Pic dera Neuvielha (20/08/13)

Tenint el costum de fer una ascensió a un tres-mil cada estiu, aquest any no ens n’hem sabut estar.
En la mesura que vam poder, CND-UGEL vam planificar una sortida a un cim assequible, no molt llunyà i de fàcil accés al punt de sortida.
Després de temptejar diverses opcions, vam posar a l’objectiu el Pic dera Neuvielha.
El nom Neuvielha significa “neu vella” en occità, és un pic de 3.091m d’alçada que es troba a la zona dels Alts Pirineus, dins de l’àrea administrativa francesa i molt a prop d’Aragó.

Arribem el dia 19 al vespre a l’aparcament de l’estany Aubert, fins on hem pogut arribar amb cotxe particular perquè la carretera que hi condueix està oberta a partir de les 18h. Som a la vessant nord i està tot cobert d’una boira no gaire espessa però molt pixanera. Decidim fer nit dins del cotxe per no haver de muntar (i desmuntar l’endemà a primera hora) la tenda.

Les vistes de l'estany Aubert a l'arribada.

Les vistes de l’estany Aubert a l’arribada.

Dormim una mica com podem, i ens llevem l’endemà amb molt fred, o al menys un fred sorprenent que jo no m’havia trobat mai a aquestes alçades, ni tan sols fent vivac.
Es fa dur però aconseguim posar-nos en marxa. El fred que feia a les 7 del matí s’esvaeix molt ràpidament, i al cap de mitja hora de caminar ja anem amb samarreta. El cel és completament serè des que ens hem llevat.

Primeres llums del dia amb un cel completament serè.

Primeres llums del dia.

Passem per sobre la presa de l’estany, guanyem alçada i girem ap al nord creuant la primera aresta per l’anomenat Pas del Gat.
El camí ens porta cap a la carena de Barris i la Bretxa de Barris, per on haurem de travessar. És important no confondre’s ja que la Bretxa de Barris és un pas ubicat sota dues veritables bretxes que no es poden travessar si no és muntant un ràpel per la cara posterior.
Seguim recte a través de blocs de pedra, per un itinerari ben indicat amb fites. En molts punts baixa aigua del desglaç, que podriem agafar a la tornada si ens fes falta.
Ara ja tot és roca i neu, i aviat arribem a una llarga llengua de neu la part inferior de la qual té poca pendent i es pot pujar perfectament sense grampons. Més amunt tombem a l’esquerra per la mateixa glacera i deixem darrere nostre la Bretxa Chausenque, que era la nostra referència fins ara. La pendent ja és més pronunciada i els grampons faciliten molt l’avanç, tot i que no són indispensables a aquestes hores que la neu ja s’ha estovat.

Panoràmica a peu de glaçera. A l'esquerra el Pic Ramougn, a la dreta la Bretxa Chausenque.

Panoràmica a peu de glaçera. A l’esquerra el Pic Ramougn, a la dreta la Bretxa Chausenque.

Mentre pugem per la glacera tenim a la vista el Pic Ramougn a la nostra esquerra, una torre granítica impressionant.
En arribar al final de la glacera, continuem grimpant per una paret de blocs. En el seu punt culminant ens espera una cornisa rocosa molt exposada amb el Pic Ramougn en primer pla. Ens queda una última grimpada i ja som al cim.

Grimpada per la cara est.

Foto des de l’estreta cornisa, amb el Ramougn en primer terme i els estanys més avall.

 

Els dos membres del grup, amb la fita cimera darrere.

Des del cim, en un dia tan clar com aquest, podem veure al nord el Pic del Migdia de Bigorra, amb la seva enorme estació astronòmica. A l’oest (els punts cardinals aquí descrits són aproximats, no duiem brúixola) veiem el Balaitus i el Vinyamala, i al sud-oest els cims que es detallen a continuació:

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

A la baixada optem per no posar-nos els grampons, i baixem lliscant sobre la neu. Més tard, els llargs trams de blocs de pedra es faran molt pesats.
Un cop som a baix a l’estany, reposem breument a la vora. L’excursió ha durat pot més de 5h.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *