Esport i anarquisme a Catalunya

Esport espectacle i esport pràctica.

El primer és un esport d’elit, amb un mercat i un negoci donant-li suport i que en el fons són el seu motiu de ser.
Aquest tipus d’esport ha jugat un paper clau en paliar l’avenç del moviment obrer, actuant com a alliberador de tensions i regulant el temps lliure de les classes treballadores.
Per altra banda, també ha suposat una forma d’alienació que aconsegueix fer obviar diferències importants com les de classe, per unir-se en suport d’un banal equip de futbol, selecció nacional, etc.

El segon és una activitat física amb importants beneficis per la salut i la condició fisica dels seus practicants.
No existeix incoherència entre l’esport i les idees anarquistes perquè l’esport no pretén ser una forma d’organització social sinó una expressió lúdica segons unes normes que són pautes de mutu acord.
L’esport en si no consisteix en “intentar esclafar el veí” sinó intentar superar unes adversitats. Així, l’oponent es converteix en col·laborador o company en buscar un objectiu comú, tant en la diversió com la millora física i mental.

Bibliografia:

–  Juventudes Anarquistas de León (F.I.J.A), “Anarquismo y deporte”, Germinal Libertario nº2, hivern 2009.



Les Olimpiades Obreres de Barcelona.

El Baró de Coubertin va fundar les Olimpiades a finals del segle XIX, i instantàniament es va fundar el moviment esportiu obrer, amb una estructura molt semblant a la variant neutral, però amb un perfil ideològic molt marcat.
Mentre entre els esportistes burgesos basaven la seva activitat en l’esport espectacle i la variable econòmica, els esportistes obrers es basaven en aquestes 5 regles:

  1. No es buscava la competició sinó l’esperit de superació.
  2. S’evita el cultiu d’esportistes professionals.
  3. Es promociona l’esport d’aficionat rebutjant la comercialització del mateix.
  4. Tothom ha de tenir accés a l’esport.
  5. Per mitjà dels contactes internacionals aconseguir la pau mundial.

L’esport obrer tenia les seves pròpies olimpiades: les Olimpiades Obreres. Entre 1921 i 1936 se’n van disputar cinc.
Aquestes olimpiades tenien un programa composat tant d’especialitats esportives com demostracions folclòriques, exposicions d’art i conferències i debats sobre temes socials.

El Baró de Coubertin va reconèixer en una ocasió que “l’esport obrer s’aproxima més al meu ideal esportiu”.

El 1936 havien de tenir lloc les Olimpiades neutrals al Berlín d’Adolf Hitler. Aquest, va anunciar que faria un seguit de variacions dins el programa dels jocs, per exemple va anul·lar la federació esportiva i pertinença a clubs de tots els esportistes jueus. El Comitè Olímpic Internacional hi va estar d’acord, però molts opinaven que l’Alemanya feixista, amb la seva propaganda antijueva, antisocialista, anticatòlica, etc no era un lloc on es poguéssin disputar uns Jocs Olímpics.
Les organitzacions jueves nord-americanes i les federacions esportives obreres europees van ser qui van protagonitzar les principals protestes.

Mentrestant, a la Catalunya dels anys 30 l’anomenat Esport Popular havia anat cobrant força amb els valors d’igualtat, solidaritat, fraternitat, joc net i sobretot garantint que tothom hi tingués accés, tal com marquen les regles de l’esport obrer.
Alhora, amb aquests ideals es combatia les idees feixistes i es donava suport a l’ideal democràtic.
Es va organitzar una Olimpiada Popular a Barcelona, d’abast nacional, que tenia com a finalitat no només la pròpia de les Olimpiades populars sinó també denunciar l’esdeveniment dels Jocs Olímpics a l’Alemanya feixista.
Aquesta idea va ser acollida amb tant entusiasme a països com França o Bèlgica que les Olimpiades Populars van passar a ser, a més internacionals.
Es van inscriure 23 delegacions. Els països i les regions sense independència com Algèria, Palestina o Euskadi van rebre en aquestes Olimpiades Populars un estàtus amb els mateixos drets, amb el qual es subratllava la llibertat de tots els pobles.
Es van crear tres categories d’esportistes: els esportistes d’elit, els experts i els aficionats, i es va estimular la participació de dones.

Desgraciadament, l’endemà de l’assaig general de la inauguració oficial, el cop d’estat del 19 de juliol de 1936 va truncar les Olimpiades i es van haver de suspendre.
Per altra banda, Hitler va dedicar tots els mitjans a les seves Olimpiades i va aconseguir que fossin un èxit mediàtic total. D’aquesta manera, les Olimpiades Populars es van veure condemnades a un segon pla, tot i que l’any 1937 van tenir lloc a Ambers les “substitutes” a les de Barcelona del 36, amb una participació de 27000 esportistes de 17 països, amb un equip espanyol i un de català.

Les Olimpiades Obreres van caure en declivi quan la Unió Soviètica va acabar ingressant al Comitè Olímpic Internacional per protagonitzar la competició entre els dos grans blocs del moment: el comunista i el capitalista.

Bibliografia:
– Schram, Javko. “Las Olimpiadas Obreras” (original en esperanto). Publicat a “Sennaciulo”. Octubre 2004.
– Alsina, Guillem. “Otros Juegos Olímpicos: las Olimpiadas Obreras”. www.notinat.com.es Octubre 2007.

Pel cartell ja s’entén que no es feien diferències per motius de raça.

També es promovia la participació de les dones, una cosa no gaire habitual a l’època.

 

 

El Club Esportiu Júpiter.

El club Júpiter va ser fundat l’any 1909 al Poble Nou de Barcelona pels germans Mauchan, treballadors fabrils fills d’un industrial anglès, qui van introduïr el futbol, que en aquells moments era desconegut a Catalunya.
En anar creixent, el club va obrir noves seccions com atletisme, hoquei, i la més important i amb una gran activitat: excursionisme.

La secció principal seguia sent la del futbol i va tenir la seva millor temporada els anys 1924-1925 quan es va alçar campiona de Catalunya i d’Espanya en el grup B.

El Poble Nou era un barri eminentment obrer, fabril, cenetista i republicà. La CNT era omnipresent a la vida del barri com a factor d’adaptació de l’immigració massiva a un entorn urbà hostil, com a garantia de solidaritat davant l’explotació laboral, la desigualtat social, brutalitat policial, atur i baixes per malaltia. El Júpiter, per tant, esdevingué un punt de reunió d’aquests obrers cenetistes. Tant és així, que les seves instal·lacions van contenir, durant els anys 30, un arsenal clandestí. També es van aprofitar els desplaçaments del club per crear una xarxa de compra d’armes, utilitzant les pilotes de futbol per amagar-hi pistoles dins.

Arribat el juliol del 1936 els membres del grup cenetista Nosotros, entre els quals hi havia personatges com Ascaso, García Oliver i Durruti, tots veïns de la zona, van reunir-se per preparar l’aturada d’un inminent alçament militar.
Es van expropiar dos camions d’una fàbrica tèxtil del barri i es van equipar amb una ametralladora. Aquests camions van restar aparcats al camp de futbol del Júpiter, punt de trobada pels sindicalistes que van repel·lir el cop d’estat en sortir els militars de les casernes de Barcelona. Els carrers que rodejaven el camp estàven plens de militants anarquistes armats.
La tàctica seguida va ser deixar que els soldats sortíssin dels quarters de manera que fos més fàcil derrotar-los.
Per altra banda, altres veïns del Poble Nou van assaltar el quarter dels Docks a l’avinguda Icària fent ús de grans rotlles de cable del port com a barricades mòbils, i llançant camions a tota velocitat per abatre les portes del quarter.
En trenta hores, els militars feixistes van ser derrotats i la ciutat va quedar en mans dels sindicats.

Més avançada la guerra, i amb front anarquista desplaçat a l’Aragó, el Júpiter va passar a col·laborar activament amb el Socorro Rojo, coordinant l’ajuda entre els diferents sindicats, organitzacions obreres i partits polítics d’esquerra.

Posteriorment, i com a conseqüència del triomf del feixisme, el Júpiter va haver de tornar a modificar el seu escut (com ja havia passat amb l’anterior dictadura de Primo de Rivera) per tenir connotacions catalanistes: un estel i les quatre barres. També se’l va intentar convertir en una filial del R.C.D. Español i se li va canviar el nom a Hércules.

Bibliografia:

– “El Júpiter: futbol rebel al Poblenou”. Anònim, http://www.stpaulicatalunya.cat , Abril 2012.
– “El Júpiter (Historia paralela de este club de fútbol y del Poblenou)”. Guillamón, Agustín. historiasdelpoblenou.blogspot.co.at , Juliol 2004.
– Corbacho, Emilio. “Júpiter i Espanyol, dues històries de política i esport”. www.pericosonline.com , Març 2005



Un comentari a “Esport i anarquisme a Catalunya

  1. Hola! Em volia posar en contacte amb vosaltres per informar-me de com participar en les vostres activitats esportives i de muntanya. Pertanyo al grup llibertari del Poblet i voltants de bcn (barri de sagrada familia) i paral·lelament practico el ciclisme i el muntanyisme en la mesura de les meves possibilitats. Tan debó em digueu alguna cosa i ens poguem conèixer. Gràcies!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *