I Duatló de l’Ametlla del Vallès (16/02/13)

Tornant a la competició després d’un parèntesi de tres setmanes, la primera Duatló de l’Ametlla del Vallès es presentava com una bona ocasió per posar-nos a to en tractar-se de distàncies sprint.
Aquest temps de repòs m’havia servit per recuperar-me d’un mal a les cames difícil de definir, que m’havia aparegut després de la Duatló de Rubí probablement com a conseqüència de l’impacte i de l’enduriment de les plantilles. Un cop estrenades les noves plantilles esperava poder fer un bon resultat a i treure’m l’espina de l’última cursa.

Primera volta del primer segment. Foto: Jes

El primer segment el faig a mig gas però hauria pogut apretar bastant més, vaig reservar-me massa.

El segment de bici va ser sorprenentment el que millor em va anar, tot al contrari que a les temporades anteriors. Transcorria per un entorn no especialment bonic, tres voltes en un circuit principalment per un polígon industrial amb quatre o cinc cavallons difícils d’esquivar anant en grup. També passava per davant de l’ajuntament (on hi havia els boxes), que es troba  més elevat. Aquestes tres pujades i baixades i les nombroses rotondes on es girava trencaven constantment el ritme del segment i dificultaven el drafting, de manera que les dues últimes voltes les vaig fer rodant sol. Sense adonar-me’n gaire vaig apretar més del que acostumo a fer, sobretot a la pujada cap al poble i d’aquesta manera vaig avançar moltes posicions.

El gir de 180º davant dels boxes. Foto: Jes

Arribant un altre cop als boxes noto com se m’enfila el bessó esquerre, i me n’adono de l’enorme error (de principiant, si voleu) de no haver-me hidratat més mentre era sobre la bici. Surto de la transició veient les estrelles i arrossegant els peus, i al capdavall de la primera baixada he d’aturar-me i posar a lloc la cama esquerre, que ja s’ha quedat rígida i “de punta”. La dreta també fa de les seves. Finalment aconsegueixo arrancar a ritme de tortuga i a mesura que tot va tornant al seu lloc i rebo ànims d’un altre corredor (no ens vam veure més, si llegeixes això espero que acabessis bé), vaig accelerant fins arribar a la meta molt disgustat per haver perdut tant temps en el que sempre havia sigut el meu millor segment, diria que uns 2 minuts o més.

Arribant a meta. Foto: Jes

Des de la meva perspectiva personal resumiré aquesta duatló com “el que hauria pogut ser i no va ser”, i afegiré que encara tinc molt adolorit el bessó esquerre 72 hores després.
Per últim vull donar l’enhorabona a Baliga Balaga Triatló Ametlla per l’organització de la seva primera duatló de carretera, esperant que en vinguin moltes més.

Resultat: 151 de 186 finishers.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *