IV Duatló Ciutat de Granollers i doble comiat (16/02/14)

Aprofito que m’han arribat les fotos de la duatló que va tenir lloc abans d’ahir al Circuit de Catalunya per comunicar als lectors del blog el fi de la meva participació al grup Creu Negra Duatlètica i Cruz Negra Anarquista, i per tant la renúncia a les funcions que he desenvolupat fins ara. També deixa els grups esmentats la meva companya.

Aquest cop, el club fundat per obrers per a reivindicar els drets humans va quedar 51 posicions per davant d’un club fundat per un gurú del neoliberalisme salvatge.  Resultat: 265 de 459 participants (394 finishers)

Han sigut 3 anys i 3 mesos de gran activitat de difusió amb l’esport com a mitjà. Entre les quals, si no ens en deixem cap, comptem:

13 proves de duatló de carretera
1 marxa + 7 rutes ciclistes
15 curses atlètiques populars
11 ascensions/rutes excursionistes

En totes aquestes activitats s’ha suat de valent la samarreta per posar en moviment la reivindicació dels drets dels presos.

Marxem no sense donar tots els ànims als companys de CND i CNA/ABC que segueixen lluitant contra la injustícia, i per descomptat als presos que pateixen dia rere dia l’opressió d’aquest sistema penitenciari.

Per la nostra part seguirem vestint i suant amb orgull aquestes equipacions tot i haver deixat enrere aquest noble projecte, i esperem seguir fent nous amics a les curses, marxes, duatlons i muntanyes.

Salut i cames.

El Quillo



Les noves equipacions de Creu Negra Duatlètica

Ja les havíeu vist a les fotos de les últimes curses d’atletisme, però també en tenim per ciclisme i duatló.

Foto: Rondo Team.

Foto: Rondo Team.

S’ha acabat anar amb roba pintada a mà. Vam encarregar unes equipacions com cal a l’empresa Rondo Team, una de les poques marques de roba esportiva que dissenyen i fabriquen a Catalunya (concretament, a Olot).

Volem donar les gràcies a la dissenyadora Bibiana Gala per les primeres idees, i sobretot a l’Uri per les interminables jornades de maquetació i modificacions. Sense oblidar-nos dels treballadors de Rondo Team a qui també hem marejat bastant.



I Duatló de muntanya de Sant Celoni (14/04/13)

El passat 14 d’abril la CND va ser present a la primera Duatló de muntanya de Sant Celoni, la qual va ser un èxit total i esperem que se’n puguin fer moltes més edicions.

El recorregut constava de dues voltes a peu a un circuit de trail de 5km, una volta al circuit de btt de 19km i una última volta al circuit a peu.

Circuit a peu, extret de Wikiloc.

Circuit a peu, extret de Wikiloc.

Circuit de btt, extret de Wikiloc.

Circuit de btt, extret de Wikiloc.

Foto cortesia de l'organitzador.

Foto cortesia de l’organitzador.

Foto cortesia de l'organitzador.

Foto cortesia de l’organitzador.

El representant de CND va fer un temps total de 1h 38′ 25″.

Resultat: 25 de 147 finishers.



XII Duatló de Vic (07/04/2013)

La CND ha pogut córrer la Duatló de Vic contra tot pronòstic. Les 450 places es van acabar mentre jo estava de baixa, i només vaig poder-me inscriure quan els organitzadors van decidir moure fils per obrir 50 places més.

Després de la ruta que vam fer el cap de setmana anterior, tot l’entrenament que vaig poder fer va ser sortir a córrer un parell de cops durant la setmana, i anar amb bici a la feina. Em feia una mica de por no haver-me recuperat del  “mal entreno” de tres dies caminant amb pes a l’esquena.

Abans de la sortida, durant el briefing, ens expliquen que començarem a córrer en un tram ample per ficar-nos més tard per camins de carro. Tot i així serà insuficient i el grup de gent no s’estira prou com per poder córrer al ritme òptim i sovint hem de demanar permís per passar. Pensem que és pràcticament tot el segment per camins estrets, i que som unes 450 persones (uns 50 del total d’inscrits no es va presentar a la prova, un 10% com a Cerdanyola).

Últims metres del primer segment.

La zona de boxes és una sola renglera de tubs amb bicis per les dues bandes. Al briefing ja ens havien avisat que passar per sota el tub és sancionable o sigui que cal estar alerta i no equivocar-se de costat ja que caldria donar tota la volta i són molts metres de transició.
Fins aquí cap problema.

Agafem la bici, sortim per les llargues rectes cap a Sta. Eugènia i cadascú es busca un grup on se senti còmode. Comencem el primer port, el més llarg i dur dels dos. Ens havien avisat també que el dia abans hi havia neu, però per sort no en trobem ni rastre, i tampoc gaires trams molls. El que sí que fa és força fred a l’obaga.
A la baixada tinc problemes per passar un corredor que traça ocupant tot el carril (probablement no em sent quan l’aviso). Anirem coincidint en aquest mateix segment, sobretot a les baixades on ell em passa a les rectes i jo a les corbes.
Un cop hem baixat des del pas sobre l’Eix Transversal, ens trobem amb un corredor de Cerdanyola Triatló, li dic que es posi a roda meva, sembla que hi ha acord i fem un parell de relleus, tot i que em diu que té les cames trinxades. Durant un d’aquests relleus, avancem el corredor citat anteriorment, a qui el convidem a afegir-se al grup. Així ho fa, però només fins que es veu amb cor de fer l’escapada. A vegades hi ha companyonia, però a vegades no.

Última rotonda abans de boxes.

El tram de bici s’acaba per sorpresa abans del que em pensava (l’havien escurçat respecte el circuit de l’any passat) i em quedo sense poder fer una última hidratació. Això no serà problema gràcies a l’avituallament que hi ha a l’inici del tercer segment. I pensar que en algunes curses no hi ha avituallaments.. és una cosa bastant bàsica!

Al llarg d’aquest últim tram avanço alguns corredors però la majoria d’estona corro en solitari fins a la meta, la que serà la meva millor actuació en comparació amb els altres segments.

Com a nota global de la cursa, un notable alt. Si no té el 10 és només per la ubicació de la zona de dutxes, que encara que a mi en aquest cas no m’afecta, qui les necessités hauria de creuar tota la ciutat.

Resultat: 349 de 445 finishers.

II Duatló de Cerdanyola (24/03/13)

L’any passat no vaig ser a temps d’inscriure’m en aquesta duatló i, escarmentat, aquest any vaig estar pendent de l’obertura d’inscripcions per no tornar-me a quedar fora. Hi va haver un total de 551 inscrits, dels quals 479 vam prendre la sortida i 471 vam acabar la cursa. És una pena que 72 persones s’inscriguéssin però no es presentéssin a la prova mentre hi havia moltes persones que es van quedar sense plaça.
Es tracta d’una duatló sprint amb uns circuits a peu molt planers i dues voltes a un circuit de bici lleugerament ondulat i amb una única pujada forta però curta.

Al primer circuit a peu sortim apretadíssims i tardem una mica en posar-nos al nostre lloc degut a l’estretor del camí per on correm. Em trobo bé corrent, sense notar les lesions passades i intento ser menys conservador que altres vegades guardant energies pels dos segments restants.

Una lleugera pujada durant el primer segment. Foto: Javier Sánchez.

Sortint de la primera transició perdo uns segons abans de pujar a la bici degut a que tinc un atleta a cada costat amb problemes per muntar a la bici i no vull posar-me més endavant per no barrar-los el pas i xocar. Primera badada meva: menys mirar els altres, si arrenco per davant seu ja vigilaran els que vinguin per darrere.
Un altre punt que tinc per millorar són les rotondes, que també valen per pedalar a no ser que vagi molt, molt tombat.

Rotondes, assignatura pendent. Foto: CH Cerdanyola

L’ondulació del circuit i les nombroses rotondes dificulten el drafting. L’únic lloc on avanço algunes posicions sense dificultat és a la forta pujada a la UAB, però molt limitat a causa d’una calçada estreta on ens hem d’arrambar i posar-nos en fila índia per esquivar uns cavallons centrals. Un cop a dalt, ens espera una baixada també força curta i recta on només si es baixa sol o en fila es poden esquivar dos cavallons més, sent impossible evitar-los baixant en paral·lel.

Al tercer segment, un cop superats els primers 500m prudencials per fer “informe de danys”, em proposo allargar les passes aprofitant que no noto molèsties i que el circuit és planer. Així, aconsegueixo avançar les posicions que no he pogut guanyar sobre la bici o en el primer segment on tothom va a fons.

Sortint d’un gir a l’últim segment. Foto: Javier Sánchez.

La meva conclusió de la cursa és que realment l’esdeveniment val les presses per l’inscripció ja que l’atenció a l’atleta és constant. No hi ha “embussos” a les transicions, interferències amb el trànsit en carreteres obertes ni res semblant, a part que la mateixa organització s’ocupa de fer prou fotos als atletes de manera que el mateix dia tothom tingui un record gràfic de la seva participació. L’única nota negativa que puc posar és la ubicació de les dutxes respecte els boxes i zona de sortida. Tenir les dutxes i vestidors a la zona seria una gran millora pels que venim de lluny i sense acompanyants.

Resultat: 355 de 471 finishers.

XXIII Duatló de Banyoles (17/03/13)

Banyoles va celebrar el passat diumenge la 23ª edició de la seva duatló de carretera. Per mi era la primera vegada que la disputava, i només tenia informació de les rutes de cada segment fins que just abans de la sortida, l’Eric de FisioRutPujol em va avisar que a peu era tot pla però la bici era una mica ondulada.

Sabent això, vaig voler provar de fer la sortida des d’una mica més endavant en comptes de darrere de tot, a veure què passava, i el resultat va ser bo ja que vaig poder mantenir un bon ritme sense perdre ni guanyar gaires posicions.

Foto: Jes

Arribo a la primera transició pensant que hauria pogut apretar una mica més en aquest primer segment, total com diuen alguns “a la bici ja seuràs”, però millor així que passar-se d’optimista.

Sortint de la T1. Foto: Jes.

Començo la bici bastant sol i em fa por que em passi com a Castellfollit que em toca menjar-me tot el circuit en solitari, però després de la primera pujada una mica dura comencem a trobar-nos grupets, entre els quals un noi de Cerdanyola Triatló amb qui anirem coincidint durant tot el segment de bici.

És en aquesta primera baixada on se’m treu la cadena en pujar al plat gran. M’ho agafo amb cert humor i me n’alegro de relaxar i estirar les cames encara que siguin pocs segons. Torno a atrapar el grup on anem agafant el relleu segons les circumstàncies ja que cadascú fa el que pot: atrapar altres grups que tenim més endavant o despenjar-se.
En una baixada ens trobem una cua de cotxes d’aproximadament 0,5Km i ens la juguem una mica ja que el nostre espai de pas es redueix al corredor del voral, a vegades envait parcialment per algun cotxe. Només demano que ningú obri la porta! Arribant al principi de la cua, i encara amb una velocitat considerable, veiem que se’ns barra el pas però queda un espai entre dos cotxes. Passem pel mig d’una ziga-zaga amb la sort que al conductor no se li ha acudit avançar en aquest moment.

El següent moment delicat és en una baixada amb un revolt de dretes molt dolent i perillós (com tantes altres coses “de dretes”) amb l’asfalt boterut i on tinc la sensació que la bici em rellisca de darrere. Moments més tard torno a tenir la cadena treta per la part interior i em toca parar com puc ja que venen més corredors per darrere. Un cop solucionat això, cal atrapar el grup, cosa que em desgasta bastant.

Passem també per alguna recta en pla amb un vent de cara terrible. Un moment d’aquells que agraeixes de veritat rodar en grup.

Me n’adono que m’he acabat tot el líquid que duia i en aixecar-me del seient se m’enfila el bessó dret. Per sort el noi del Cerdanyola em diu que queden només 2Km fins a la segona transició. Em poso a cua del grup, que ha crescut considerablement, i aprofito alguns plans i baixades per estirar els bessons, que ja és l’únic que puc fer per intentar prevenir unes més que probables rampes al tercer segment.

Un cop a la cursa a peu, faig els primers 100m amb precaució i analitzant l’estat de les meves cames per saber el que els puc demanar i el que no. Arribo força bé a l’avituallament, on aconsegueixo fer un parell de glopades sense escanyussar-me ni agafar flat, i això em serveix també per agafar ànims i recordar temps passats on solia guanyar nombroses posicions en aquests últims Km. La cosa va bé però no és qüestió de relaxar-se ja que també m’han passat alguns corredors que es guardaven l’as a la màniga.

Intentant mantenir el ritme a les últimes rectes. Foto: Jes.

La meva impressió de la duatló de Banyoles és que és un bon circuit per prendre nota de l’estat d’un mateix tant pel que fa a la cursa a peu en un circuit totalment pla, com en la bici en un circuit ondulat però sense desnivells considerables.

Amb aquesta duatló, queden finalitzades les distàncies olímpiques d’aquesta temporada ja que Sant Joan de les Abadesses passa a ser sprint.

Passant sota l’arc de meta. Foto: Jes.

Resultat: 327 de 393 finishers.

XVIII Duatló de Castellfollit de la Roca (03/03/13)

Repetim aquest any la Duatló de la Garrotxa, acompanyats igual que l’any passat.
Amb un circuit idèntic, sortint a peu per una pujada suau i posterior baixada fins a un polígon, per retornar després per on hem vingut. Una arrancada que un cop més lamento no haver-la fet més a fons. Ens separem només sortir amb el meu company i vaig avançant posicions sobretot a la tornada on hi ha una pujada raonable.

Últims metres del primer segment. Foto: Rut Pujol.

Un cop sobre la bici em trobo la baixada de la sortida del poble un pèl humida i no m’atreveixo a apurar gaire fins que ja som fora del poble i em trobo amb les llargues rectes ondulades resseguint la nacional. Rodant sempre sol guanyo alguna posició més i no és fins just abans de la pujada cap a Tortellà on em trobo un grup que m’atrapa des de darrere i que immediatament es dissol en afrontar la pujada, de manera que (també igual que l’any anterior) s’acaben les rectes sense poder fer un bon temps gràcies al drafting.
Un cop superada la pujada més forta, em trobo amb un i una atleta amb els quals no m’ajunto ja que la normativa no permet el drafting entre diferents sexes. Baixada un cop més fins al pont de Castellfollit i pujada al poble on avanço un parell de posicions més. Me n’alegro de que no hi haguéssin cotxes retinguts com l’any passat, que va ser un autèntic caos momentani.

Un cop passada la segona transició sortim en pujada com al primer segment i jo pateixo per les rampes als bessons després del que em va passar a la Dualtó de l’Ametlla, però aviat es posa tot a lloc i  agafo un ritme més bo, sobretot un cop superada la pujada. En els últims 50m abans de la meta, em trobo unes persones animant algú que duia darrere perquè m’avanci, de manera que, veient-me bé i en baixada, estiro les passes quan l’atleta en qüestió (del Club Natació Catalunya) m’atrapa. En aquell moment em preguntava per què no havia augmentat el ritme a l’inici de la baixada. Segurament  pel fet de no tenir cap corredor davant meu a la vista i per tant impossible escalar cap més posició. El fet és que la noia del CNC em proposa, a uns 30m d’entrar a meta de la mà i en aquell moment no acabo d’entendre-la ja que ella m’havia atrapat, jo havia accelerat el pas i ella diria que també, o sigui que amb l’embolic simplement vam entrar alhora. Entrar de la mà és quelcom molt bonic, sobretot si és en una cursa llarga i es porta una estona corrent plegats com fa uns mesos a la cursa de l’Últim Maqui. També trobo que va molt lligat a l’ideari de l’esport popular.

Uns 8 minuts després passa per meta el meu company acabant en posició 255 de 266 finishers, retallant gairebé 24min respecte l’any anterior i treient-se l’espina ja que també va arribar però en última posició.

En Toto entrant a meta frec a frec amb una atleta del Club Natació Granollers.

En Toto entrant a meta frec a frec amb una atleta del Club Triatló Granollers.

Comparant els temps totals i per segments entre la present edició i la del 2012 no puc dir que hagi fet una gran evolució, un total d’un minut retallant 20 segons a cada segment.

Resultat: 242 de 266 finishers.

“Fiol readmissió!”

I Duatló de l’Ametlla del Vallès (16/02/13)

Tornant a la competició després d’un parèntesi de tres setmanes, la primera Duatló de l’Ametlla del Vallès es presentava com una bona ocasió per posar-nos a to en tractar-se de distàncies sprint.
Aquest temps de repòs m’havia servit per recuperar-me d’un mal a les cames difícil de definir, que m’havia aparegut després de la Duatló de Rubí probablement com a conseqüència de l’impacte i de l’enduriment de les plantilles. Un cop estrenades les noves plantilles esperava poder fer un bon resultat a i treure’m l’espina de l’última cursa.

Primera volta del primer segment. Foto: Jes

El primer segment el faig a mig gas però hauria pogut apretar bastant més, vaig reservar-me massa.

El segment de bici va ser sorprenentment el que millor em va anar, tot al contrari que a les temporades anteriors. Transcorria per un entorn no especialment bonic, tres voltes en un circuit principalment per un polígon industrial amb quatre o cinc cavallons difícils d’esquivar anant en grup. També passava per davant de l’ajuntament (on hi havia els boxes), que es troba  més elevat. Aquestes tres pujades i baixades i les nombroses rotondes on es girava trencaven constantment el ritme del segment i dificultaven el drafting, de manera que les dues últimes voltes les vaig fer rodant sol. Sense adonar-me’n gaire vaig apretar més del que acostumo a fer, sobretot a la pujada cap al poble i d’aquesta manera vaig avançar moltes posicions.

El gir de 180º davant dels boxes. Foto: Jes

Arribant un altre cop als boxes noto com se m’enfila el bessó esquerre, i me n’adono de l’enorme error (de principiant, si voleu) de no haver-me hidratat més mentre era sobre la bici. Surto de la transició veient les estrelles i arrossegant els peus, i al capdavall de la primera baixada he d’aturar-me i posar a lloc la cama esquerre, que ja s’ha quedat rígida i “de punta”. La dreta també fa de les seves. Finalment aconsegueixo arrancar a ritme de tortuga i a mesura que tot va tornant al seu lloc i rebo ànims d’un altre corredor (no ens vam veure més, si llegeixes això espero que acabessis bé), vaig accelerant fins arribar a la meta molt disgustat per haver perdut tant temps en el que sempre havia sigut el meu millor segment, diria que uns 2 minuts o més.

Arribant a meta. Foto: Jes

Des de la meva perspectiva personal resumiré aquesta duatló com “el que hauria pogut ser i no va ser”, i afegiré que encara tinc molt adolorit el bessó esquerre 72 hores després.
Per últim vull donar l’enhorabona a Baliga Balaga Triatló Ametlla per l’organització de la seva primera duatló de carretera, esperant que en vinguin moltes més.

Resultat: 151 de 186 finishers.

I Duatló de Rubí (20/01/13)

Una duatló olímpica per encetar la temporada. Així s’estrena la secció del Club Natació Rubí en l’organització de duatlons.

Tot i haver arribat amb temps a Rubí, entre aparcar, canviar-me i fer cua per deixar la bici als boxes (l’únic aspecte negatiu de l’organització) passa el temps volant i no tinc temps pràcticament d’escalfar ni estirar. Això em passarà factura en el primer segment, on tot i ser un circuit molt pla no aconseguiré allargar les passes.

Els boxes.

Els boxes.

Si es va crear una cua per deixar les bicis, va ser en part perquè els comissaris es van mirar amb lupa que tot estigués conforme. Potser massa, perquè després de tota una temporada amb uns acoples AMB pont i que NO sobresurten del manillar, aquest cop vaig tenir problemes perquè me’ls deixéssin entrar ja que segons ells un pont d’alumini és perillós i hauria de ser de plàstic encara que no tingui cap prominència. Anem a veure el que diu el Reglamento sobre els acoples (5.2 Equipamiento):

b. Se permiten acoples siempre que no sobrepasen el plano vertical que determina la parte más adelantada de las manetas de freno.

c. Sobre el acople no pueden montarse manetas de freno.

d. Los acoples deben estar unidos en sus extremos por un material rígido, excepto aquellos cuyos extremos estén enfrentados.

Així i tot, em van informar que en aquesta ocasió podria córrer amb aquest acople però que ho canviés perquè un altre cop no m’ho permetrien. Tot això ho dic imaginant-me que hi ha algun punt del Reglamento que diu que el comissari és qui té l’última paraula sobre què entra i què no entra, però aquestes actituds arbitràries et poden portar a no poder participar tot i estar complint el que se’t demana.
Aquest és l’únic punt negatiu de l’esdeveniment.

Tal com comentava abans, el primer segment me’l passo tot fent passetes de “muñeca de famosa”, per entendre’ns. Una pena, la cursa a peu era l’únic que he mantingut més o menys al dia aquest hivern.
Arriba el tram de bici i no n’espero gran cosa, ja que és el meu punt més feble i porto des de novembre sense pedalar, però exceptuant un cop que se’m treu la cadena i un “tap” que trobo a la primera baixada, vaig molt còmode durant tot el segment, puc enganxar-me en un grup i també fer alguna escapada.
A la segona transició perdo uns segons més perquè algú ha deixat la seva bici al meu lloc (com si no fos prou difícil trobar el teu lloc, només falta que te’l prenguin els altres).
Ja som al tercer segment, el meu segment estrella, on acostumo a avançar posicions, però la veritat és que se’m fa molt difícil lluir-me i acabo mantenint el ritme del corredor tinc davant, sense atrevir-me a atacar.

Creuant la meta.

He de dir d’aquesta duatló que em va semblar impressionant la capacitat d’organització d’esdeveniments del CNR, i diria que tothom deu pensar el mateix perquè no sempre et trobes un circuit pel centre urbà, una sortida en plena avinguda, transicions simples o senzillament unes dutxes a prop de l’arribada.
Tot de punts positius que espero que ajudin per a poder seguir organitzant esdeveniments, cosa gens fàcil si mirem totes les duatlons que han deixat de fer-se en les seves primeres edicions.

També volem felicitar la Federació per l’apartat que apareix aquest any (de fet, des de finals del 2012) als resultats de les curses, on podem valorar la nostra actuació amb diferents gràfics.

Resultat: 227 de 281 finishers.

La CND a la Vall de l’Enns (i II): PowerMan Volksduathlon 2012

Powerman és el nom que rep la sèrie de duatlons de llarga distància que  tenen lloc a diferents països del món cada any.

La CND va poder participar a l’edició austríaca d’aquesta prova, la qual té punt de sortida a la població de Weyer i transcorre pel parc nacional dels Alps Calcaris (Kalkalpen). A l’edició d’aquest any hi havia 3 modalitats en categoria d’adults:

  • Powerman Langdistanz: la categoria reina de Powerman (15.6+82.4+7.3).
  • WDL Volksduathlon: la duatló popular, de distància olímpica 7.9+41.2+7.3.
  • Staffelbewerb: encara que molta gent en digui “duatló per equips”, es tracta d’una duatló de relleus: cada un dels 3 corredors de cada equip fa només 1 segment.

Totes tres modalitats són sense drafting, que vol dir pels que no ho sàpiguen que al tram de bici no et pots enganxar  a la roda de ningú. Això a mi em sembla fantàstic: s’ha acabat dependre de si trobes un grup per fer relleus o no.
La prova de llarga distància varia les distàncies de cada segment a cada edició. En aquest cas es tractava bàsicament de 2 voltes al primer i al segon segment. Per aquest motiu i per no veure molt clar que la preparació que duia fos l’adequada, la prova que va disputar la CND va ser la olímpica de la Volksduathlon.

Sortida de la WDL Volksduathlon+Staffelbewerb. Foto: Fotos für Menschen.

Era el primer cop que disputava una prova organitzada pels mateixos organitzadors d’una d’aquestes proves de llarga distància (Powerman, Ironman, Half Ironman, etc.) i vaig poder corroborar que es dóna molt èmfasi al valor del finisher. Amb això vull dir que en tractar-se d’unes poques proves anuals en diferents països, molts atletes dediquen tot el seu temps a preparar-se per una sola prova, que sol ser la única que disputen. Per altra banda són distàncies llargues on hi ha molta més probabilitat de lesions, accidents, etc. Per tant el fet d’acabar la cursa cobra més mèrit que en distàncies sprint.

Aquest valor del finisher també es potencia des de l’organització: els dorsals porten escrit el nom del duatleta i no només el número, es canta el nom de cada atleta en arribar a meta, se li fa una rebuda “especial” amb un passadís que acaba amb unes adolescents movent uns pom-poms (no sé com s’escriu). Això últim ja sé que és sexista però no ho trio jo i ara no tocarem el tema.

Conseqüències bones d’aquesta política de valorar l’atleta només pel fet de participar:

  • Anima a molts atletes indecisos, que sempre haurien pensat que això és per altra gent.
  • Promou la solidaritat entre atletes, ja que l’objectiu de fer un bon temps queda en segon terme (a no ser que tinguis opcions de podi, suposo) i et pots permetre animar altres atletes que veus més fotuts que tu, sempre que el teu estat ho permeti.
  • Un cop a meta, es donen moltes encaixades de mans espontànies que en altres esports es fan més “perquè toca” que perquè surti de dins.

Així doncs ens trobem amb un cas de pràctica d’esport on no es busca competir sinó superar-se, tal com es comenta al primer apartat d’Esport i Anarquisme a Catalunya.

Per contra, aquesta exaltació del valor individual de l’atleta també provoca algunes actituds antisocials i egocèntriques en alguns atletes. Durant la cursa costa més de notar ja que simplement veus algú passant pel teu costat amb els auriculars posats (per exemple), però és fora de la cursa, parlant amb alguns atletes te n’adones que s’ho agafen com un repte personal tan gran i tan important, que simplement no donen cap mena de valor al fet d’estar realitzant una prova amb altres persones, que no tenen cap mena de sentiment de companyonia vers els altres i que en realitat no els importaria realitzar la prova en solitari mentre seguissin tenint el desplegament de medis i suport que hi ha en aquestes proves.
Això últim no és una cosa que em trobés en aquesta prova sinó una petita reflexió que faig a rel de converses, comentaris i actituds d’alguns duatletes que he anat coneixent.

Bé, tornant a la Volksduathlon de la CND, el segment a peu era pràcticament igual el 1r i el 3r, mixt amb trams d’asfalt i trams de terra. Per la meva satisfacció era bastant planer , i constava de molts avituallaments (4 o més), els quals consistien de sòlid (plàtan, taronja) i líquid (aigua, cola, redbull, isostar), a més de disposar d’esponges xopes per refrescar-se. Jo això només ho havia vist en fotos i he de dir que és un gran invent sobretot per aquests mesos d’estiu en que els duatletes estem fora de temporada. A part, els veïns dels carrers per on transcorre el segment a peu sortien a animar i engegaven les dutxes cap a fora al carrer de manera que els atletes es podien remullar passant per sota.

Perfil del 1r i 3r segment.

Pel que fa a la ruta amb bici, no era plana ni de bon tros i vaig cagar-la una mica no entrenant la mateixa ruta uns dies abans (havia fet vàries rutes però pel parc nacional de Gesäuse) perquè la primera pujada em va apurar bastant, ja que era d’aquelles que veus una rampa però no veus fins on arriba. Jo la vaig encarar a fons però no s’acabava i jo no podia afluixar o em quedava clavat.

Perfil del 2n segment.

A dalt del port, un avituallament com déu ho mana amb les mateixes coses que els del segment a peu. A les marxes ciclistes sempre paro però a les duatlons no. Vaig agafar un got d’aigua en marxa i llestos. Bastant curiós em va semblar el fet de que donessin bidons d’isostar (plens) per endur-te’ls a la bici. Jo no en vaig agafar perquè no tenia on dur-lo. En fi, sort d’aquest avituallament perquè sinó hauria quedat sec a mitja cursa.

Duatletes coronant el port. Foto: Newstria Steyr.

La posterior baixada era simplement demencial, amb unes vistes espectaculars d’aquella zona muntanyosa i molt verda però que no te la podies mirar gaire, perquè la ruta transcorria per carreteres bastant estretes i amb pendents “que has de frenar” força llargues, i si et deixaves anar apurant el màxim sense haver fet abans un reconeixement de la ruta… En fi ja us ho podeu imaginar, revolts de 180º al mig del bosc al final d’una baixada llarga i recta, chicanes amb asfaltats dubtosos.. tot això a velocitats bastant elevades. En varies ocasions pensava a mig revolt “aquest no el faig, que me’n vaig recte!” encara que al final no passés res, me la vaig jugar bastant i no pot ser.

Per últim, uns eterns trams més o menys planers i a través de pobles on els veïns també sortien a animar, havien plantat banderoles de molts països i també unes de negres i vermelles que no sé de què són (si al menys haguessin sigut en diagonal!). A part de crits d’ànims, pintades a terra i les esquelles sonant, hi havia un home vestit de dimoni que corria al costat dels ciclistes. Veig que l’afició de la zona té uns trets molt característics.

La gent de la zona passa el matí animant a tothom amb crits i qualsevol cosa que faci fressa. Per altra banda havien plantat tot de banderoles de diferents estats, pels que els reconforti veure aquest tipus de coses. Foto: Newstria Steyr.

Un cop acabada la duatló, l’únic punt negatiu de l’esdeveniment: no hi havia dinar popular, només una zona pels corredors on podíem picar quatre coses com torradetes, plum cake i fruita. I pel que fa la beguda, molt impressionant, no hi havia absolutament cap beguda sense gas: aigua amb gas, cola, cola amb aigua (verídic!), aigua amb menys gas i cervesa.

Últims metres abans de la meta. La Creu Negra Duatlètica també va complir! Foto: Fotos für Menschen.

En fi, com a balanç general, un esdeveniment que ha valgut molt la pena igual que l’Erzberglauf, que recomano a tothom i que no descarto repetir.

Resultat: 104 de 156 finishers.