Feminitat, Esport, Cultura. Pioneres de l’atletisme català (1921-1938)

IMG_20160107_140228629

Quedo amb en Daniel Justribó, l’autor del llibre que ens ocupa, al barri del Guinardó de Barcelona. En Daniel és un atleta de tota la vida, coneix molt bé l’esport, que comparteix amb la seva segona gran afició: els llibres. “En tinc molts. Però molts, eh! No s’hi cap, a casa. Per això hauria d’acabar de vendre els exemplars que em queden del llibre”.

De “Feminitat, Esport, Cultura” n’ha venut uns 270 exemplars, i em sembla recordar que la tirada era de 300, o sigui que he fet bé en no encantar-me a l’hora de fer-li comanda.
Tal com indica el títol, aquest llibre recull la història dels inicis de l’atletisme femení català. Per fer-ho, en Daniel va realitzar una vastíssima tasca de recerca; recorrent clubs, arxius, entrevistant les protagonistes, familiars i gent del seu entorn. A vegades, m’explica, aquestes dones vivien molt lluny, de manera que l’únic contacte possible era telefònic, i una persona de 90 anys costa molt d’entrevistar en aquestes condicions.

Aquest llibre autoeditat, de grans dimensions i tapa dura, consta d’unes 180 pàgines explicant el desenvolupament de l’esport femení als anys 20 i 30, així com la situació social, política i el seu efecte sobre el mateix. Hi trobarem també 180 pàgines més d’annexos on figuren els llistats de proves, rànquings, atletes, clubs, etc.

El llibre es divideix en els següents capítols:

  1. La dona moderna: societat i esport
  • La dona catalana a la dècada dels anys vint i trenta
  • L’esport femení català a la dècada dels anys vint i trenta
  • La dona atleta: elements socials
  1. Perfil social
  • Perspectiva mèdica
  • Tractament de la premsa
  • Paper de la societat i de les institucions
  • Anuncis, acudits i postals amb elements esportius
  • Entitats esportives amb presència femenina
  • Entrenaments i roba d’esport
  1. Pioneres
  • Els inicis atlètics i les curses mixtes per parelles (1921-1929)
  • Atletisme d’estadi i de revistes (1930-1932)
  • Crisi atlètica (1933-1935)
  • La Guerra Civil i el nou paper de la dona atleta (1936-1938)

Lluïsa Oliveras amb companys de l’Olímpic Bàsquet Club i el CD Júpiter. ca. 1934

En aquest desglòs tan complet, veurem esmentats els diferents camins que van dur les dones a començar a prendre part en l’atletisme. Des de la presència de familiars esportistes, fins la conquesta de la vida pública per part de les dones treballadores, que fent el salt al món laboral havien guanyat una autonomia que les permetia formar-se culturalment i acadèmica, i també practicar activitats físiques.
Per altra banda, queda reduït a un fet anecdòtic les burgeses que es podien veure a principi de segle en clubs esportius i revistes però que s’acostaven a aquests entorns per moda, sense arribar a practicar esport i considerant-lo quelcom propi dels homes.

Pel que fa a la política, queda molt clar que el sentiment d’aquelles atletes era fortament progressista, fet que és d’esperar d’unes persones que havien transgredit els tabús prenent la legítima llibertat pel seu compte. Així, es podia trobar unes fortes tendències catalanistes i republicanes, però també nombroses atletes amb fortes vinculacions sindicals i anarquistes. Destaquen, en aquest últim cas, els noms de Lluïsa Oliveras (Futbol Club Badalona) i Maria Valero (Bloc Obrer Camperol). Inclou també Marina Ginestà (Biblioteca Cultural Esportiva Ponent): la periodista que va fer de traductora a Durruti per l’entrevista del diari rus Pravda, i famosa per la foto amb un fusell al terrat de l’Hotel Colón de la Plaça Catalunya durant la revolució del 36.

Lluïsa Oliveras. Data i lloc indeterminat.

Atletes del BOC. Al mig, Maria Valero. Autor: Segarra. Col·lecció particular de Daniel Justribó. Extreta del llibre.

Atletes del BOC. Al mig, Maria Valero. Autor: Sagarra. Col·lecció particular de Daniel Justribó. (extret del llibre).

Vull concloure aquesta petita ressenya d’un gran llibre amb unes paraules d’elogi al Bloc Obrer Camperol, extretes del mateix:

“Les imatges de falses esportistes, les actituds desenfadades, amb somriures a la càmera i activitats de lluïment a la platja, s’enfrontaven a la proposta genuïna del BOC, que rebutjava aquest patró i s’apropava al de la pura pràctica esportiva per millorar la salut i establir companyonia.”



Erzberglauf 2015: Reflexions sobre la competitivitat en l’atletisme.

Per l’edició d’aquest any, els organitzadors de la cursa Erzberglauf a Eisenerz (Àustria), han inclòs una foto de dos veterans de CND als formularis d’inscripció.
Malauradament però, no es pot llegir la nostra consigna (a la foto original tampoc s’hi arribava a llegir).
És una cursa que han corregut membres de CND en dues ocasions. Té lloc en un petit poble austríac i transcorre pels camins d’una mina a cel obert.

A la pàgina de facebook d’aquesta cursa, fa poc es va crear un debat sobre els premis pels primers en arribar a la meta:
Una persona va preguntar si hi hauria cerimònia de premis pels primers en la modalitat de marxa nòrdica.
Els organitzadors van respondre que havien concebut la cursa de marxa nòrdica com un esdeveniment d’esport saludable i no competitiu, i que per tant no s’atorgarien premis encara que els participants també siguin cronometrats amb xip.

Aquesta resposta no va convèncer a l’usuari, que va manifestar que no assistiria a la cursa, decebut al no veure respecte per la disciplina de marxa nòrdica.

Els organitzadors van aclarir que tothom qui assoleix el cim de l’Erzberg se’n pot sentir orgullós, tant si és corredor o caminador, jove o vell, professional o aficionat. Per això tots reben la mateixa merescuda medalla. Van explicar que per ells, la marxa nòrdica és molt més que fer millor o pitjor temps; és salut, fortalesa, gaudir de l’entorn, cardio, poder caminar en equip i sense diferenciar entre franges d’edat.
Van concloure que pels organitzadors de l’Erzberg Lauf und Nordic Walk, tant corredors com caminadors són un model de salut i d’afició per l’esport.

Unes reflexions molt interessants, les dels organitzadors de l’esdeveniment. Sobretot perquè aquesta visió de l’esport no competitiu és la mateixa que defensava CND en totes les disciplines.
Els nostres rivals som nosaltres mateixos. La finalitat de les curses és la pràctica de l’esport en comunitat, no la competència entre nosaltres.
Si s’hagués preguntat a un atleta de CND sobre els trofeus, la resposta hauria sigut indubtablement “o tots amb premi, o ningú amb premi”.

Formulari d'inscripció per l'Erzberglauf 2015

Formulari d’inscripció per l’Erzberglauf 2015

 



‘Feminitat, Esport, Cultura’

Us presento aquest llibre el qual només he tingut oportunitat de fullejar online, de moment.

Està prevista la seva edició per l’abril d’aquest mateix any, i tal com es descriu a la seva pàgina, “tracta el paper esportiu i social de les primeres catalanes que els anys trenta van practicar atletisme, i de manera més global, esport popular a Catalunya.

Com ja sabeu i es comenta a la secció “Esport i anarquisme a Catalunya”, hi va haver un període durant dels anys 30 on algunes dones i homes van desfer molts tabús i tradicions absurdes que els havien separat durant segles, per poder compartir experiències en el lleure i la lluita.

Així doncs, estigueu atents a aquest interessantíssim llibre de publicació imminent.

El Quillo


feminitat

 



Sant Silvestre de Canovelles (31/12/13)

Tancar l’any amb una cursa popular, per mi és acabar-lo bé. O al menys, acabar-lo de manera saludable preveient el que vindrà a partir de les 12 de la nit.
Potser hauria de matisar que un bon final d’any és acabar una cursa sense lesions ni molèsties i amb la sensació de que el pròxim cop, amb més entrenament i intentant apretar una mica més, ho podem fer millor.

Després de 3 anys des que vaig disputar la meva primera Sant Silvestre de Canovelles, torno a apuntar-m’hi entre altres coses perquè segueix sent l’única santsi de 10km que es fa de matí a la meva zona (al menys, que jo sàpiga). Bona organització excepte per un error garrafal: no han comprat prous imperdibles pels dorsals. Sí, senyors: encara hi ha desenes d’atletes fent cua pel dorsal i ja no queden imperdibles enlloc. La proposta des de l’organització és que el duguem a la butxaca, sense parar-se a pensar que la majoria de roba que duem ni tan sols en té, com és el meu cas. Per sort, un corredor que porta imperdibles d’altres curses a la bossa, me’n dóna un parell. Jo feia temps que anava deixant els imperdibles a casa per no tacar la bossa de rovell i perquè, confiat de mi, pensava que no passaria mai que en una cursa no donéssin res per aguantar el dorsal. En fi, ho havia de dir.

No sé de què ric, m’espera un bon cacau fins que surti del nucli.

Després d’això i d’estar comentant la jugada amb dos membres del Grup Atlètic Llibertari del Maresme, el tret de sortida m’agafa desprevingut i bastant enrere dals calaixos de sortida, o sigui que la feina llavors és meva per trobar passadissos i avançar entre els corredors més lents sense fer caure ningú, ni caure jo, ni traçar a lo guarro pels revolts del tram urbà.

La ruta passa pel centre del poble, per un polígon i pels camins de terra dels afores. Com alguns us deveu imaginar, el meu tros preferit és el del polígon: sense els girs bruscos de les cruïlles del poble, sense l’aglomeració de gent ni problemes d’avançament dels camins de carro, sense pujades i baixades sobtades. Al polígon és on corro a gust i puc mantenir o variar el ritme segons em sembli, sense haver-me d’adaptar a les particularitats del circuit. Això sí: les vistes que guanyen són les que tenim a dalt del turó on hi ha l’església de Sant Fèlix de Canovelles. Hi ha un cartell a la muralla adjacent que diu “Cuartel de Levante”, i fins que no m’he informat, he estat pensant que vaig vorejar un antic quarter de la Guardia Civil.

En una de les curtes però intenses pujades. Foto: Remei Sansón.

Amb en Fredy del GALM, després de la cursa. Foto: Loida (GALM)

Durant la tornada tornem a passar pel polígon i puc apretar una mica més, estranyat que cap de les meves antigues lesions hagi fet acte de presència a les baixades del tram de muntanya.

A l’arribada ens trobem amb els membres del GALM, que han fet temps de 40min 50s i 50min aprox. Jo no he fet gaire bon temps (48min) en comparació amb alguna cursa de temps enrere, però estic content d’haver-la acabat amb sensació d’estar físicament apte per entrenar i millorar.

El Quillo

Cursa ‘Córrer per Córrer’ de Manlleu (10/11/13)

Abans d’acabar l’any rescato de la memòria, per deixar constància d’una cursa que vaig fer amb uns companys de la comarca del Maresme. En laquesta ocasió ens va acompanyar de manera solidària i fent mostra de la seva companyonia, un company de Creu Negra Duatlètica que no va còrrer la cursa per molèsties vàries però que, tot i així, va venir a veure’ns i fer fotografies. El fet que aquest company, tot i no còrrer, vingués a la cursa a donar suport i, perquè no dir-ho, deixar-me els pantalons de l’equipació del nostre grup esportiu, crec que explica un mica el tarannà i els valors de l’esport que desde CND volem promoure.

Al gra. A Manlleu vaig anar a còrrer un fred matí de novembre. Una vegada allà, lo típic: retirem dorsals, fem un té (a algunes ens va bé) i fem alguns exercicis d’escalfament. En uns minuts apareix ‘El Quillo’ i em porta els pantalons de l’equipació de CND que em posaré sobre unes malles tèrmiques degut al fred que per mi feia. No estic acostumat a les baixes temperatures. La samarreta també és prestada d’un altre membre de CND.

Sortim amb bastanta lentitut pel tap que es crea amb el tret de sortida i de seguida m’adono que estic en baixa forma. És el que passa si no entrenes.
Fem una volta al recinte esportiu d’on surt la cursa i després de vorejar el pavelló i el camp annex, sortim del recinte esportiu anant a buscar el riu. Aquest ens acompanyarà en bona part del recorregut. Un recorregut bastant pla amb només alguna pujadeta que es farà més evident i que notarem en sortir del nucli de Manlleu per passar per sobre de l’autopista.

En tornar a retrobar-nos amb el Ter ja no l’abandonem i queda a la nostra dreta quasi tota l’estona. El ‘Córer per Córrer’ és una cursa bastant popular i es respira un ambient poc professionalitzat, cosa que m’agrada i em fa sentir a gust.

Quan m’adono, ja estic arribant als darrers quilòmetres. M’he pres la cursa com un entreno més ja que feia temps que no sortia amb freqüència i era evident que si feia el ximple em lesionaria. No era el dia per superar-se sino per rodar i passar un diumenge amb companys i companyes.

Mentres faig el darrer quilòmetre recordo el que em va comentar el membre fundador de Creu Negra Duatlètica. Aquesta cursa, la de Manlleu, va ser on va començar a nèixer la idea de CND o on es va còrrer una de les primeres curses (ara no n’estic segur). I just uns dies abans de la cursa que estic narrant, CND feia 3 anys. Així doncs, quan em trobo un càmera que feia fotos per a la organització, alço els tres dits d’una mà visibilitzant el tercer aniversari del nostre grup esportiu, que esperem compleixi molts més i del qual estic content de formar-ne part, per la seva intenció i valors.

En endinsar-me a la zona d’arribada, quan només queda una volta al camp annex al pavelló esportiu de Manlleu, em trobo al company de CND que ha vingut a donar-nos suport i a un altre company que fa estona que ha entrat a meta (entrena molt i va com una fletxa). Em donen la banderola de “Llibertat Anarquistes Presos” i amb ella entro a la línia d’arribada.
Arribo i recullo l’esmorzar, que per les persones veganes és pa amb tomàquet i per les omnívores pa amb tomàquet i butifarra. Una bona organització a un preu popular, no ens enganyem, gràcies a la subvenció de l’Ajuntament de Manlleu, cosa que no treu l’entrega i bon ambient creat per les persones que han muntat aquesta cita esportiva i que ens han fet possible un bon matí d’esport i nosaltres l’hem aprofitat per fer també, difussió llibertària i anticarcerària.

L’any vinent, més cròniques amb més esport i més difussió anarquista contra el sistema carcerari.

Fins que totes les presons siguin buides…
Preses al carrer, amunt les que lluiten!

Pere Adrover Font.

Alfredo, Grup Atlètic Llbertari del Maresme.
41′ 21” | posició  71 de 419.
Pere Adrover, Creu Negra Duatlètica.
45′ 19” | posició 153 de 419.
Loida, Grup Atlètic Llbertari del Maresme.
57′ 12” | posició 394 de 419.

 

I Cursa de muntanya de Besalú (13/10/13)

El passat 13 d’octubre dos membres de CND vam participar a la primera edició de la cursa de muntanya de Besalú, organitzada per Besalú Cross. En aquesta ocasió vam tenir el gust de córrer amb un company del Grup Atlètic Llibertari del Maresme. La sortida de la prova atlètica, prevista d’un recorregut de 13km i amb un desnivell de 500 metres positius, estava programada per les 9h.

El Perfil de la cursa | Font: Besalú Cross

El Perfil de la cursa | Font: Besalú Cross

Prèviament, vam trobar-nos els tres companys anarquistes i després d’intercanviar salutacions i compartir la son que portàvem a sobre, vam dirigir-nos al pavelló municipal d’esport de Besalú per retirar els dorsals i trotar durant uns minuts abans de rebre les indicacions sobre el recorregut. Tot seguit vam prendre posicions a la rereguarda de la columna de 196 atletes inscrites.

Envoltats per un ambient acollidor i familiar (obviant les senyeres estelades que guarnien la zona de rebuda), vam sortir a un ritme conservador i comentant les sensacions i impressions amb les que afrontàvem el recorregut.

Cap de nosaltres assistia a la cursa amb pretensions de fer un gran esforç per aconseguir una millor marca personal i per això el primer quilòmetre, rodat sobre terreny pla i asfalt i discorregut per llocs emblemàtics com el Pont Romànic (S.XII), va transcórrer a un ritme còmode. A partir d’aquest moment vam pactar un silenci que duraria fins el final de la cursa i ens serviria per poder concentrar-nos en els 4,6km d’ascens que vindrien fins a arribar al punt més alt del traçat, l’ermita del Sagrat Cor, situada al capdamunt del Puig Cornador. Va ser en aquest tram, al voltant del tercer quilòmetre de cursa, quan ens vam separar i un dels companys va imprimir un ritme lleugerament superior que li passaria factura en arribar al darrer quilòmetre de pujada. Aquest fet l’impediria poder rodar a un ritme fort en terreny pla. Errors de càlcul, aquests, que serveixen com a aprenentatge de cara a altres ocasions i que si es prenen de forma positiva poden ajudar molt a aprofundir en el coneixement del propi cos. Cal saber escoltar-nos per poder aconseguir objectius, millores i prevenir lesions.

Al quilòmetre 5,6 del traçat, just al davant de l’ermita del Sagrat Cor, un grup de percussionistes proveïdes de tabals, ens van donar la benvinguda. Les percussions de la formació ressonant enmig del bosc i els rajos de llum que advertíem al final del frondós corriol amb, donaven un to emotiu als darrers metres d’ascens continuat i servien d’avantsala al primer i únic punt d’avituallament de la cursa on vam trobar tot el necessari per refer-nos. En aquell punt cada atleta decidiria parar o endur-se quelcom. L’avituallament, juntament amb la molt acurada senyalització del traçat i la constant presència de voluntàries als trencants més dubtosos, van ser el signes més inequívocs d’una organització entregada i detallista que ens va fer sentir molt ben acollits.

En endavant ens esperaria un descens de pista i corriols amb trams d’arrels de tamany considerable on vam poder recrear-nos al mateix temps que posàvem a prova les articulacions del tren inferior. Exposant els nostres turmells i genolls a continues rebrincades, vam entroncar el segon terç de cursa. Fou aquest un dels trams més fatigants ja que vam haver de superar baixades fortes amb algunes rampes considerables en les que havíem de caminar ràpid, i fins i tot, en algun cas, agafar-nos a alguna arrel per tal de poder avançar en el camí.

El tram final de cursa s’inicià a partir del novè quilòmetre amb un descens prou extrem que l’organització va senyalitzar molt encertadament amb símbols de precaució i situant algunes de les seves membres en punts claus per avisar del traçat que per endavant ens trobaríem. La sorpresa final seria el darrer descens abans de tornar a entrar al nucli de Besalú: una torrent que sota la línia d’unes torres elèctriques -que no van deixar de recordar-nos algun que altre Maqui- presentava una forta inclinació i ens faria entrar per abruptes reguerons on sovint hi passava només una cama. Un darrer darrer tram de descens divertit i perillós al mateix temps que ens va retornar a la pista del primer quilòmetre de cursa però en sentit contrari, per conduir-nos a un passant situat expressament per l’ocasió sobre el Fluvià.

Un company de CND a les escales que trobem a l’entrada del nucli urbà. | Foto: Besalú Cross

Un cop creuat el riu, només quedava el darrer quilòmetre. I allà, quan fatigades ens disposàvem a lliurar el nostre darrer alè per creuar l’arc d’arribada ens van sorprendre dues companyes llibertàries, que aprofitant la seva estada a la Garrotxa, van voler reviscolar els nostres ànims en el tram final d’aquesta bonica i dura cursa. Un gest de companyonia i suport mutu que vam agrair profundament i ens va abraçar empènyer fins la línia d’arribada.

Per últim, vam poder gaudir d’un bon esmorzar on l’atenció de l’organització va tornar a destacar. Només apuntar que vam trobar a faltar una mica més de varietat alimentària per les atletes veganes i vegetarianes, un aspecte que animem a millorar de cara a futures edicions de la cursa.
Després d’una sessió d’estiraments i de fer petar la xerrada durant una bona estona, vam acomiadar-nos amb la sensació que haver matinat un diumenge per fer esport divulgant les idees llibertàries, havia valgut la pena.

Pere Adrover Font.

Pere Adrover, Creu Negra Duatlètica.
1h 12′ 39” | posició 56 de 196.
Alfredo, Grup Atlètic Llibertari del Maresme.
1h 18′ 39” | posició 83 de 196.
Eloi Martinez, Creu Negra Duatlètica
1h 25′ 13” posició 107 de 196.

Trail del Bisaura 11.5km (27/10/13)

Per superar l’amargor que em va deixar la Cursa de Muntanya de Besalú (on no vaig córrer gaire a gust, vaig patir fortes punxades en un peu a l’última baixada, i vaig tornar a odiar les curses de muntanya i els seus canvis de ritme), no hi havia més opció que entrenar, estirar bé i finalment córrer una nova cursa en millors condicions.
Dues setmanes no donaven per molt, i el pla va ser 4 dies de repòs total i molts estiraments, per després començar l’entrenament consistent en anar a la feina amb bici, i córrer per muntanya 3 dies alternats estirant bé posteriorment. Segurament està mal pensat, lo correcte hauria sigut visitar un fisio.
De les tres distàncies (marató, mitja i 11,5km) , l’únic raonable tenint en compte els temps disponibles per cada entrenament i el que el meu cos està acostumat, era fer la més curta.

Mapa del recorregut de la curta. | Font: Wikiloc.

Mapa del recorregut de la curta. | Font: Wikiloc.

Perfil de la curta. | Font: Trail del Bisaura.

Perfil de la curta. | Font: Trail del Bisaura.

Els 11.5km del Trail del Bisaura surten de St Quirze de Besora, recorren uns 4Km per camí de carro molt planer fins a travessar Montesquiu i arribar al primer avituallament. A mi em va molt bé que comenci així, perquè sempre necessito uns 10min de rodatge si no em vull trobar amb sorpreses (potser si fes escalfaments més seriosos, no em passaria).

Foto: Isaac Díaz.

Aquí es comença a enfilar pel mig del bosc fins el punt on els organitzadors han instal·lat un teló vermell amb l’inscripció “La Porta de l’Infern”, bon indicador del que ens trobem tot seguit: una forta pujada d’uns 250m de desnivell en ziga-zaga sota l’amenaça de dimonis armats amb forques, fins arribar al Pla del Revell, on hi ha el segon i últim avituallament.
El tram entre els dos avituallaments el faig a la cua d’un grup d’unes 7 persones que porten un ritme molt bo.

Foto: JM Montaner.

Un cop passat el Pla del Revell, seguim tots junts per una baixada molt ràpida. A mi em sorprèn molt que ja siguem just a sobre de St Quirze. En aquesta baixada s’escapen dos del grup amb qui anavem i la resta seguim tots en paquet. Jo em trobo baixant ràpid amb la sensació de jugar-me-la i preguntant-me en quin moment tornaran a sortir les punxades de l’última cursa.
Finalment hi ha sort i arribo a la meta d’una sola peça i corrent sense molèsties. La cursa s’ha fet tan curta que tinc la sensació que falten km.
Cal dir que l’organització mereix un 10 per les ganes i desplegament realitzat, els dos membres de CND que vam participar-hi estem impacients per una nova edició.

Resultats:
Jo: 31 de 76 (1h 18′ 23″)
Ella: 71 de 76 (1h 44′ 51″)

Cursa de la festa major de Torelló (27/07/13)

L’edició de l’any passat de la cursa de festa major de Torelló em va semblar un infern per les altes temperatures. Em pensava que era pel ritme que havia dut, per haver esmorzat massa o massa tard, o per haver dormit poc.
Aquest any he pogut confirmar que és una cursa dura per si mateixa, encara que siguin “només” 5Km i molt plans. Segurament és perquè es fa a les 10 del matí a finals de juliol, i perquè hi corre gent força ràpida (que hi ha molta gent més ràpida que jo, vaja).

Pas per la Pl. Vella a la primera volta. Foto: Isabel

Sortim 130 corredors del carrer Sant Miquel després d’un minut de silenci per les víctimes de l’accident de tren de Santiago de Compostela. El primer Km passa per carrers estrets del nucli antic del poble, a l’ombra de les cases. Després, baixem a la pollancreda del costat del riu on correm per camí de terra. Tornem a passar per l’arc de sortida i els cadets es desvien cal a la Plaça Nova, ells fan només 2,5Km
El recorregut de la segona volta és idèntic a la primera però en arribar a la pollancreda se m’acaben les forces sobtadament, veig com el grup on anava se m’escapa i tinc uns moments de pensar “què estic fent aquí?”. Aquest instant de calor, fatiga i desmotivació s’esvaeix en el moment de creuar-me amb corredors més endarrerits en un tram de doble sentit, i encara aconsegueixo millorar lleugerament el ritme als últims 400m.

A 300m de la meta. Foto: Isabel

Cal felicitar el Club Atlètic Torelló per l’organització d’aquest esdeveniment, que aquest any ha comptat amb un cronometratge sense incidents (l’any passat hi va haver problemes, pel que recordo) i amb fotògrafs que han publicat instantànies de tots els corredors.

Temps: 22min 49s
Posició: 69 de 117

Les noves equipacions de Creu Negra Duatlètica

Ja les havíeu vist a les fotos de les últimes curses d’atletisme, però també en tenim per ciclisme i duatló.

Foto: Rondo Team.

Foto: Rondo Team.

S’ha acabat anar amb roba pintada a mà. Vam encarregar unes equipacions com cal a l’empresa Rondo Team, una de les poques marques de roba esportiva que dissenyen i fabriquen a Catalunya (concretament, a Olot).

Volem donar les gràcies a la dissenyadora Bibiana Gala per les primeres idees, i sobretot a l’Uri per les interminables jornades de maquetació i modificacions. Sense oblidar-nos dels treballadors de Rondo Team a qui també hem marejat bastant.

Cursa Nocturna Solidària Santa Susanna 5K (13/07/13)

Aquesta cursa és de 5Km, amb sortida a les 21h arran de platja (és totalment plana) i solidària amb la Fundació Miquel Valls, contra l’Esclerosi Lateral Amiotròfica (ELA).

Recorregut de la cursa. Font: organitzador.

Recorregut de la cursa.
Font: organitzador.

En el meu cas, per motius logístics em retardo en el trajecte fins a Sta. Susanna.
Falten pocs minuts per la sortida i em trobo a Calella i sense aparcament. Per sort allà trobo en Miquel, un corredor que vam conèixer a la passada Cursa de Pallejà. És veí de Calella i va a peu fins a Sta. Susanna per córrer la mateixa cursa que jo. Gràcies a ell trobo aparcament ràpidament, agafo el DNI i sortim corrent cap al lloc de la cursa.
Aquesta distància a cobrir ja és de 5Km i hem d’anar ràpid, de manera que arribo xop de suor i cansat, però podem recollir el dorsal i fins i tot fer uns breus estiraments.

Tret de sortida i congestió de l’estret carril per on transcorre la cursa, mentre ens empassem molta pols aixecada del terra de sorra.
Són dues voltes d’anada i tornada per un tram del camí que transcorre entre la platja i la via del tren. El fet de dur ja acumulats els 5km des del cotxe té com a part positiva que no pateixo els primers minuts de cursa com em sol passar habitualment. La part negativa és que amb la xafogor de la platja, tot i no picar el sol, quan falta aprox. 1Km per arribar a meta em ve una espècie de pàjara. Així i tot, aconsegueixo controlar la situació i puc fer una última apretada fins a meta.

Afinant la vista es pot veure les conseqüències de deixar-se al cotxe l’esparadrap protector pels mugrons.

L’organització té preparades pels corredors que van arribant: aigües, begudes isotòniques i cervesa. La nota negativa se l’emporta l’absència de dutxes, que haurien convingut molt per treure tanta suor i pols. Tenim com a alternativa les dutxes de la platja, però en Miquel ofereix la dutxa de casa seva. Gràcies a aquesta generositat i hospitalitat que contrasta amb la de la seva empresa patrocinadora, quedo llest per la “post-cursa” que celebrarem tot seguit a Lloret amb un altre amic.

Des d’aquí vull donar les gràcies a en Miquel de Calella, així com donar l’enhorabona a l’organització d’aquesta cursa.

Temps: 22min 45s
Posició: 66 de 202