La CND a la Vall de l’Enns (I de II): Erzberglauf 2012

Tot i que no s’ha publicat cap cursa a peu en aquest blog, en aquest cas i com a primera part d’aquesta estada al nord d’Estíria, vull fer-ne crònica per la seva singularitat.
L’Erzberglauf (en català vindria a ser “la cursa de la muntanya de ferro”) és una cursa que té lloc anualment des de fa 10 anys en un petit poble miner anomenat Eisenerz.
Els seus camins de terra són en realitat les pistes d’una mina de ferro a cel obert, la qual està en explotació i per tant tancada a les persones alienes a l’empresa explotadora durant la resta de l’any.

L’Erzberg des de Ramsau.

Una altra particularitat d’aquesta cursa és el seu perfil, ja que en els seus 12,5Km horitzontals es remunten 745m amb un pendent més o menys costant fins als últims 2Km on augmenta considerablement.

El perfil de la cursa, tal com es presenta a la pàgina de l’esdeveniment. Com podeu veure, li falta un tros a la part final per fer els 12,5Km x 745m.

L’empresa explotadora cedeix les dutxes i vestidors dels treballadors als participants, que aquest any han sigut uns 1000 corredors, més uns 400 practicants de nordic-walking.
La meva primera impressió el dia abans de la cursa quan vaig anar a buscar el dorsal va ser per una banda molt bona degut al gran desplegament de mitjans humans. El poble d’Eisenerz (5000 habitants) es volca a participar en l’organització: a les barres on es recullen els dorsals, a les parades de merchandising, a la barra de cervesa i begudes, etc. Tot el poble es troba a l’esplanada  de l’aparcament de la mina, on es troben els stands dels patrocinadors així com la gran carpa on després de la cursa es farà el dinar de germanor, un petit concert i l’entrega de premis. Per altra banda, el temps no animava gaire: va caure un xàfec i feia força fred, una cosa que no havia tingut en compte a l’hora de triar la roba per fer la maleta.
Arribats doncs al dia de la cursa, el panorama era: cel molt ennuvolat i 14ºC a la zona dels llacs des d’on sortirem.

L’esplanada del llac amb els arcs de sortida. Allà dalt és on hem d’arribar tan ràpid com puguem.

Comença el compte enrere i dóna pas al tret de sortida, que en aquest cas es va substituir per una barrinada a la paret  posterior de la mina. Com que som vora 1000 corredors, els últims de la cua tardem gairebé 10 segons a passar el xip per la catifa.
Al principi de la pujada trobem un grup de miners que ens animen mentre riuen, segurament perquè saben el que ens espera.

Tots apretats sota els arcs de sortida. Foto: Erzbergsport.at

Seguim pujant per les amplíssimes pistes de la mina, recordem que per aquí hi pugen els enormes dumpers i excavadores de la mina. De moment puja força suau, i ens anem trobant cartells indicadors dels Km recorreguts i els metres remuntats, que espanten bastant quan ens n’adonem que els números no quadren si la pendent és més o menys constant, tal com apareixia a la gràfica de la web de la cursa.

Si us hi fixeu es veuen els arcs de sortida. Foto: Kleine Zeitung.

Durant l’únic tros relativament pla (uns centenars de metres on alguns ens donem el gust d’estirar les passes) intercanviem unes paraules amb un altre corredor, qui ens dóna l’avís dels duríssims últims Km. Mentrestant, avancem un corredor que corre descalç. Sempre havia pensat que aquesta gent estaven en una espècie d’estat mental superior, que per ells no hi havia dolor. La veritat és que aquest home “corria” com podia sobre un tram de pedres, amb una cara que parlava per ella sola. Segueixo admirant aquesta modalitat, però em penso que la deixo pels valents!

Una parella amb els seus esquellots. Foto: Kleine Zeitung.

En arribar als últims 3Km comencem a veure les primeres persones que havien pujat expressament a animar els corredors. A diferència dels espectadors de tantes altres curses populars, aquesta gent no venia a animar al seu familiar o amic, sinó que animaven a tothom per igual, com si no fóssim una colla de matats que córren sinó que estiguéssim fent alguna cosa important. Alguns eren realment entusiastes, uns hooligans de l’atletisme: dels centenars de persones que havien pujat, moltes feien sonar esquelles enormes, cridaven “BRAVO!”, “SUPER!”, “HOPP! HOPP! HOPP!” i altres coses que no vaig saber desxifrar. Era realment recomfortant i animava molt trobar aquest panorama en aquells últims Km tan durs.

Un dimoni se’n cuida de que ningú es relaxi.

Un servidor als últims metres, “treient el fetge per la boca”. Foto: Maxfun.at

 

Un cop arribats a dalt, el punt negatiu de la cursa: un cop recollides les bosses de roba que ens havia pujat l’organització, hi havia una cua de mitja hora per agafar els autobusos que ens tornaven a baixar fins a l’aparcament de la mina. No seria greu si estiguéssim a temperatures raonables, però si a la cota inferior estàvem a 14ºC, 745m més amunt no deuriem estar a més de 8ºC. L’organització va tardar molt en fer arribar els autobusos, però la gent també som una mica grandets i hauriem d’aprendre a mirar la previsió del temps el dia abans, i si a baix fa fred, fer-nos pujar roba d’abric a dalt!

El cim de l’Erzberg, amb l’arc de meta i aquest temps de merda que feia.

Un instant per la reivindicació. La medalla era per tots els qui arribàvem a meta, que ningú es pensi res!

 

Altres reivindicacions amb qui guardem simpatia: una parella de “nordic walkers” lluint una bandera com les de les protestes del 2003 contra la guerra d’Iraq.

Per sort, un cop dutxats i dins de la carpa, hi va haver un bon plat de pasta calenta per cadascun de nosaltres, acompanyat de mig litre de cervesa per entrar en calor. Mentrestant, un duet local tocant versions, de les quals només vaig reconèixer Ring of Fire de Johnny Cash.

Tothom es va quedar al dinar de germanor.

Resultat: 312 de 933 finishers (1h 18min 33s).



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *