Mulhacén (3479m)

Tres antics membres de l’extinta CND van dur la reivindicació fins al sostre de la península ibèrica.

Mulhacén (3479m)

Mulhacén (3479m)



Pic del Freser pel Portell (hivernal) (05/01/14)

La nit de cap d’any vam dir que fariem una sortida el cap de setmana següent, i com que som homes de paraula, el diumenge a les 6:30 ens plantem al bar Marina de Torelló a cardar-nos unes pilotilles i unes galtes de porc. Un cafè i sortim cap a l’estació d’esquí de Vallter 2000, des d’on surt el camí que porta al refugi d’Ulldeter, al Coll de la Marrana i al nostre objectiu d’avui: el Pic de l’Infern.

Normalment és una ruta molt concorreguda tant a l’estiu com a l’hivern. En aquesta època de l’any hi trobarem escoles d’alpinisme i també molts esquiadors de muntanya que aprofiten les pales d’aquest coll i del Bastiments per fer petites sortides. També trobem esquiadors que fan la travessa Núria-Vallter.
Avui en canvi, hi ha poquíssima gent. La veritat és que les muntanyes estan molt pelades tot i la neu caiguda la nit abans. De seguida ens adonem que tota la neu que el vent ha escombrat de les crestes, ha anat a parar als congostos. Per sort, hem aconseguit raquetes de neu; del contrari no hauriem avançat més de 100m. A més d’això i els pals, també portem grampons i piolet, preveient que haurem de travessar pendents fortes i glaçades.

Fins a dalt del coll de la Marrana, ens fa un dia esplèndid, tal com anunciava el Meteocat. Un cop allà podem veure petites bromes passant arran del cim del Bastiments, probablement  el mateix torb que ve de la cara nord o les primeres formacions que com a molt deixaran alguna volva, sense baixar de cota.

Seguim uns esquiadors, vorejant el riu i deixant el refugi a mà esquerra.

Polansky poc després de creuar la pista.

Baixant cap als Aigols des del Coll de la Marrana.

Baixant cap als Aigols Podrits per la vall del Freser, veiem uns esquiadors que venen de Coma de Vaca, mentre nosaltres davallem penosament amb unes raquetes que s’enfonsen a la neu i rellisquen al gel més del que voldriem. Parem a menjar restes de turrons i una mica de fruita prop del cartell indicatiu del GR que hi ha al costat del Freser. No ens entretenim gens perquè els núvols sembla que no marxen i s’estan enfosquint. Ja és migdia i acordem enfilar-nos cap al Portell, si a la una no ho veiem clar, girarem cua. En aquest moment, veiem algú que creua en solitari els Aigols en direcció Coma de Vaca. Serà l’última persona que veurem fins que arribem a l’aparcament.

El que veiem quan ens dirigim al Portell.

La pujada al portell es fa molt dura i penosa. Volem veure el cim de l’Infern però una llomada ens ho tapa. Al cap de mitja hora estem amb el dubte de què fer, perquè no hem arribat a dalt del Portell, però podem veure el cim del Freser a la nostra dreta. Reunim els ànims i ens enfilem directes cap amunt, encara amb les raquetes posades i buscant sempre clapes de gel. Els trams de neu tova són un suplici: per cada passa que fem, perdem mig metre enfonsant-nos. Ja fa molta estona que només parlem per prendre les decisions justes, en part pel fort vent que dificulta la comunicació a partir de pocs metres de separació.
Un cop assolim l’aresta, podem veure finalment el Pic de l’Infern: ens saluda entre tenebrosos núvols de neu i amb un vent huracanat que ens dóna la benvinguda a batzegades des de la vessant nord. En aquest moment sabem que l’hem encertat totalment deixant de banda el nostre objectiu inicial. Tot i així, els 20m de roca que ens queden fins a fer cim, pinten molt complicats. Canviem les raquetes pels grampons i els pals pel piolet: per la roca no podem avançar perquè el vent ens podria tirar dalt a baix fàcilment, només podem resseguir la cresta per l’àmplia llengua de gel fins arribar a les roques del cim que ja queden relativament arrasarades del vent.
Un cop dalt del cim, tenim el temps just per fer la foto de rigor i tornar enrere. És un lloc molt hostil. El sol fet de treure la càmara i posar el disparador automàtic ja comporta treure’s el guant exterior. Amb pocs segons ja em noto els dits glaçats. En aquests moments és quan menys ganes tinc que se m’acabi la bateria, però la llei de murphy va com va. Aconseguim fer un parell de fotos que ni ens molestem a comprovar que s’han guardat, i girem cua.

Pujant directes al Freser.

El Pic de l’Infern des de la cresta del Freser.

La millor foto que tenim del cim.

En blau, la ruta de la sortida. En verd, la ruta pensada inicialment per fer el Pic de l’Infern.

Recollim les raquetes que haviem deixat en un racó entre les roques, ens les pengem, i ja no parem fins que arribem a l’indicador del GR.
Son les 15h, tornem a canviar els grampons per les raquetes i comencem una pesadíssima pujada fins al coll de la Marrana. Ens guiem pel coll de la Coma de l’Orri, que és l’única cosa que s’endevina entre el gris del núvol que ja ens ha envait. El flanqueig del Bastiments es molt trafegós, sobretot pels turmells que pateixen molt amb la pendent lateral, però no podem entretenir-nos perquè ja són les 16h i ens anima pensar que un cop arribem al Coll de la Marrana ja serem en territori amic.
El que ens trobem quan hi arribem és un vent glaçat i amb ràfegues de (diria) uns 100km/h cada pocs segons, que fa que ens haguem d’ajupir si no volem perdre l’equilibri. Ens acostem a la cornisa i veiem clar que sense grampons no podem baixar amb aquestes condicions. Aquest últim canvi és dels més durs que recordo, amb els dits glaçats i les corretges voleiant. Tot, per davallar els primers 10m de canal sense fer-nos mal.

Arribant al Coll de la Marrana.

Ja som a l’aparcament i fem més bona cara.

Un cop superat aquest tram, ja podem començar a parlar amb normalitat, a comentar aquestes 7h que portem sense parar, i a riure de tot plegat fins que arribem a l’aparcament. Allà ens canviem tota la roba i finalment ens podem menjar els entrepans que hem carretejat tot el dia, aprofitant les últimes llums del dia.

El Quillo



I Cursa de muntanya de Besalú (13/10/13)

El passat 13 d’octubre dos membres de CND vam participar a la primera edició de la cursa de muntanya de Besalú, organitzada per Besalú Cross. En aquesta ocasió vam tenir el gust de córrer amb un company del Grup Atlètic Llibertari del Maresme. La sortida de la prova atlètica, prevista d’un recorregut de 13km i amb un desnivell de 500 metres positius, estava programada per les 9h.

El Perfil de la cursa | Font: Besalú Cross

El Perfil de la cursa | Font: Besalú Cross

Prèviament, vam trobar-nos els tres companys anarquistes i després d’intercanviar salutacions i compartir la son que portàvem a sobre, vam dirigir-nos al pavelló municipal d’esport de Besalú per retirar els dorsals i trotar durant uns minuts abans de rebre les indicacions sobre el recorregut. Tot seguit vam prendre posicions a la rereguarda de la columna de 196 atletes inscrites.

Envoltats per un ambient acollidor i familiar (obviant les senyeres estelades que guarnien la zona de rebuda), vam sortir a un ritme conservador i comentant les sensacions i impressions amb les que afrontàvem el recorregut.

Cap de nosaltres assistia a la cursa amb pretensions de fer un gran esforç per aconseguir una millor marca personal i per això el primer quilòmetre, rodat sobre terreny pla i asfalt i discorregut per llocs emblemàtics com el Pont Romànic (S.XII), va transcórrer a un ritme còmode. A partir d’aquest moment vam pactar un silenci que duraria fins el final de la cursa i ens serviria per poder concentrar-nos en els 4,6km d’ascens que vindrien fins a arribar al punt més alt del traçat, l’ermita del Sagrat Cor, situada al capdamunt del Puig Cornador. Va ser en aquest tram, al voltant del tercer quilòmetre de cursa, quan ens vam separar i un dels companys va imprimir un ritme lleugerament superior que li passaria factura en arribar al darrer quilòmetre de pujada. Aquest fet l’impediria poder rodar a un ritme fort en terreny pla. Errors de càlcul, aquests, que serveixen com a aprenentatge de cara a altres ocasions i que si es prenen de forma positiva poden ajudar molt a aprofundir en el coneixement del propi cos. Cal saber escoltar-nos per poder aconseguir objectius, millores i prevenir lesions.

Al quilòmetre 5,6 del traçat, just al davant de l’ermita del Sagrat Cor, un grup de percussionistes proveïdes de tabals, ens van donar la benvinguda. Les percussions de la formació ressonant enmig del bosc i els rajos de llum que advertíem al final del frondós corriol amb, donaven un to emotiu als darrers metres d’ascens continuat i servien d’avantsala al primer i únic punt d’avituallament de la cursa on vam trobar tot el necessari per refer-nos. En aquell punt cada atleta decidiria parar o endur-se quelcom. L’avituallament, juntament amb la molt acurada senyalització del traçat i la constant presència de voluntàries als trencants més dubtosos, van ser el signes més inequívocs d’una organització entregada i detallista que ens va fer sentir molt ben acollits.

En endavant ens esperaria un descens de pista i corriols amb trams d’arrels de tamany considerable on vam poder recrear-nos al mateix temps que posàvem a prova les articulacions del tren inferior. Exposant els nostres turmells i genolls a continues rebrincades, vam entroncar el segon terç de cursa. Fou aquest un dels trams més fatigants ja que vam haver de superar baixades fortes amb algunes rampes considerables en les que havíem de caminar ràpid, i fins i tot, en algun cas, agafar-nos a alguna arrel per tal de poder avançar en el camí.

El tram final de cursa s’inicià a partir del novè quilòmetre amb un descens prou extrem que l’organització va senyalitzar molt encertadament amb símbols de precaució i situant algunes de les seves membres en punts claus per avisar del traçat que per endavant ens trobaríem. La sorpresa final seria el darrer descens abans de tornar a entrar al nucli de Besalú: una torrent que sota la línia d’unes torres elèctriques -que no van deixar de recordar-nos algun que altre Maqui- presentava una forta inclinació i ens faria entrar per abruptes reguerons on sovint hi passava només una cama. Un darrer darrer tram de descens divertit i perillós al mateix temps que ens va retornar a la pista del primer quilòmetre de cursa però en sentit contrari, per conduir-nos a un passant situat expressament per l’ocasió sobre el Fluvià.

Un company de CND a les escales que trobem a l’entrada del nucli urbà. | Foto: Besalú Cross

Un cop creuat el riu, només quedava el darrer quilòmetre. I allà, quan fatigades ens disposàvem a lliurar el nostre darrer alè per creuar l’arc d’arribada ens van sorprendre dues companyes llibertàries, que aprofitant la seva estada a la Garrotxa, van voler reviscolar els nostres ànims en el tram final d’aquesta bonica i dura cursa. Un gest de companyonia i suport mutu que vam agrair profundament i ens va abraçar empènyer fins la línia d’arribada.

Per últim, vam poder gaudir d’un bon esmorzar on l’atenció de l’organització va tornar a destacar. Només apuntar que vam trobar a faltar una mica més de varietat alimentària per les atletes veganes i vegetarianes, un aspecte que animem a millorar de cara a futures edicions de la cursa.
Després d’una sessió d’estiraments i de fer petar la xerrada durant una bona estona, vam acomiadar-nos amb la sensació que haver matinat un diumenge per fer esport divulgant les idees llibertàries, havia valgut la pena.

Pere Adrover Font.

Pere Adrover, Creu Negra Duatlètica.
1h 12′ 39” | posició 56 de 196.
Alfredo, Grup Atlètic Llibertari del Maresme.
1h 18′ 39” | posició 83 de 196.
Eloi Martinez, Creu Negra Duatlètica
1h 25′ 13” posició 107 de 196.



Trail del Bisaura 11.5km (27/10/13)

Per superar l’amargor que em va deixar la Cursa de Muntanya de Besalú (on no vaig córrer gaire a gust, vaig patir fortes punxades en un peu a l’última baixada, i vaig tornar a odiar les curses de muntanya i els seus canvis de ritme), no hi havia més opció que entrenar, estirar bé i finalment córrer una nova cursa en millors condicions.
Dues setmanes no donaven per molt, i el pla va ser 4 dies de repòs total i molts estiraments, per després començar l’entrenament consistent en anar a la feina amb bici, i córrer per muntanya 3 dies alternats estirant bé posteriorment. Segurament està mal pensat, lo correcte hauria sigut visitar un fisio.
De les tres distàncies (marató, mitja i 11,5km) , l’únic raonable tenint en compte els temps disponibles per cada entrenament i el que el meu cos està acostumat, era fer la més curta.

Mapa del recorregut de la curta. | Font: Wikiloc.

Mapa del recorregut de la curta. | Font: Wikiloc.

Perfil de la curta. | Font: Trail del Bisaura.

Perfil de la curta. | Font: Trail del Bisaura.

Els 11.5km del Trail del Bisaura surten de St Quirze de Besora, recorren uns 4Km per camí de carro molt planer fins a travessar Montesquiu i arribar al primer avituallament. A mi em va molt bé que comenci així, perquè sempre necessito uns 10min de rodatge si no em vull trobar amb sorpreses (potser si fes escalfaments més seriosos, no em passaria).

Foto: Isaac Díaz.

Aquí es comença a enfilar pel mig del bosc fins el punt on els organitzadors han instal·lat un teló vermell amb l’inscripció “La Porta de l’Infern”, bon indicador del que ens trobem tot seguit: una forta pujada d’uns 250m de desnivell en ziga-zaga sota l’amenaça de dimonis armats amb forques, fins arribar al Pla del Revell, on hi ha el segon i últim avituallament.
El tram entre els dos avituallaments el faig a la cua d’un grup d’unes 7 persones que porten un ritme molt bo.

Foto: JM Montaner.

Un cop passat el Pla del Revell, seguim tots junts per una baixada molt ràpida. A mi em sorprèn molt que ja siguem just a sobre de St Quirze. En aquesta baixada s’escapen dos del grup amb qui anavem i la resta seguim tots en paquet. Jo em trobo baixant ràpid amb la sensació de jugar-me-la i preguntant-me en quin moment tornaran a sortir les punxades de l’última cursa.
Finalment hi ha sort i arribo a la meta d’una sola peça i corrent sense molèsties. La cursa s’ha fet tan curta que tinc la sensació que falten km.
Cal dir que l’organització mereix un 10 per les ganes i desplegament realitzat, els dos membres de CND que vam participar-hi estem impacients per una nova edició.

Resultats:
Jo: 31 de 76 (1h 18′ 23″)
Ella: 71 de 76 (1h 44′ 51″)

El Carlit (28/09/13)

El passat 28/08, acompanyat amb una colla d’amics i familiars, ens dirigíem al les Bulloses per ascendir al pic del Carlit (2.921). Es va sortir a les 8:45 del pàrquing de les Bulloses (ja que a partir de setembre s’hi pot arribar amb cotxe), després d’esmorzar.

El temps no va acompanyar gaire ja que va està tapat tot el dia. Tot vorejant els diferents llacs ( el Blau, el Blau Petit, el de la Llosa, el Negre entre altres ) que hi han, es va començar a caminar mentre es podia gaudir de les vistes de les diferents muntanyes. Pel què fa les indicacions, el camí no és especialment difícil al principi ja que és una via bastant popular i el camí està bastant fresat, a mesura que s’avança el camí es va fent més dret i les extensions d’arbres deixen pas a les grans extensions de terreny i a les pedres.

Vorejant un dels llacs.

Vorejant un dels llacs.

Seguint el camí .

Seguint el camí .

Encarem el cim.

Encarem el cim.

A mida que el camí es va complicar ens vam separar sense adonar-nos-en mentre xerràvem amb els companys, abans de començar el que seria el tram més dur, ens vam trobar amb un llac petit amb gel on hi vam guardar una ampolla amb beguda per la baixada. Un cop passat aquet punt de mica en mica les roques es tornen més escarpades i s’ha de grimpar intentant no perdre el camí fins arribar pràcticament al cim.

Vistes dels llacs.

Vistes dels llacs.

La nevera.

La nevera.

La última neu de l'estiu.

La última neu de l’estiu.

Les últimes roques.

Les últimes roques.

Un cop a dalt el primer que van fer els meus companys va ser fer un “cigarro” i tot seguit menjar, eren més o menys les 12 un cop van arribar la resta de companys vam tornar.

 A dalt al cim, es pot veure tots els llacs i els diferents cims que envolten el Carlit, a l’hora de baixar vam canviar la ruta per veure el diferents llacs que hi han, si és època vigileu amb els pescadors de truites que no els hi espanteu els peixos.

Vistes des del cim.

Vistes des del cim.

Un moment per la reivindicació.

 

La última foto abans de baixar.

La última foto abans de baixar.

 Polansky.

Petició a l’empresa OutCat i resposta

Fa poc vam redactar el següent text per adreçar-lo a l’empresa OutCat:

Apreciats membres de OUTCAT organitzadors de Campionat Maqui,

Els membres dels grups esportius Grup Atlètic Llibertari del Maresme (GALM), Atletes Vegetarians Sense Límits (AVSLCE) i Creu Negra Duatlètica (CND), Unió de Grups Excursionistes Llibertaris (UGEL) així com altres persones afins a l’ideal anarquista, hem visitat el blog de l’edició d’enguany del Campionat Maqui.

Ens ha estranyat no veure cap apartat informatiu sobre qui eren els Maquis. Recordem que a l’anterior edició del Campionat, sí que hi havia una pestanya on es feia un petit exercici de memòria històrica explicant l’obra d’aquests lluitadors antifranquistes i llibertaris que en gairebé tots els casos van perdre la seva vida a les muntanyes del prepirineu defensant la llibertat del poble.

Creiem que fóra bo que s’inclogués a la web del Campionat aquest apartat on s’explicava el motiu pel que s’utilitza el nom dels Maquis. De fet, era un tret que distingia aquestes curses de muntanya de tantes altres que es celebren al territori català cada setmana. Va ser també el motiu de la primera trobada dels tres grups esportius esmentats, fa aproximadament un any a la cursa “L’Últim Maqui” a Olvan.

Esperem que compartiu la nostra visió sobre aquest assumpte i esperem que torneu a incloure aquest apartat informatiu tal com s’havia fet fins ara.

Es van adherir a aquest comunicat els següents grups:

– Ateneu Anarquista Columna Terra i Llibertat
– Atletes Vegetarians Sense Límits
– Centre d’Estudis Josep Ester Borràs
– Col·lectiu A Les Trinxeres
– Creu Negra Duatlètica
– Grup Atlètic Llibertari del Maresme
– Unió de Grups Excursionistes Llibertaris (Mussols de Terrassa, PM Sant Feliu, El Grillo Libertario, AE Serra Litoral, CND)

No ha sigut necessari fer arribar el text a OutCat ja que Bllibertari se’n va fer ressò, i un representant de OutCat va respondre així al text:

Bones companys, Primer: gràcies per venir l’any passat a una de les curses del Campionat. Segon ens disculpem per no tenir la informació encara apunt. En breu tindrem tota la web operativa i anem treballant quan podem trobar moments. Això no vol dir i no és excusa pk no hi hagi la informació que ens comenteu. Ens disculpem per haver-vos ofès. No era la intenció. Cal dir k la carta de moment no ens ha arribat, però hem trobat la vostra web per la xarxa. Salut i estem en contacte. no dubteu avisar-nos de qualsevol cosa. segurament si falta alguna cosa… es degut a que ens hem despistat, no hem tingut temps… Salut i molts km’s a les cames Marc Ribas

En aquests moments, ja es pot consultar la informació sobre la figura dels maquis a la web del “Campionat Maqui”, de manera que donem les gràcies a OutCat per fer-ho possible, i també a tots els grups que es van adherir al text per fer pressió.

A continuació, podeu veure un dels 7 episodis emesos per TVE i difosos a la xarxa per Portal OACA sobre el maquis. En aquest cas, es tracta sobre en Ramón Vila, fill de Peguera:

YouTube Preview Image

Pic dera Neuvielha (20/08/13)

Tenint el costum de fer una ascensió a un tres-mil cada estiu, aquest any no ens n’hem sabut estar.
En la mesura que vam poder, CND-UGEL vam planificar una sortida a un cim assequible, no molt llunyà i de fàcil accés al punt de sortida.
Després de temptejar diverses opcions, vam posar a l’objectiu el Pic dera Neuvielha.
El nom Neuvielha significa “neu vella” en occità, és un pic de 3.091m d’alçada que es troba a la zona dels Alts Pirineus, dins de l’àrea administrativa francesa i molt a prop d’Aragó.

Arribem el dia 19 al vespre a l’aparcament de l’estany Aubert, fins on hem pogut arribar amb cotxe particular perquè la carretera que hi condueix està oberta a partir de les 18h. Som a la vessant nord i està tot cobert d’una boira no gaire espessa però molt pixanera. Decidim fer nit dins del cotxe per no haver de muntar (i desmuntar l’endemà a primera hora) la tenda.

Les vistes de l'estany Aubert a l'arribada.

Les vistes de l’estany Aubert a l’arribada.

Dormim una mica com podem, i ens llevem l’endemà amb molt fred, o al menys un fred sorprenent que jo no m’havia trobat mai a aquestes alçades, ni tan sols fent vivac.
Es fa dur però aconseguim posar-nos en marxa. El fred que feia a les 7 del matí s’esvaeix molt ràpidament, i al cap de mitja hora de caminar ja anem amb samarreta. El cel és completament serè des que ens hem llevat.

Primeres llums del dia amb un cel completament serè.

Primeres llums del dia.

Passem per sobre la presa de l’estany, guanyem alçada i girem ap al nord creuant la primera aresta per l’anomenat Pas del Gat.
El camí ens porta cap a la carena de Barris i la Bretxa de Barris, per on haurem de travessar. És important no confondre’s ja que la Bretxa de Barris és un pas ubicat sota dues veritables bretxes que no es poden travessar si no és muntant un ràpel per la cara posterior.
Seguim recte a través de blocs de pedra, per un itinerari ben indicat amb fites. En molts punts baixa aigua del desglaç, que podriem agafar a la tornada si ens fes falta.
Ara ja tot és roca i neu, i aviat arribem a una llarga llengua de neu la part inferior de la qual té poca pendent i es pot pujar perfectament sense grampons. Més amunt tombem a l’esquerra per la mateixa glacera i deixem darrere nostre la Bretxa Chausenque, que era la nostra referència fins ara. La pendent ja és més pronunciada i els grampons faciliten molt l’avanç, tot i que no són indispensables a aquestes hores que la neu ja s’ha estovat.

Panoràmica a peu de glaçera. A l'esquerra el Pic Ramougn, a la dreta la Bretxa Chausenque.

Panoràmica a peu de glaçera. A l’esquerra el Pic Ramougn, a la dreta la Bretxa Chausenque.

Mentre pugem per la glacera tenim a la vista el Pic Ramougn a la nostra esquerra, una torre granítica impressionant.
En arribar al final de la glacera, continuem grimpant per una paret de blocs. En el seu punt culminant ens espera una cornisa rocosa molt exposada amb el Pic Ramougn en primer pla. Ens queda una última grimpada i ja som al cim.

Grimpada per la cara est.

Foto des de l’estreta cornisa, amb el Ramougn en primer terme i els estanys més avall.

 

Els dos membres del grup, amb la fita cimera darrere.

Des del cim, en un dia tan clar com aquest, podem veure al nord el Pic del Migdia de Bigorra, amb la seva enorme estació astronòmica. A l’oest (els punts cardinals aquí descrits són aproximats, no duiem brúixola) veiem el Balaitus i el Vinyamala, i al sud-oest els cims que es detallen a continuació:

OLYMPUS DIGITAL CAMERA

A la baixada optem per no posar-nos els grampons, i baixem lliscant sobre la neu. Més tard, els llargs trams de blocs de pedra es faran molt pesats.
Un cop som a baix a l’estany, reposem breument a la vora. L’excursió ha durat pot més de 5h.

Fontalba – Puigmal – Fontalba (14/08/13)

Una petita escapada matinal per anar finalitzant el parèntesi estiuenc.
Acompanyats d’aquesta gossa, ens plantegem participar en alguna cursa de canicross en un futur. Abans però, hauriem d’aprendre’n molt tan ella com nosaltres.

A l’estiu cal fer cua per fer-se una foto al cim.

Durant aquests mesos d’estiu, el camí al Puigmal sembla la rambla de Barcelona. Per sort entre setmana no està tan massificat com els diumenges.

Personalment em torno a preguntar: cal posar aquestes enormes creus de ferro a cada cim? Al Puigmal mateix n’hi ha un parell, a més del vèrtex geodèsic de formigó i altres objectes (fins i tot una bandera tibetana). Recordo a qui vulgui una creu a la seva foto, que pot dur-la de casa i endur-se-la després.
Aquest tema de les creus i altres objectes als cims era punt de forta discussió a l’antic fòrum de la FEEC.

Actualització de curses dels companys de CND

Actualitzem ràpidament les dues últimes curses realitzades per un company de Creu Negra Duatlètica que ens n’ha fet arribar la informació.

Dolmen Trail Race, 12/05/2013

Recorregut i perfil de la cursa. Font: Wikiloc

Recorregut i perfil de la cursa. Font: Wikiloc

Foto: Xavier Caparrós

Foto: Xavier Caparrós

Temps: 05h 56min
26 (de 35 finishers)

 

ASICS-Trail Sant Esteve, 26/05/13

Recorregut i perfil de la cursa. Font: Wikiloc

Recorregut i perfil de la cursa. Font: Wikiloc

Foto: organitzador

Foto: organitzador

Foto: organitzador

Foto: Robert Baró

asics trail race
Temps: 3h 14min
219 (de 518 finishers)