XII Pels Camins dels Matxos (21/04/13)

“Pels Camins dels Matxos” és una marxa de resistència per muntanya, organitzada pel Centre Excursionista de Torelló i el circuit més llarg dels quatre existents recorre 62.8Km amb 6150m de desnivell acumulat. És probablement l’esdeveniment esportiu més important de Torelló i tots els vilatans aficionats al trail running preparen aquesta prova des de mesos abans per poder fer el seu millor paper.

Perfil de la marxa (cliqueu-hi per ampliar-lo).
Clicant aquí podeu consultar el mapa.
Dades del CET.

Pel que fa a mi, la incompatibilitat amb les duatlons em va fer prendre la decisió de finalitzar-ne la temporada a Vic i confiar en que la forma física assolida amb la bici i les curses a peu “normals” serien suficients per poder acabar la ruta llarga dels Matxos. Així i tot, seria el primer cop que hi participava i també el primer cop que cobria una distància tan gran. Els meus pronòstics eren de molèsties a les articulacions a partir del Km 40 aprox. i segurament butllofes pel fregament i la humitat als peus.

Sortim de la Plaça de la Sardana a les 6:30h en un grup de quatre persones caminant i passant fred fins que comença a sortir el sol i arribem a plans i baixades on podem trotar. Guanyem alçada suaument fins a Bellmunt per un camí que sobretot a la segona meitat es fa (deixeu-m’ho dir) pesat i avorrit, per l’estretor i per la densitat de corredors/caminadors que ens fa anar tota l’estona pendents d’on trepitgem i en silenci sabent que ens queda moltíssim per davant.

L’avituallament que hi ha a Bellmunt serveix perquè la columna de gent es vagi estirant i així arribem fins a l’inici del bucle on escollirem si pugem al Puigsacalm o seguim directament cap al Coll de Bracons. Tot i que alguns membres del grup dubten uns instants per un petit mareig, acabem pujant al Puigsacalm sense problemes. Allà les begudes, el sucre i els ànims dels voluntaris ens tornen a pujar la moral per baixar a la carena i seguir-la fins al Puig Tosell des d’on descendirem al Coll de Bracons per una paret de pedra i pols desgrimpant i ajudant-nos d’unes cordes instal·lades per la ocasió.

L’arribada al Puigsacalm. Foto: CET.

Arribem al gran avituallament i control del Prat de la Vola i cadascú valora el seu estat. Em veig fresc i sense molèsties i decideixo separar-me del grup i fer el bucle de Cabrera .
Molta gent diu que aquest bucle és crític, que surts molt fresc però tornes destrossat  i encara queden 20km amb els seus desnivells. Va ser exactament això el que em va passar, vaig arribar amb molèsties a músculs que mai m’havien fet mal (normal si tenim en compte que no havia fet una preparació específica per aquesta prova). Més tard he sabut que es tractava de sobrecàrregues als poplitis i a la part inferior dels tibials.

Per qui es pregunti d'on ve el nom de la prova, això són es matxos que antigament s'utilitzaven pel transport a través de boscos i muntanyes. La foto és del dia de la cursa dalt de Cabrera, feta pel CET.

Per qui es pregunti d’on ve el nom de la prova, això són els matxos que antigament s’utilitzaven pel transport a través de boscos i muntanyes.
La foto és del dia de la cursa dalt de Cabrera, feta pel CET.

Arribats novament al Prat de la Vola i amb un temps una mica just, em plantejo per primer cop si caldria abandonar tenint en compte que queda molt per davant, ja no puc córrer més pel tema dels tibials i poplitis i a més no duc el llum frontal. Com que estem en una prova popular amb diferents punts de control, avituallaments i una persona tancant els trams, decideixo continuar endavant. És quelcom que no faria si estigués fent una sortida particular on perdre’s o quedar-se tirat i sense abric podria tenir conseqüències molt serioses.

Un servidor a l’esquerra de tot, al control del Prat de la Vola. Foto: CET.

A partir d’aquest punt caminarem junts i fins al final amb un corredor fins ara desconegut, amb qui compartirem ruta, conversa i renecs dirigits a les nostres respectives extremitats inferiors, on tenim unes molèsties que aniran augmentant.

És a partir de Collsaplana on em començo a notar fatigat, i durant la baixada fins a Rabassola les molèsties als músculs abans esmentats es converteixen en dolor.
Travessem un Ges amb mig pam d’aigua, i jo que estava sorprès de no tenir els peus encetats encara, pensava que aquesta remullada seria el que m’estovaria i destrossaria els peus (el que em faltava). No és el cas, i m’enduc l’agradable sorpresa de que en refrescar-se els turmells baixa la inflamació del tibial, o al menys tinc aquesta sensació.
Tot seguit a l’avituallament ens informen de que tenim el temps molt just per arribar a meta dins les 15 hores que dura la prova, i de fet mirant el mapa que tenen penjat la moral em cau a terra: falten encara 10km. Així i tot seguim endavant, ara ja amb un tercer company que no veia des de la pujada a Cabrera. Durant els primers minuts em plantejo seriosament quedar-me a l’avituallament fins que vinguin a buscar-nos amb cotxe, però finalment no giro cua.
A mitja pujada cap a la carretera de Bellmunt, en un torrent de terra molt erosionat pel pas de trialers, trobem una parella un dels quals té una pàjara tal que no ens veu però no ens pot ni saludar. Més endavant, per sort, hauran pogut arribar a la Redorta on l’atendran.
En aquest últim control ens diuen que tenim temps de sobra per arribar a la meta abans de les 21:30. Jo no ho tinc tant clar, sabent  que el ritme que portem ara és lentíssim sobretot en baixades per part meva.

Seguim directes cap a la carena que ens porta al Castell dels Moros (àlies Castell dels Torelló) sense arribar-hi del tot, i acabem de baixar fins l’entrada de torelló mentre es fa fosc.
Entrem a la plaça de la sardana passant sota l’arc de meta tots tres junts, amb un temps total de 14h30min.

El nostre grup dels últims 15km, sota l’arc de meta. Foto: CET.

Resultat: 280 de 282 finishers de la ruta llarga.



I Cursa Camí dels Ibers (07/04/13)

El passat 7 d’abril, un membre de Creu Negra Duatlètica va correr la 1a Cursa Camí dels Ibers.
La va córrer “de pirata” ja que va fer tard per inscriure-s’hi.

Es tracta d’una cursa de muntanya organitzada per Elskekorrenmolt, amb un recorregut de 21Km amb 1100m de desnivell per la Serra Litoral, amb sortida i arribada a la Roca del Vallès.

El perfil del circuit. Extret de Elskekorrenmolt.

El perfil del circuit.
Extret de Elskekorrenmolt.

El nostre company va cobrir la distància en 2h 20min.



II Punk Trail de Sallent (24/03/13)

Un nou company s’ha estrenat representant Creu Negra Duatlètica a la cursa Punk Trail de Sallent.

Foto: Marc Padrós Gálvez.

Foto: Marc Padrós Gálvez.

Es tracta d’una cursa de trail de 23km amb 1050m de desnivell positiu.

Mapa i perfil extrets de Wikiloc.

Mapa i perfil extrets de Wikiloc.

Pel que sabem, la cursa no es cronometra ni es publica l’ordre d’arribada, o sigui que tot el que podem dir és que li va anar bé la cursa i que va cobrir la distància en 3 hores justes.

Foto: Nil Bacardit.

Foto: Nil Bacardit.

El company té rodatge en curses a peu i s’ha centrat en les curses de muntanya. Des d’aquí esperem que sigui el començament de moltes més proves representatnt CND.



XII Duatló de Vic (07/04/2013)

La CND ha pogut córrer la Duatló de Vic contra tot pronòstic. Les 450 places es van acabar mentre jo estava de baixa, i només vaig poder-me inscriure quan els organitzadors van decidir moure fils per obrir 50 places més.

Després de la ruta que vam fer el cap de setmana anterior, tot l’entrenament que vaig poder fer va ser sortir a córrer un parell de cops durant la setmana, i anar amb bici a la feina. Em feia una mica de por no haver-me recuperat del  “mal entreno” de tres dies caminant amb pes a l’esquena.

Abans de la sortida, durant el briefing, ens expliquen que començarem a córrer en un tram ample per ficar-nos més tard per camins de carro. Tot i així serà insuficient i el grup de gent no s’estira prou com per poder córrer al ritme òptim i sovint hem de demanar permís per passar. Pensem que és pràcticament tot el segment per camins estrets, i que som unes 450 persones (uns 50 del total d’inscrits no es va presentar a la prova, un 10% com a Cerdanyola).

Últims metres del primer segment.

La zona de boxes és una sola renglera de tubs amb bicis per les dues bandes. Al briefing ja ens havien avisat que passar per sota el tub és sancionable o sigui que cal estar alerta i no equivocar-se de costat ja que caldria donar tota la volta i són molts metres de transició.
Fins aquí cap problema.

Agafem la bici, sortim per les llargues rectes cap a Sta. Eugènia i cadascú es busca un grup on se senti còmode. Comencem el primer port, el més llarg i dur dels dos. Ens havien avisat també que el dia abans hi havia neu, però per sort no en trobem ni rastre, i tampoc gaires trams molls. El que sí que fa és força fred a l’obaga.
A la baixada tinc problemes per passar un corredor que traça ocupant tot el carril (probablement no em sent quan l’aviso). Anirem coincidint en aquest mateix segment, sobretot a les baixades on ell em passa a les rectes i jo a les corbes.
Un cop hem baixat des del pas sobre l’Eix Transversal, ens trobem amb un corredor de Cerdanyola Triatló, li dic que es posi a roda meva, sembla que hi ha acord i fem un parell de relleus, tot i que em diu que té les cames trinxades. Durant un d’aquests relleus, avancem el corredor citat anteriorment, a qui el convidem a afegir-se al grup. Així ho fa, però només fins que es veu amb cor de fer l’escapada. A vegades hi ha companyonia, però a vegades no.

Última rotonda abans de boxes.

El tram de bici s’acaba per sorpresa abans del que em pensava (l’havien escurçat respecte el circuit de l’any passat) i em quedo sense poder fer una última hidratació. Això no serà problema gràcies a l’avituallament que hi ha a l’inici del tercer segment. I pensar que en algunes curses no hi ha avituallaments.. és una cosa bastant bàsica!

Al llarg d’aquest últim tram avanço alguns corredors però la majoria d’estona corro en solitari fins a la meta, la que serà la meva millor actuació en comparació amb els altres segments.

Com a nota global de la cursa, un notable alt. Si no té el 10 és només per la ubicació de la zona de dutxes, que encara que a mi en aquest cas no m’afecta, qui les necessités hauria de creuar tota la ciutat.

Resultat: 349 de 445 finishers.

”Ruta del Caracremada” Oriental (29, 30 i 31/03/13)

Feia temps que el grup CND-UGEL teníem moltes ganes de fer alguna de les rutes que reben el nom de Ruta del Caracremada, les quals han estat documentades per una empresa del mateix nom que a més fa les reserves als refugis i proporciona els tres àpats diaris.
Per temes de disponibilitat només ens vam poder permetre fer una ruta de tres dies, la qual passaria pel cim del Pedraforca i de la Gallina Pelada.

Pels qui no ho sàpiguen, “Caracremada” era un dels sobrenoms que rebia en Ramon Vila Capdevila, un membre del maquis català. Era un veí de Peguera (Berguedà), cenetista, que va combatre el franquisme fins a la mort. Aquí podeu veure un vídeo sobre la seva vida i lluita.

Així doncs, el divendres 29 de març al matí aparquem el cotxe més enllà del final de la BV-4025 i decidim deixar-hi els piolets per no disposar de grampons; per tant descartem l’ascensió al Pedraforca.
Ens endinsem pel camí de terra cap a la Font de la Bruixa, vorejant la cara SO de la serra d’Ensija per sota de la Roca d’en Ferrús i les ruïnes del mas. Pujem fins a un collet i baixem cap a les Baumes de l’Orenella havent de creuar primer diverses llengües de neu que ja glaçada on hem de ser prudents.
Un cop arribats al Coll del Portet descendim pel bosc fins arribar a una esplanada on seguirem un camí molt enfangat cap a Feners i l’Espà. Ens comença a ploure i hem d’accelerar la marxa fins al molí de Gósol, on es troba l’alberg on farem nit.

En aquest alberg hi trobem lectures molt interessants, no només de temàtica de muntanya  i senderisme sinó també revistes de divulgació de temes històrics i d’actualitat des del punt de vista àcrata, com són la madrilenya Contrahistoria i El Pèsol Negre. Dins de la primera podem trobar precisament tot un article on es parla del maquis i dels seus militants catalans més coneguts com podrien ser Facerías, “la Pastora” o el mateix Ramon Vila.
L’alberg del Molí de Gósol el porta en Roger, qui molt amablement ens deixa endur un número d’El Pèsol Negre on s’entrevista un futbolista retirat que va pertànyer a grups d’acció cenetistes durant el franquisme. Encara no hem pogut transcriure’l però hem pogut trobar l’entrevista a la xarxa.

El molí darrere l'alberg, amb l'antiga turbina exposada. Probablement aquí és on hi ha també el forn on fan la seva pròpia terrissa.

El molí darrere l’alberg, amb l’antiga turbina exposada. Probablement aquí és on hi ha també el forn on fan la seva pròpia terrissa.

Esmorzem l’endemà després d’haver plogut tota la nit i iniciem la marxa enfilant-nos per l’assolellat vessant oest del Serrat de la Muga fins al Coll de Font Terrers on la pujada es torna molt més intensa fins arribar dalt del Serrat de la portella, que resseguim per la cara nord creuant llengües de neu i glaç que ens faran perdre alguns minuts més del que teníem calculat.
Un cop arribats al Collell, baixem per l’ampla pista forestal resseguint molt d’a prop el Pedraforca; admirant l’imponent gegant de pedra nevat mentre per dins ens preguntem què hauriem pogut fer si haguéssim dut el material necessari, i haguéssim sabut que la meteorologia acompanyaria.
La pista baixa sense pèrdua fins a Saldes, on tenim temps per parar a fer una cervesa i seguim per la carretera asfaltada fins al càmping Repòs on farem nit.

Sortim el tercer dia a mig matí, potser massa confiats ja que només sortir tindrem problemes  per trobar el sender entre les nombroses carreteres asfaltades i camins particulars que hi ha a la zona.
Un cop ben encarrilats ascendim fins una zona amb bones vistes del pedraforca i l’àrea de Saldes que deixem entrere, fins arribar a les roques dels Graus, que vindria a ser com una tartera de roques enormes, molt curiosa de veure. Seguirem planejant fins la Riera Salada, on trobem una oficina turística i la carretera que ens porta a la Font Freda, d’on neix el camí que ataca la Serra d’Ensija pel nord.

Deixem el Pedraforca enrere.

La pujada a Ensija a l’estiu deu ser molt ràpida i còmoda però en aquestes dates i carregats com anem, es fa lenta i feixuga per la constant presència de gel. Per sort no és molt llarga i aviat ens trobem dalt d’un ample llom completament cobert de neu. Ja som les dues de la tarda i ens hem creuat molta gent que baixa en vistes dels núvols que s’acosten pel sud. Nosaltres valorem la situació i decidim seguir amunt perquè els núvols no amenacen tempesta. Així i tot no podem afluixar la marxa ja que probablement un cop dalt de la serra no torbarem absolutament ningú, la visibilitat serà escassa i totes les fites estaran cobertes per la neu.
Dit i fet, arribem a dalt i es compleix tot el que havíem pronosticat. Les últimes persones que hem vist han sigut els guardes del refugi, que ens han dit que l’havíen tancat i que no era recomanable baixar al coll de l’Estret i desfer la ruta del primer dia (un petit invent meu per fer drecera i no perdre’ns).
Abans sense passar pel refugi, enmig d’un Pla Gran d’Ensija totalment cobert de deu i amb núvols foscos envoltant-nos, pleguem els pals i agafem la brúixola amb una mà i l’entrepà amb l’altra per seguir avançant sense perdre ni un minut. Fa estona que no podem comptar amb les fites i ja només ens podem basar amb la brúixola i el mapa, i esperar que no hi hagi neu tova que ens podria alentir o fins i tot impossibilitar la marxa. Això significaria haver de donar mitja volta, baixar un altre cop fins la carretera de la Font Freda, fer autostop fins a Saldes i allà espavilar-nos perquè algú ens portés fins al Portell dels Terrers (22Km més).
Per sort ens hem sabut orientar bé i un cop resseguint la poc definida carena en sentit est, divisem el cim de la Creu de Ferro (2294m). Amb certa eufòria ens fotografiem al cim i seguim fins al coll del Pla d’Ensija on ens deixarem la carena per descendir ràpidament per la forta pendent de la vessant SE.

Qui ho havia de dir que aquest seria el cim més alt de tota la ruta. Aprofitem per fer-hi una foto representativa per CNT, CNA i UGEL.

Un cop a la carretera asfaltada i a pocs Km d’on tenim el cotxe, ens desviem breument pel trencant del despoblat de Peguera, on s’hi arriba per pista forestal. Allà podem veure, només arribar, la casa natal d’en Ramon Vila. Algú el va voler homenatjar l’any passat amb un ram de flors i una placa que diu:

Aquestes són les runes de Cal Peron, la casa on l’1 d’abril de 1908 va néixer Ramon Vila Capdevila, anarquista, revolucionari i el darrer maqui català.
Va participar en la proclamació del comunisme llibertari a Fígols el 1932, a la revolució i la guerra de 1936, al maquis francès contra els nazis i, finalment, va lluitar contra el franquisme amb armes a la mà fins a l’agost de 1963, mes en què va ser abatut per la Guardia Civil a Castellnou del Bages.
Per tal que no s’oblidi la seva lluita ni la de tantes persones anònimes.
Visca l’anarquia!

XV Marxa Homenatge als Maquis, 2012