La CND a la Vall de l’Enns (i II): PowerMan Volksduathlon 2012

Powerman és el nom que rep la sèrie de duatlons de llarga distància que  tenen lloc a diferents països del món cada any.

La CND va poder participar a l’edició austríaca d’aquesta prova, la qual té punt de sortida a la població de Weyer i transcorre pel parc nacional dels Alps Calcaris (Kalkalpen). A l’edició d’aquest any hi havia 3 modalitats en categoria d’adults:

  • Powerman Langdistanz: la categoria reina de Powerman (15.6+82.4+7.3).
  • WDL Volksduathlon: la duatló popular, de distància olímpica 7.9+41.2+7.3.
  • Staffelbewerb: encara que molta gent en digui “duatló per equips”, es tracta d’una duatló de relleus: cada un dels 3 corredors de cada equip fa només 1 segment.

Totes tres modalitats són sense drafting, que vol dir pels que no ho sàpiguen que al tram de bici no et pots enganxar  a la roda de ningú. Això a mi em sembla fantàstic: s’ha acabat dependre de si trobes un grup per fer relleus o no.
La prova de llarga distància varia les distàncies de cada segment a cada edició. En aquest cas es tractava bàsicament de 2 voltes al primer i al segon segment. Per aquest motiu i per no veure molt clar que la preparació que duia fos l’adequada, la prova que va disputar la CND va ser la olímpica de la Volksduathlon.

Sortida de la WDL Volksduathlon+Staffelbewerb. Foto: Fotos für Menschen.

Era el primer cop que disputava una prova organitzada pels mateixos organitzadors d’una d’aquestes proves de llarga distància (Powerman, Ironman, Half Ironman, etc.) i vaig poder corroborar que es dóna molt èmfasi al valor del finisher. Amb això vull dir que en tractar-se d’unes poques proves anuals en diferents països, molts atletes dediquen tot el seu temps a preparar-se per una sola prova, que sol ser la única que disputen. Per altra banda són distàncies llargues on hi ha molta més probabilitat de lesions, accidents, etc. Per tant el fet d’acabar la cursa cobra més mèrit que en distàncies sprint.

Aquest valor del finisher també es potencia des de l’organització: els dorsals porten escrit el nom del duatleta i no només el número, es canta el nom de cada atleta en arribar a meta, se li fa una rebuda “especial” amb un passadís que acaba amb unes adolescents movent uns pom-poms (no sé com s’escriu). Això últim ja sé que és sexista però no ho trio jo i ara no tocarem el tema.

Conseqüències bones d’aquesta política de valorar l’atleta només pel fet de participar:

  • Anima a molts atletes indecisos, que sempre haurien pensat que això és per altra gent.
  • Promou la solidaritat entre atletes, ja que l’objectiu de fer un bon temps queda en segon terme (a no ser que tinguis opcions de podi, suposo) i et pots permetre animar altres atletes que veus més fotuts que tu, sempre que el teu estat ho permeti.
  • Un cop a meta, es donen moltes encaixades de mans espontànies que en altres esports es fan més “perquè toca” que perquè surti de dins.

Així doncs ens trobem amb un cas de pràctica d’esport on no es busca competir sinó superar-se, tal com es comenta al primer apartat d’Esport i Anarquisme a Catalunya.

Per contra, aquesta exaltació del valor individual de l’atleta també provoca algunes actituds antisocials i egocèntriques en alguns atletes. Durant la cursa costa més de notar ja que simplement veus algú passant pel teu costat amb els auriculars posats (per exemple), però és fora de la cursa, parlant amb alguns atletes te n’adones que s’ho agafen com un repte personal tan gran i tan important, que simplement no donen cap mena de valor al fet d’estar realitzant una prova amb altres persones, que no tenen cap mena de sentiment de companyonia vers els altres i que en realitat no els importaria realitzar la prova en solitari mentre seguissin tenint el desplegament de medis i suport que hi ha en aquestes proves.
Això últim no és una cosa que em trobés en aquesta prova sinó una petita reflexió que faig a rel de converses, comentaris i actituds d’alguns duatletes que he anat coneixent.

Bé, tornant a la Volksduathlon de la CND, el segment a peu era pràcticament igual el 1r i el 3r, mixt amb trams d’asfalt i trams de terra. Per la meva satisfacció era bastant planer , i constava de molts avituallaments (4 o més), els quals consistien de sòlid (plàtan, taronja) i líquid (aigua, cola, redbull, isostar), a més de disposar d’esponges xopes per refrescar-se. Jo això només ho havia vist en fotos i he de dir que és un gran invent sobretot per aquests mesos d’estiu en que els duatletes estem fora de temporada. A part, els veïns dels carrers per on transcorre el segment a peu sortien a animar i engegaven les dutxes cap a fora al carrer de manera que els atletes es podien remullar passant per sota.

Perfil del 1r i 3r segment.

Pel que fa a la ruta amb bici, no era plana ni de bon tros i vaig cagar-la una mica no entrenant la mateixa ruta uns dies abans (havia fet vàries rutes però pel parc nacional de Gesäuse) perquè la primera pujada em va apurar bastant, ja que era d’aquelles que veus una rampa però no veus fins on arriba. Jo la vaig encarar a fons però no s’acabava i jo no podia afluixar o em quedava clavat.

Perfil del 2n segment.

A dalt del port, un avituallament com déu ho mana amb les mateixes coses que els del segment a peu. A les marxes ciclistes sempre paro però a les duatlons no. Vaig agafar un got d’aigua en marxa i llestos. Bastant curiós em va semblar el fet de que donessin bidons d’isostar (plens) per endur-te’ls a la bici. Jo no en vaig agafar perquè no tenia on dur-lo. En fi, sort d’aquest avituallament perquè sinó hauria quedat sec a mitja cursa.

Duatletes coronant el port. Foto: Newstria Steyr.

La posterior baixada era simplement demencial, amb unes vistes espectaculars d’aquella zona muntanyosa i molt verda però que no te la podies mirar gaire, perquè la ruta transcorria per carreteres bastant estretes i amb pendents “que has de frenar” força llargues, i si et deixaves anar apurant el màxim sense haver fet abans un reconeixement de la ruta… En fi ja us ho podeu imaginar, revolts de 180º al mig del bosc al final d’una baixada llarga i recta, chicanes amb asfaltats dubtosos.. tot això a velocitats bastant elevades. En varies ocasions pensava a mig revolt “aquest no el faig, que me’n vaig recte!” encara que al final no passés res, me la vaig jugar bastant i no pot ser.

Per últim, uns eterns trams més o menys planers i a través de pobles on els veïns també sortien a animar, havien plantat banderoles de molts països i també unes de negres i vermelles que no sé de què són (si al menys haguessin sigut en diagonal!). A part de crits d’ànims, pintades a terra i les esquelles sonant, hi havia un home vestit de dimoni que corria al costat dels ciclistes. Veig que l’afició de la zona té uns trets molt característics.

La gent de la zona passa el matí animant a tothom amb crits i qualsevol cosa que faci fressa. Per altra banda havien plantat tot de banderoles de diferents estats, pels que els reconforti veure aquest tipus de coses. Foto: Newstria Steyr.

Un cop acabada la duatló, l’únic punt negatiu de l’esdeveniment: no hi havia dinar popular, només una zona pels corredors on podíem picar quatre coses com torradetes, plum cake i fruita. I pel que fa la beguda, molt impressionant, no hi havia absolutament cap beguda sense gas: aigua amb gas, cola, cola amb aigua (verídic!), aigua amb menys gas i cervesa.

Últims metres abans de la meta. La Creu Negra Duatlètica també va complir! Foto: Fotos für Menschen.

En fi, com a balanç general, un esdeveniment que ha valgut molt la pena igual que l’Erzberglauf, que recomano a tothom i que no descarto repetir.

Resultat: 104 de 156 finishers.



La CND a la Vall de l’Enns (I de II): Erzberglauf 2012

Tot i que no s’ha publicat cap cursa a peu en aquest blog, en aquest cas i com a primera part d’aquesta estada al nord d’Estíria, vull fer-ne crònica per la seva singularitat.
L’Erzberglauf (en català vindria a ser “la cursa de la muntanya de ferro”) és una cursa que té lloc anualment des de fa 10 anys en un petit poble miner anomenat Eisenerz.
Els seus camins de terra són en realitat les pistes d’una mina de ferro a cel obert, la qual està en explotació i per tant tancada a les persones alienes a l’empresa explotadora durant la resta de l’any.

L’Erzberg des de Ramsau.

Una altra particularitat d’aquesta cursa és el seu perfil, ja que en els seus 12,5Km horitzontals es remunten 745m amb un pendent més o menys costant fins als últims 2Km on augmenta considerablement.

El perfil de la cursa, tal com es presenta a la pàgina de l’esdeveniment. Com podeu veure, li falta un tros a la part final per fer els 12,5Km x 745m.

L’empresa explotadora cedeix les dutxes i vestidors dels treballadors als participants, que aquest any han sigut uns 1000 corredors, més uns 400 practicants de nordic-walking.
La meva primera impressió el dia abans de la cursa quan vaig anar a buscar el dorsal va ser per una banda molt bona degut al gran desplegament de mitjans humans. El poble d’Eisenerz (5000 habitants) es volca a participar en l’organització: a les barres on es recullen els dorsals, a les parades de merchandising, a la barra de cervesa i begudes, etc. Tot el poble es troba a l’esplanada  de l’aparcament de la mina, on es troben els stands dels patrocinadors així com la gran carpa on després de la cursa es farà el dinar de germanor, un petit concert i l’entrega de premis. Per altra banda, el temps no animava gaire: va caure un xàfec i feia força fred, una cosa que no havia tingut en compte a l’hora de triar la roba per fer la maleta.
Arribats doncs al dia de la cursa, el panorama era: cel molt ennuvolat i 14ºC a la zona dels llacs des d’on sortirem.

L’esplanada del llac amb els arcs de sortida. Allà dalt és on hem d’arribar tan ràpid com puguem.

Comença el compte enrere i dóna pas al tret de sortida, que en aquest cas es va substituir per una barrinada a la paret  posterior de la mina. Com que som vora 1000 corredors, els últims de la cua tardem gairebé 10 segons a passar el xip per la catifa.
Al principi de la pujada trobem un grup de miners que ens animen mentre riuen, segurament perquè saben el que ens espera.

Tots apretats sota els arcs de sortida. Foto: Erzbergsport.at

Seguim pujant per les amplíssimes pistes de la mina, recordem que per aquí hi pugen els enormes dumpers i excavadores de la mina. De moment puja força suau, i ens anem trobant cartells indicadors dels Km recorreguts i els metres remuntats, que espanten bastant quan ens n’adonem que els números no quadren si la pendent és més o menys constant, tal com apareixia a la gràfica de la web de la cursa.

Si us hi fixeu es veuen els arcs de sortida. Foto: Kleine Zeitung.

Durant l’únic tros relativament pla (uns centenars de metres on alguns ens donem el gust d’estirar les passes) intercanviem unes paraules amb un altre corredor, qui ens dóna l’avís dels duríssims últims Km. Mentrestant, avancem un corredor que corre descalç. Sempre havia pensat que aquesta gent estaven en una espècie d’estat mental superior, que per ells no hi havia dolor. La veritat és que aquest home “corria” com podia sobre un tram de pedres, amb una cara que parlava per ella sola. Segueixo admirant aquesta modalitat, però em penso que la deixo pels valents!

Una parella amb els seus esquellots. Foto: Kleine Zeitung.

En arribar als últims 3Km comencem a veure les primeres persones que havien pujat expressament a animar els corredors. A diferència dels espectadors de tantes altres curses populars, aquesta gent no venia a animar al seu familiar o amic, sinó que animaven a tothom per igual, com si no fóssim una colla de matats que córren sinó que estiguéssim fent alguna cosa important. Alguns eren realment entusiastes, uns hooligans de l’atletisme: dels centenars de persones que havien pujat, moltes feien sonar esquelles enormes, cridaven “BRAVO!”, “SUPER!”, “HOPP! HOPP! HOPP!” i altres coses que no vaig saber desxifrar. Era realment recomfortant i animava molt trobar aquest panorama en aquells últims Km tan durs.

Un dimoni se’n cuida de que ningú es relaxi.

Un servidor als últims metres, “treient el fetge per la boca”. Foto: Maxfun.at

 

Un cop arribats a dalt, el punt negatiu de la cursa: un cop recollides les bosses de roba que ens havia pujat l’organització, hi havia una cua de mitja hora per agafar els autobusos que ens tornaven a baixar fins a l’aparcament de la mina. No seria greu si estiguéssim a temperatures raonables, però si a la cota inferior estàvem a 14ºC, 745m més amunt no deuriem estar a més de 8ºC. L’organització va tardar molt en fer arribar els autobusos, però la gent també som una mica grandets i hauriem d’aprendre a mirar la previsió del temps el dia abans, i si a baix fa fred, fer-nos pujar roba d’abric a dalt!

El cim de l’Erzberg, amb l’arc de meta i aquest temps de merda que feia.

Un instant per la reivindicació. La medalla era per tots els qui arribàvem a meta, que ningú es pensi res!

 

Altres reivindicacions amb qui guardem simpatia: una parella de “nordic walkers” lluint una bandera com les de les protestes del 2003 contra la guerra d’Iraq.

Per sort, un cop dutxats i dins de la carpa, hi va haver un bon plat de pasta calenta per cadascun de nosaltres, acompanyat de mig litre de cervesa per entrar en calor. Mentrestant, un duet local tocant versions, de les quals només vaig reconèixer Ring of Fire de Johnny Cash.

Tothom es va quedar al dinar de germanor.

Resultat: 312 de 933 finishers (1h 18min 33s).



Posets 17-06-12

No tot és córrer i pedalar., també es fa muntanya en la mesura del possible.
A la foto, al cim del Posets (3375m).

 



Resum de la temporada duatlètica 2012 (i V): IX Duatló de la Segarra 14/04/12

Última duatló de la temporada. Distància sprint amb la satisfacció de poder repetir la que va ser la meva primera duatló i a més, acompanyat d’un altre duatleta.
La primera impressió que t’emportes a St Guim de Freixenet és “a qui se li acudeix programar una cursa havent dinat?”. No saps si dinar o no, què dinar, etc. Al final ens vam cardar un entrepà que al menys a mi se’m va portar bé un cop sacsejat a la panxa.
La segona impressió, només arribar, aquest any va ser “aguantarà el temps?”. Feia un vent considerable i força fred, i s’acostàven uns núvols molt negres.
Bé doncs, al final el temps va aguantar molt bé, van arribar a caure quatre gotes durat el primer segment i ja està.

Primers 30m després de la sortida. Foto: P.C.Cervera

Entrant a boxes, sembla que vaig agafar el comissari per sorpresa. Foto: P.C.Cervera

Pel que fa el tram amb bici, primer tenim una baixada bastant llarga on l’únic que s’ha de vigilar és si vas agafat als acoples, estar molt atent a les irregularitats de l’asfalt, ja que és una carretera que ja deu tenir els seus anys i està força apedaçada.

Al final d’aquesta baixada vaig tenir un petit problema amb un grupet de dones. Per qui no ho sàpiga, en una duatló amb drafting pots anar a roda de qui vulguis mentre sigui del teu mateix sexe. La carretera estava ocupada de banda a banda o sigui que circulaves per on podies, i quan em vaig veure amb forces vaig apretar i vaig deixar el grup de noies i nois on estava. El que va passar al cap d’uns minuts va ser que la noia que anava al cap del grup de noies em va passar però va reduir la velocitat un cop va ser davant meu. “No t’ho deuria semblar, ja que t’havies quedat a roda involuntàriament?” alguns pensareu. No. estava molt atent al que passava i l’únic que volia era tornar-la a passar de seguida. Molt bé, doncs em vaig haver de fotre, perquè jo estava arran del voral dret de la carretera, aquesta noia se’m va ficar just al davant i al cap d’uns segons em comencen a arribar tot el grup de noies per l’esquerra que, clar, volien el seu lloc a roda de la noia que jo ara estava ocupant sense tenir-hi dret. Què vaig haver de fer? Frenar no només per quedar enrere i evitar seguir cometent una falta, sinó també per evitar que aquestes noies que anàven arribant per l’esquerra em tiréssin fora de la carretera tal com em va passar a Calafell aquest mateix any. En fi, els collons per corbata i molta ràbia a dins, perquè va anar d’un pèl que no acabo sancionat i/o amb algun os trencat.

Res més a destacar, a part de que entre pitos i flautes del segment de bici, gairebé no vaig beure líquid i què va passar? Rampes al bessó dret i tot l’últim segment amb peus de plom (mai millor dit).
Pitjor ho va passar el meu company, que va haver d’abandonar a mig segment de bici també per les rampes. Una molt mala manera d’acabar la temporada, esperem que l’any que ve es pugui treure l’espina amb la primera duatló.

Per cert, algú sap un truc per beure aigua d’un got mentre correm? Per fer que l’aigua vagi cap on ha d’anar i no pel nas, etc.

Resultat: 216 de 258 finishers.

Resum de la temporada duatlètica 2012 (IV de V): XI Duatló de Vic 01/04/12

Aquesta duatló té unes distàncies entre sprint i olímpica: 7+34+3,5. Ja tenia ganes de fer-la perquè l’any passat se’m va escapar pels pèls.
Després del briefing on ens van informar que al segment de bici, hi havia un tram d’uns 10m per terra, es van sentir alguns murmuris que es van convertir en rialles quan qui feia l’explicació va comentar “a veure, ja tenim prou fama de pijos els triatletes… si al Giro fan varis Km per terra, voleu dir que no podem fer 10m?”.

Foto: Adrià Costa

En fi, els triatletes pijos. Sort que a la CND som duatletes hehe.
Bé, bromes a part, al final d’aquests 10m vaig passar-ne un que havia punxat, ja és mala llet però dóna una idea de per què a la gent no li agrada, per molt que puguis punxar també sobre asfalt.
Una altra cosa que no va agradar: la sortida, a part de fer-nos caminar uns metres per davant per donar la sortida en un lloc més ample (cap problema), el descampat passava a ser un camí d’uns 2m d’ample, on familiars, amics, parelles i curiosos s’havien posat a banda i banda. Evidentment, nosaltres acabàvem de sortir, anavem amuntegats, ningú feia fila índia sinó que cadascú avançava pels laterals o feia el que podia. Només faltava haver d’anar esquivant gent (alguns amb gossos i tot).
La resta tot més que correcte. El temps va acompanyar, no vam trobar trànsit a la part “de muntanya” (estava tallat?) i vam poder fer relleus tornant per les rectes de Sta. Eugènia.

Resultat: 280 de 356 finishers.