La CND a la Vall de l’Enns (i II): PowerMan Volksduathlon 2012

Powerman és el nom que rep la sèrie de duatlons de llarga distància que  tenen lloc a diferents països del món cada any.

La CND va poder participar a l’edició austríaca d’aquesta prova, la qual té punt de sortida a la població de Weyer i transcorre pel parc nacional dels Alps Calcaris (Kalkalpen). A l’edició d’aquest any hi havia 3 modalitats en categoria d’adults:

  • Powerman Langdistanz: la categoria reina de Powerman (15.6+82.4+7.3).
  • WDL Volksduathlon: la duatló popular, de distància olímpica 7.9+41.2+7.3.
  • Staffelbewerb: encara que molta gent en digui “duatló per equips”, es tracta d’una duatló de relleus: cada un dels 3 corredors de cada equip fa només 1 segment.

Totes tres modalitats són sense drafting, que vol dir pels que no ho sàpiguen que al tram de bici no et pots enganxar  a la roda de ningú. Això a mi em sembla fantàstic: s’ha acabat dependre de si trobes un grup per fer relleus o no.
La prova de llarga distància varia les distàncies de cada segment a cada edició. En aquest cas es tractava bàsicament de 2 voltes al primer i al segon segment. Per aquest motiu i per no veure molt clar que la preparació que duia fos l’adequada, la prova que va disputar la CND va ser la olímpica de la Volksduathlon.

Sortida de la WDL Volksduathlon+Staffelbewerb. Foto: Fotos für Menschen.

Era el primer cop que disputava una prova organitzada pels mateixos organitzadors d’una d’aquestes proves de llarga distància (Powerman, Ironman, Half Ironman, etc.) i vaig poder corroborar que es dóna molt èmfasi al valor del finisher. Amb això vull dir que en tractar-se d’unes poques proves anuals en diferents països, molts atletes dediquen tot el seu temps a preparar-se per una sola prova, que sol ser la única que disputen. Per altra banda són distàncies llargues on hi ha molta més probabilitat de lesions, accidents, etc. Per tant el fet d’acabar la cursa cobra més mèrit que en distàncies sprint.

Aquest valor del finisher també es potencia des de l’organització: els dorsals porten escrit el nom del duatleta i no només el número, es canta el nom de cada atleta en arribar a meta, se li fa una rebuda “especial” amb un passadís que acaba amb unes adolescents movent uns pom-poms (no sé com s’escriu). Això últim ja sé que és sexista però no ho trio jo i ara no tocarem el tema.

Conseqüències bones d’aquesta política de valorar l’atleta només pel fet de participar:

  • Anima a molts atletes indecisos, que sempre haurien pensat que això és per altra gent.
  • Promou la solidaritat entre atletes, ja que l’objectiu de fer un bon temps queda en segon terme (a no ser que tinguis opcions de podi, suposo) i et pots permetre animar altres atletes que veus més fotuts que tu, sempre que el teu estat ho permeti.
  • Un cop a meta, es donen moltes encaixades de mans espontànies que en altres esports es fan més “perquè toca” que perquè surti de dins.

Així doncs ens trobem amb un cas de pràctica d’esport on no es busca competir sinó superar-se, tal com es comenta al primer apartat d’Esport i Anarquisme a Catalunya.

Per contra, aquesta exaltació del valor individual de l’atleta també provoca algunes actituds antisocials i egocèntriques en alguns atletes. Durant la cursa costa més de notar ja que simplement veus algú passant pel teu costat amb els auriculars posats (per exemple), però és fora de la cursa, parlant amb alguns atletes te n’adones que s’ho agafen com un repte personal tan gran i tan important, que simplement no donen cap mena de valor al fet d’estar realitzant una prova amb altres persones, que no tenen cap mena de sentiment de companyonia vers els altres i que en realitat no els importaria realitzar la prova en solitari mentre seguissin tenint el desplegament de medis i suport que hi ha en aquestes proves.
Això últim no és una cosa que em trobés en aquesta prova sinó una petita reflexió que faig a rel de converses, comentaris i actituds d’alguns duatletes que he anat coneixent.

Bé, tornant a la Volksduathlon de la CND, el segment a peu era pràcticament igual el 1r i el 3r, mixt amb trams d’asfalt i trams de terra. Per la meva satisfacció era bastant planer , i constava de molts avituallaments (4 o més), els quals consistien de sòlid (plàtan, taronja) i líquid (aigua, cola, redbull, isostar), a més de disposar d’esponges xopes per refrescar-se. Jo això només ho havia vist en fotos i he de dir que és un gran invent sobretot per aquests mesos d’estiu en que els duatletes estem fora de temporada. A part, els veïns dels carrers per on transcorre el segment a peu sortien a animar i engegaven les dutxes cap a fora al carrer de manera que els atletes es podien remullar passant per sota.

Perfil del 1r i 3r segment.

Pel que fa a la ruta amb bici, no era plana ni de bon tros i vaig cagar-la una mica no entrenant la mateixa ruta uns dies abans (havia fet vàries rutes però pel parc nacional de Gesäuse) perquè la primera pujada em va apurar bastant, ja que era d’aquelles que veus una rampa però no veus fins on arriba. Jo la vaig encarar a fons però no s’acabava i jo no podia afluixar o em quedava clavat.

Perfil del 2n segment.

A dalt del port, un avituallament com déu ho mana amb les mateixes coses que els del segment a peu. A les marxes ciclistes sempre paro però a les duatlons no. Vaig agafar un got d’aigua en marxa i llestos. Bastant curiós em va semblar el fet de que donessin bidons d’isostar (plens) per endur-te’ls a la bici. Jo no en vaig agafar perquè no tenia on dur-lo. En fi, sort d’aquest avituallament perquè sinó hauria quedat sec a mitja cursa.

Duatletes coronant el port. Foto: Newstria Steyr.

La posterior baixada era simplement demencial, amb unes vistes espectaculars d’aquella zona muntanyosa i molt verda però que no te la podies mirar gaire, perquè la ruta transcorria per carreteres bastant estretes i amb pendents “que has de frenar” força llargues, i si et deixaves anar apurant el màxim sense haver fet abans un reconeixement de la ruta… En fi ja us ho podeu imaginar, revolts de 180º al mig del bosc al final d’una baixada llarga i recta, chicanes amb asfaltats dubtosos.. tot això a velocitats bastant elevades. En varies ocasions pensava a mig revolt “aquest no el faig, que me’n vaig recte!” encara que al final no passés res, me la vaig jugar bastant i no pot ser.

Per últim, uns eterns trams més o menys planers i a través de pobles on els veïns també sortien a animar, havien plantat banderoles de molts països i també unes de negres i vermelles que no sé de què són (si al menys haguessin sigut en diagonal!). A part de crits d’ànims, pintades a terra i les esquelles sonant, hi havia un home vestit de dimoni que corria al costat dels ciclistes. Veig que l’afició de la zona té uns trets molt característics.

La gent de la zona passa el matí animant a tothom amb crits i qualsevol cosa que faci fressa. Per altra banda havien plantat tot de banderoles de diferents estats, pels que els reconforti veure aquest tipus de coses. Foto: Newstria Steyr.

Un cop acabada la duatló, l’únic punt negatiu de l’esdeveniment: no hi havia dinar popular, només una zona pels corredors on podíem picar quatre coses com torradetes, plum cake i fruita. I pel que fa la beguda, molt impressionant, no hi havia absolutament cap beguda sense gas: aigua amb gas, cola, cola amb aigua (verídic!), aigua amb menys gas i cervesa.

Últims metres abans de la meta. La Creu Negra Duatlètica també va complir! Foto: Fotos für Menschen.

En fi, com a balanç general, un esdeveniment que ha valgut molt la pena igual que l’Erzberglauf, que recomano a tothom i que no descarto repetir.

Resultat: 104 de 156 finishers.



Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *