La CND a la Vall de l’Enns (i II): PowerMan Volksduathlon 2012

Powerman és el nom que rep la sèrie de duatlons de llarga distància que  tenen lloc a diferents països del món cada any.

La CND va poder participar a l’edició austríaca d’aquesta prova, la qual té punt de sortida a la població de Weyer i transcorre pel parc nacional dels Alps Calcaris (Kalkalpen). A l’edició d’aquest any hi havia 3 modalitats en categoria d’adults:

  • Powerman Langdistanz: la categoria reina de Powerman (15.6+82.4+7.3).
  • WDL Volksduathlon: la duatló popular, de distància olímpica 7.9+41.2+7.3.
  • Staffelbewerb: encara que molta gent en digui “duatló per equips”, es tracta d’una duatló de relleus: cada un dels 3 corredors de cada equip fa només 1 segment.

Totes tres modalitats són sense drafting, que vol dir pels que no ho sàpiguen que al tram de bici no et pots enganxar  a la roda de ningú. Això a mi em sembla fantàstic: s’ha acabat dependre de si trobes un grup per fer relleus o no.
La prova de llarga distància varia les distàncies de cada segment a cada edició. En aquest cas es tractava bàsicament de 2 voltes al primer i al segon segment. Per aquest motiu i per no veure molt clar que la preparació que duia fos l’adequada, la prova que va disputar la CND va ser la olímpica de la Volksduathlon.

Sortida de la WDL Volksduathlon+Staffelbewerb. Foto: Fotos für Menschen.

Era el primer cop que disputava una prova organitzada pels mateixos organitzadors d’una d’aquestes proves de llarga distància (Powerman, Ironman, Half Ironman, etc.) i vaig poder corroborar que es dóna molt èmfasi al valor del finisher. Amb això vull dir que en tractar-se d’unes poques proves anuals en diferents països, molts atletes dediquen tot el seu temps a preparar-se per una sola prova, que sol ser la única que disputen. Per altra banda són distàncies llargues on hi ha molta més probabilitat de lesions, accidents, etc. Per tant el fet d’acabar la cursa cobra més mèrit que en distàncies sprint.

Aquest valor del finisher també es potencia des de l’organització: els dorsals porten escrit el nom del duatleta i no només el número, es canta el nom de cada atleta en arribar a meta, se li fa una rebuda “especial” amb un passadís que acaba amb unes adolescents movent uns pom-poms (no sé com s’escriu). Això últim ja sé que és sexista però no ho trio jo i ara no tocarem el tema.

Conseqüències bones d’aquesta política de valorar l’atleta només pel fet de participar:

  • Anima a molts atletes indecisos, que sempre haurien pensat que això és per altra gent.
  • Promou la solidaritat entre atletes, ja que l’objectiu de fer un bon temps queda en segon terme (a no ser que tinguis opcions de podi, suposo) i et pots permetre animar altres atletes que veus més fotuts que tu, sempre que el teu estat ho permeti.
  • Un cop a meta, es donen moltes encaixades de mans espontànies que en altres esports es fan més “perquè toca” que perquè surti de dins.

Així doncs ens trobem amb un cas de pràctica d’esport on no es busca competir sinó superar-se, tal com es comenta al primer apartat d’Esport i Anarquisme a Catalunya.

Per contra, aquesta exaltació del valor individual de l’atleta també provoca algunes actituds antisocials i egocèntriques en alguns atletes. Durant la cursa costa més de notar ja que simplement veus algú passant pel teu costat amb els auriculars posats (per exemple), però és fora de la cursa, parlant amb alguns atletes te n’adones que s’ho agafen com un repte personal tan gran i tan important, que simplement no donen cap mena de valor al fet d’estar realitzant una prova amb altres persones, que no tenen cap mena de sentiment de companyonia vers els altres i que en realitat no els importaria realitzar la prova en solitari mentre seguissin tenint el desplegament de medis i suport que hi ha en aquestes proves.
Això últim no és una cosa que em trobés en aquesta prova sinó una petita reflexió que faig a rel de converses, comentaris i actituds d’alguns duatletes que he anat coneixent.

Bé, tornant a la Volksduathlon de la CND, el segment a peu era pràcticament igual el 1r i el 3r, mixt amb trams d’asfalt i trams de terra. Per la meva satisfacció era bastant planer , i constava de molts avituallaments (4 o més), els quals consistien de sòlid (plàtan, taronja) i líquid (aigua, cola, redbull, isostar), a més de disposar d’esponges xopes per refrescar-se. Jo això només ho havia vist en fotos i he de dir que és un gran invent sobretot per aquests mesos d’estiu en que els duatletes estem fora de temporada. A part, els veïns dels carrers per on transcorre el segment a peu sortien a animar i engegaven les dutxes cap a fora al carrer de manera que els atletes es podien remullar passant per sota.

Perfil del 1r i 3r segment.

Pel que fa a la ruta amb bici, no era plana ni de bon tros i vaig cagar-la una mica no entrenant la mateixa ruta uns dies abans (havia fet vàries rutes però pel parc nacional de Gesäuse) perquè la primera pujada em va apurar bastant, ja que era d’aquelles que veus una rampa però no veus fins on arriba. Jo la vaig encarar a fons però no s’acabava i jo no podia afluixar o em quedava clavat.

Perfil del 2n segment.

A dalt del port, un avituallament com déu ho mana amb les mateixes coses que els del segment a peu. A les marxes ciclistes sempre paro però a les duatlons no. Vaig agafar un got d’aigua en marxa i llestos. Bastant curiós em va semblar el fet de que donessin bidons d’isostar (plens) per endur-te’ls a la bici. Jo no en vaig agafar perquè no tenia on dur-lo. En fi, sort d’aquest avituallament perquè sinó hauria quedat sec a mitja cursa.

Duatletes coronant el port. Foto: Newstria Steyr.

La posterior baixada era simplement demencial, amb unes vistes espectaculars d’aquella zona muntanyosa i molt verda però que no te la podies mirar gaire, perquè la ruta transcorria per carreteres bastant estretes i amb pendents “que has de frenar” força llargues, i si et deixaves anar apurant el màxim sense haver fet abans un reconeixement de la ruta… En fi ja us ho podeu imaginar, revolts de 180º al mig del bosc al final d’una baixada llarga i recta, chicanes amb asfaltats dubtosos.. tot això a velocitats bastant elevades. En varies ocasions pensava a mig revolt “aquest no el faig, que me’n vaig recte!” encara que al final no passés res, me la vaig jugar bastant i no pot ser.

Per últim, uns eterns trams més o menys planers i a través de pobles on els veïns també sortien a animar, havien plantat banderoles de molts països i també unes de negres i vermelles que no sé de què són (si al menys haguessin sigut en diagonal!). A part de crits d’ànims, pintades a terra i les esquelles sonant, hi havia un home vestit de dimoni que corria al costat dels ciclistes. Veig que l’afició de la zona té uns trets molt característics.

La gent de la zona passa el matí animant a tothom amb crits i qualsevol cosa que faci fressa. Per altra banda havien plantat tot de banderoles de diferents estats, pels que els reconforti veure aquest tipus de coses. Foto: Newstria Steyr.

Un cop acabada la duatló, l’únic punt negatiu de l’esdeveniment: no hi havia dinar popular, només una zona pels corredors on podíem picar quatre coses com torradetes, plum cake i fruita. I pel que fa la beguda, molt impressionant, no hi havia absolutament cap beguda sense gas: aigua amb gas, cola, cola amb aigua (verídic!), aigua amb menys gas i cervesa.

Últims metres abans de la meta. La Creu Negra Duatlètica també va complir! Foto: Fotos für Menschen.

En fi, com a balanç general, un esdeveniment que ha valgut molt la pena igual que l’Erzberglauf, que recomano a tothom i que no descarto repetir.

Resultat: 104 de 156 finishers.



Resum de la temporada duatlètica 2012 (i V): IX Duatló de la Segarra 14/04/12

Última duatló de la temporada. Distància sprint amb la satisfacció de poder repetir la que va ser la meva primera duatló i a més, acompanyat d’un altre duatleta.
La primera impressió que t’emportes a St Guim de Freixenet és “a qui se li acudeix programar una cursa havent dinat?”. No saps si dinar o no, què dinar, etc. Al final ens vam cardar un entrepà que al menys a mi se’m va portar bé un cop sacsejat a la panxa.
La segona impressió, només arribar, aquest any va ser “aguantarà el temps?”. Feia un vent considerable i força fred, i s’acostàven uns núvols molt negres.
Bé doncs, al final el temps va aguantar molt bé, van arribar a caure quatre gotes durat el primer segment i ja està.

Primers 30m després de la sortida. Foto: P.C.Cervera

Entrant a boxes, sembla que vaig agafar el comissari per sorpresa. Foto: P.C.Cervera

Pel que fa el tram amb bici, primer tenim una baixada bastant llarga on l’únic que s’ha de vigilar és si vas agafat als acoples, estar molt atent a les irregularitats de l’asfalt, ja que és una carretera que ja deu tenir els seus anys i està força apedaçada.

Al final d’aquesta baixada vaig tenir un petit problema amb un grupet de dones. Per qui no ho sàpiga, en una duatló amb drafting pots anar a roda de qui vulguis mentre sigui del teu mateix sexe. La carretera estava ocupada de banda a banda o sigui que circulaves per on podies, i quan em vaig veure amb forces vaig apretar i vaig deixar el grup de noies i nois on estava. El que va passar al cap d’uns minuts va ser que la noia que anava al cap del grup de noies em va passar però va reduir la velocitat un cop va ser davant meu. “No t’ho deuria semblar, ja que t’havies quedat a roda involuntàriament?” alguns pensareu. No. estava molt atent al que passava i l’únic que volia era tornar-la a passar de seguida. Molt bé, doncs em vaig haver de fotre, perquè jo estava arran del voral dret de la carretera, aquesta noia se’m va ficar just al davant i al cap d’uns segons em comencen a arribar tot el grup de noies per l’esquerra que, clar, volien el seu lloc a roda de la noia que jo ara estava ocupant sense tenir-hi dret. Què vaig haver de fer? Frenar no només per quedar enrere i evitar seguir cometent una falta, sinó també per evitar que aquestes noies que anàven arribant per l’esquerra em tiréssin fora de la carretera tal com em va passar a Calafell aquest mateix any. En fi, els collons per corbata i molta ràbia a dins, perquè va anar d’un pèl que no acabo sancionat i/o amb algun os trencat.

Res més a destacar, a part de que entre pitos i flautes del segment de bici, gairebé no vaig beure líquid i què va passar? Rampes al bessó dret i tot l’últim segment amb peus de plom (mai millor dit).
Pitjor ho va passar el meu company, que va haver d’abandonar a mig segment de bici també per les rampes. Una molt mala manera d’acabar la temporada, esperem que l’any que ve es pugui treure l’espina amb la primera duatló.

Per cert, algú sap un truc per beure aigua d’un got mentre correm? Per fer que l’aigua vagi cap on ha d’anar i no pel nas, etc.

Resultat: 216 de 258 finishers.



Resum de la temporada duatlètica 2012 (IV de V): XI Duatló de Vic 01/04/12

Aquesta duatló té unes distàncies entre sprint i olímpica: 7+34+3,5. Ja tenia ganes de fer-la perquè l’any passat se’m va escapar pels pèls.
Després del briefing on ens van informar que al segment de bici, hi havia un tram d’uns 10m per terra, es van sentir alguns murmuris que es van convertir en rialles quan qui feia l’explicació va comentar “a veure, ja tenim prou fama de pijos els triatletes… si al Giro fan varis Km per terra, voleu dir que no podem fer 10m?”.

Foto: Adrià Costa

En fi, els triatletes pijos. Sort que a la CND som duatletes hehe.
Bé, bromes a part, al final d’aquests 10m vaig passar-ne un que havia punxat, ja és mala llet però dóna una idea de per què a la gent no li agrada, per molt que puguis punxar també sobre asfalt.
Una altra cosa que no va agradar: la sortida, a part de fer-nos caminar uns metres per davant per donar la sortida en un lloc més ample (cap problema), el descampat passava a ser un camí d’uns 2m d’ample, on familiars, amics, parelles i curiosos s’havien posat a banda i banda. Evidentment, nosaltres acabàvem de sortir, anavem amuntegats, ningú feia fila índia sinó que cadascú avançava pels laterals o feia el que podia. Només faltava haver d’anar esquivant gent (alguns amb gossos i tot).
La resta tot més que correcte. El temps va acompanyar, no vam trobar trànsit a la part “de muntanya” (estava tallat?) i vam poder fer relleus tornant per les rectes de Sta. Eugènia.

Resultat: 280 de 356 finishers.



Resum de la temporada duatlètica 2012 (III de V): XIX Duatló de Sant Joan de les Abadesses 18/03/12

A St Joan de les Abadesses la CND es va estrenar amb les duatlons olímpiques (10+40+5).
El circuit constava de 2 voltes a peu amb uns desnivells brutals, un segment de bici amb un increïble descens amb la carretera tallada per nosaltres, i una última volta a peu pel mateix circuit de bojos.

Sortint de boxes.

Quan dic que els desnivells del segment a peu eren brutals em refereixo sobretot a la pujada que hi ha just després del pont vell i que porta a la zona del carrilet, que puja uns 35m en mig Km. A la 3a volta vaig veure com uns quants corredors la pujaven caminant. No era per menys, jo la vaig seguir pujant “corrent”, o més ben dit fent saltirons amb una velocitat ridícula, tot per no perdre el ritme.
Els desnivells a la baixada també eren delicats. Tenia por que la meva lesió de periosti em fes abandonar però curiosament es va comportar.

Fatigat i a punt d’afrontar la 3a pujada.

Pel que fa a la bici, les eternes rectes entre St Joan i Ripoll es van fer dures ja que vaig apretar massa en sortir i no vaig enganxar-me a ningú, menjant-me de ple el vent de cara fins a Ripoll.
Un cop s’havia pujat el Coll de Canes i el de Santigosa, ens esperava una demencial baixada lliure de vehicles, pels que ens agrada la velocitat. Si hi afegim que no hi havia gel ni aigua (sent març hauria pogut ser-hi), he de dir que és de les baixades més divertides que recordo haver fet. Un 10 per l’organització pel detall de tallar el trànsit!

 

Resultat: 103 de 120 finishers (en totes les categories).

Resum de la temporada duatlètica 2012 (II de V): XVII Duatló de Castellfollit 09/03/12

Tenia ganes de disputar aquesta duatló per la proximitat al meu lloc de residència i també perquè la zona m’agrada molt. Castellfollit és un poble d’aquells que tothom que hi ha estat algun cop se’n recorda sempre més.

Per fi una foto on es veu l’esquena!

Aquest cop vaig tenir la sort de que m’acompanyessin tres persones, una de les quals va disputar també la duatló.
Per aquest company era la primera duatló que feia i així i tot va acabar-la. Pel que em va explicar va patir una mica en alguna rampa al segment de bici. Res fora del normal tenint en compte els desenvolupaments que porta. Li tinc dit de fa temps que es posi compact però no em fa cas. En el fons, millor per mi perquè el dia que faci el canvi m’arrencarà les enganxines!
Dir a favor de la gent  de l’organització, que ens van solucionar a l’instant un problema d’ultimíssima hora (dorsal extraviat) on algú altre ens hauria dit “no pots córrer”.

 

Toto finisher!

Ara venen les crítiques:

En primer lloc, el coll d’ampolla al final del tram en bici, arribant al poble des del pont. Estava obert al trànsit i hi havia embús, de manera que havíem d’avançar els cotxes pel poc espai que hi havia i amb cotxes venint de cara. Tenint en compte que hem de respectar en tot moment el codi de circulació, què havíem de fer sinó? Quedar-nos parats entre dos cotxes i anar “avançant” al seu ritme? Pujar a la vorera? Espero que mirin aquestes coses de cara a edicions futures perquè això no pot ser.

En segon lloc, vam veure una noia circulant per boxes sobre la bici. Sí senyors, no és que es passés de la línia a l’hora de baixar de la bici, és que circulava per boxes pedalant. Alguns diran que és culpa dels comissaris que no estaven prou atents, però a mi em sembla que la gràcia de les competicions és que el reglament és per tots igual i si participes és perquè l’acceptes, per tant la responsabilitat era de la noia que s’estava passant de llesta.

Últimes pedalades, just després de superar l’embús de cotxes.

Resultat: 269 de 310 finishers (en totes les categories).

Resum de la temporada duatlètica 2012 (I de V): II Duatló de Calafell 05/02/12

Després de quedar-me sense inscripció (van volar) per la I Duatló de Cerdanyola, la primera duatló de la temporada 2012 que vaig poder disputar va estar marcada per l’onada de fred, que va portar a l’organització a excloure de la competició les categories cadet i júnior.
No sé si va ser per aquest motiu (hauria de comparar les llistes d’arribada per categories), però vaig poder fer un paper força satisfactori si tenim en compte la meva lesió de periosti, unes angines que arrossegava, i que em vaig fotre de morros amb la bici.
L’episodi de l’accident amb bici va ser quan en una recta on anava acoblat, em va passar un duatleta que tardava molt a avançar-me i m’arrambava a la línia de cons que separava el traçat de la carretera oberta al trànsit. Vaig haver de triar entre menjar-me l’asfalt o menjar-me els cotxes de cara. Per sort del que m’avançava, vaig tenir el temps just d’empènyer el seu cul endavant o anàvem tots dos a terra.
En aquests casos és quan penses lo bé que anirien unes manetes de fre als acoples, però la normativa és la normativa!
Després d’uns segons al terra sospesant si havia quedat gaire masegat a part de les cremades, vaig veure que em podia moure (moltes gràcies als que us van parar) i que (increïble!) de la bici només s’havia endut unes rascades al pedal i als tancaments. O sigui que a pedalar que no ha estat res.

És curiós que pogués acabar tota a cursa perquè l’endemà em vaig llevar que no podia moure el cap (del cop de cap al terra) i les cremades encara suquejaven.
En fi, paro de queixar-me, que tot va acabar molt millor del que semblava.

Apareixent per l’esquerra després de la tostarrada.

No he fet cap comentari sobre el succés en 1ª Divisió, on sembla que per una errada de l’organització  al segment de bici es va fer entrar a boxes els atletes una volta abans del compte, amb tot el sarau que això va provocar.
Hi ha qui diu que no participarà més a aquesta duatló.. . potser es passen, no sé. Errors en cometem tots, no? El que sí que és veritat és que va muntar un bon ciri.

Sortint de la 2a transició.

 

Resultat: 297 de 370 finishers (en totes les categories).