Pic del Freser pel Portell (hivernal) (05/01/14)

La nit de cap d’any vam dir que fariem una sortida el cap de setmana següent, i com que som homes de paraula, el diumenge a les 6:30 ens plantem al bar Marina de Torelló a cardar-nos unes pilotilles i unes galtes de porc. Un cafè i sortim cap a l’estació d’esquí de Vallter 2000, des d’on surt el camí que porta al refugi d’Ulldeter, al Coll de la Marrana i al nostre objectiu d’avui: el Pic de l’Infern.

Normalment és una ruta molt concorreguda tant a l’estiu com a l’hivern. En aquesta època de l’any hi trobarem escoles d’alpinisme i també molts esquiadors de muntanya que aprofiten les pales d’aquest coll i del Bastiments per fer petites sortides. També trobem esquiadors que fan la travessa Núria-Vallter.
Avui en canvi, hi ha poquíssima gent. La veritat és que les muntanyes estan molt pelades tot i la neu caiguda la nit abans. De seguida ens adonem que tota la neu que el vent ha escombrat de les crestes, ha anat a parar als congostos. Per sort, hem aconseguit raquetes de neu; del contrari no hauriem avançat més de 100m. A més d’això i els pals, també portem grampons i piolet, preveient que haurem de travessar pendents fortes i glaçades.

Fins a dalt del coll de la Marrana, ens fa un dia esplèndid, tal com anunciava el Meteocat. Un cop allà podem veure petites bromes passant arran del cim del Bastiments, probablement  el mateix torb que ve de la cara nord o les primeres formacions que com a molt deixaran alguna volva, sense baixar de cota.

Seguim uns esquiadors, vorejant el riu i deixant el refugi a mà esquerra.

Polansky poc després de creuar la pista.

Baixant cap als Aigols des del Coll de la Marrana.

Baixant cap als Aigols Podrits per la vall del Freser, veiem uns esquiadors que venen de Coma de Vaca, mentre nosaltres davallem penosament amb unes raquetes que s’enfonsen a la neu i rellisquen al gel més del que voldriem. Parem a menjar restes de turrons i una mica de fruita prop del cartell indicatiu del GR que hi ha al costat del Freser. No ens entretenim gens perquè els núvols sembla que no marxen i s’estan enfosquint. Ja és migdia i acordem enfilar-nos cap al Portell, si a la una no ho veiem clar, girarem cua. En aquest moment, veiem algú que creua en solitari els Aigols en direcció Coma de Vaca. Serà l’última persona que veurem fins que arribem a l’aparcament.

El que veiem quan ens dirigim al Portell.

La pujada al portell es fa molt dura i penosa. Volem veure el cim de l’Infern però una llomada ens ho tapa. Al cap de mitja hora estem amb el dubte de què fer, perquè no hem arribat a dalt del Portell, però podem veure el cim del Freser a la nostra dreta. Reunim els ànims i ens enfilem directes cap amunt, encara amb les raquetes posades i buscant sempre clapes de gel. Els trams de neu tova són un suplici: per cada passa que fem, perdem mig metre enfonsant-nos. Ja fa molta estona que només parlem per prendre les decisions justes, en part pel fort vent que dificulta la comunicació a partir de pocs metres de separació.
Un cop assolim l’aresta, podem veure finalment el Pic de l’Infern: ens saluda entre tenebrosos núvols de neu i amb un vent huracanat que ens dóna la benvinguda a batzegades des de la vessant nord. En aquest moment sabem que l’hem encertat totalment deixant de banda el nostre objectiu inicial. Tot i així, els 20m de roca que ens queden fins a fer cim, pinten molt complicats. Canviem les raquetes pels grampons i els pals pel piolet: per la roca no podem avançar perquè el vent ens podria tirar dalt a baix fàcilment, només podem resseguir la cresta per l’àmplia llengua de gel fins arribar a les roques del cim que ja queden relativament arrasarades del vent.
Un cop dalt del cim, tenim el temps just per fer la foto de rigor i tornar enrere. És un lloc molt hostil. El sol fet de treure la càmara i posar el disparador automàtic ja comporta treure’s el guant exterior. Amb pocs segons ja em noto els dits glaçats. En aquests moments és quan menys ganes tinc que se m’acabi la bateria, però la llei de murphy va com va. Aconseguim fer un parell de fotos que ni ens molestem a comprovar que s’han guardat, i girem cua.

Pujant directes al Freser.

El Pic de l’Infern des de la cresta del Freser.

La millor foto que tenim del cim.

En blau, la ruta de la sortida. En verd, la ruta pensada inicialment per fer el Pic de l’Infern.

Recollim les raquetes que haviem deixat en un racó entre les roques, ens les pengem, i ja no parem fins que arribem a l’indicador del GR.
Son les 15h, tornem a canviar els grampons per les raquetes i comencem una pesadíssima pujada fins al coll de la Marrana. Ens guiem pel coll de la Coma de l’Orri, que és l’única cosa que s’endevina entre el gris del núvol que ja ens ha envait. El flanqueig del Bastiments es molt trafegós, sobretot pels turmells que pateixen molt amb la pendent lateral, però no podem entretenir-nos perquè ja són les 16h i ens anima pensar que un cop arribem al Coll de la Marrana ja serem en territori amic.
El que ens trobem quan hi arribem és un vent glaçat i amb ràfegues de (diria) uns 100km/h cada pocs segons, que fa que ens haguem d’ajupir si no volem perdre l’equilibri. Ens acostem a la cornisa i veiem clar que sense grampons no podem baixar amb aquestes condicions. Aquest últim canvi és dels més durs que recordo, amb els dits glaçats i les corretges voleiant. Tot, per davallar els primers 10m de canal sense fer-nos mal.

Arribant al Coll de la Marrana.

Ja som a l’aparcament i fem més bona cara.

Un cop superat aquest tram, ja podem començar a parlar amb normalitat, a comentar aquestes 7h que portem sense parar, i a riure de tot plegat fins que arribem a l’aparcament. Allà ens canviem tota la roba i finalment ens podem menjar els entrepans que hem carretejat tot el dia, aprofitant les últimes llums del dia.

El Quillo



Sant Silvestre de Canovelles (31/12/13)

Tancar l’any amb una cursa popular, per mi és acabar-lo bé. O al menys, acabar-lo de manera saludable preveient el que vindrà a partir de les 12 de la nit.
Potser hauria de matisar que un bon final d’any és acabar una cursa sense lesions ni molèsties i amb la sensació de que el pròxim cop, amb més entrenament i intentant apretar una mica més, ho podem fer millor.

Després de 3 anys des que vaig disputar la meva primera Sant Silvestre de Canovelles, torno a apuntar-m’hi entre altres coses perquè segueix sent l’única santsi de 10km que es fa de matí a la meva zona (al menys, que jo sàpiga). Bona organització excepte per un error garrafal: no han comprat prous imperdibles pels dorsals. Sí, senyors: encara hi ha desenes d’atletes fent cua pel dorsal i ja no queden imperdibles enlloc. La proposta des de l’organització és que el duguem a la butxaca, sense parar-se a pensar que la majoria de roba que duem ni tan sols en té, com és el meu cas. Per sort, un corredor que porta imperdibles d’altres curses a la bossa, me’n dóna un parell. Jo feia temps que anava deixant els imperdibles a casa per no tacar la bossa de rovell i perquè, confiat de mi, pensava que no passaria mai que en una cursa no donéssin res per aguantar el dorsal. En fi, ho havia de dir.

No sé de què ric, m’espera un bon cacau fins que surti del nucli.

Després d’això i d’estar comentant la jugada amb dos membres del Grup Atlètic Llibertari del Maresme, el tret de sortida m’agafa desprevingut i bastant enrere dals calaixos de sortida, o sigui que la feina llavors és meva per trobar passadissos i avançar entre els corredors més lents sense fer caure ningú, ni caure jo, ni traçar a lo guarro pels revolts del tram urbà.

La ruta passa pel centre del poble, per un polígon i pels camins de terra dels afores. Com alguns us deveu imaginar, el meu tros preferit és el del polígon: sense els girs bruscos de les cruïlles del poble, sense l’aglomeració de gent ni problemes d’avançament dels camins de carro, sense pujades i baixades sobtades. Al polígon és on corro a gust i puc mantenir o variar el ritme segons em sembli, sense haver-me d’adaptar a les particularitats del circuit. Això sí: les vistes que guanyen són les que tenim a dalt del turó on hi ha l’església de Sant Fèlix de Canovelles. Hi ha un cartell a la muralla adjacent que diu “Cuartel de Levante”, i fins que no m’he informat, he estat pensant que vaig vorejar un antic quarter de la Guardia Civil.

En una de les curtes però intenses pujades. Foto: Remei Sansón.

Amb en Fredy del GALM, després de la cursa. Foto: Loida (GALM)

Durant la tornada tornem a passar pel polígon i puc apretar una mica més, estranyat que cap de les meves antigues lesions hagi fet acte de presència a les baixades del tram de muntanya.

A l’arribada ens trobem amb els membres del GALM, que han fet temps de 40min 50s i 50min aprox. Jo no he fet gaire bon temps (48min) en comparació amb alguna cursa de temps enrere, però estic content d’haver-la acabat amb sensació d’estar físicament apte per entrenar i millorar.

El Quillo