I Duatló de muntanya de Sant Celoni (14/04/13)

El passat 14 d’abril la CND va ser present a la primera Duatló de muntanya de Sant Celoni, la qual va ser un èxit total i esperem que se’n puguin fer moltes més edicions.

El recorregut constava de dues voltes a peu a un circuit de trail de 5km, una volta al circuit de btt de 19km i una última volta al circuit a peu.

Circuit a peu, extret de Wikiloc.

Circuit a peu, extret de Wikiloc.

Circuit de btt, extret de Wikiloc.

Circuit de btt, extret de Wikiloc.

Foto cortesia de l'organitzador.

Foto cortesia de l’organitzador.

Foto cortesia de l'organitzador.

Foto cortesia de l’organitzador.

El representant de CND va fer un temps total de 1h 38′ 25″.

Resultat: 25 de 147 finishers.



XII Pels Camins dels Matxos (21/04/13)

“Pels Camins dels Matxos” és una marxa de resistència per muntanya, organitzada pel Centre Excursionista de Torelló i el circuit més llarg dels quatre existents recorre 62.8Km amb 6150m de desnivell acumulat. És probablement l’esdeveniment esportiu més important de Torelló i tots els vilatans aficionats al trail running preparen aquesta prova des de mesos abans per poder fer el seu millor paper.

Perfil de la marxa (cliqueu-hi per ampliar-lo).
Clicant aquí podeu consultar el mapa.
Dades del CET.

Pel que fa a mi, la incompatibilitat amb les duatlons em va fer prendre la decisió de finalitzar-ne la temporada a Vic i confiar en que la forma física assolida amb la bici i les curses a peu “normals” serien suficients per poder acabar la ruta llarga dels Matxos. Així i tot, seria el primer cop que hi participava i també el primer cop que cobria una distància tan gran. Els meus pronòstics eren de molèsties a les articulacions a partir del Km 40 aprox. i segurament butllofes pel fregament i la humitat als peus.

Sortim de la Plaça de la Sardana a les 6:30h en un grup de quatre persones caminant i passant fred fins que comença a sortir el sol i arribem a plans i baixades on podem trotar. Guanyem alçada suaument fins a Bellmunt per un camí que sobretot a la segona meitat es fa (deixeu-m’ho dir) pesat i avorrit, per l’estretor i per la densitat de corredors/caminadors que ens fa anar tota l’estona pendents d’on trepitgem i en silenci sabent que ens queda moltíssim per davant.

L’avituallament que hi ha a Bellmunt serveix perquè la columna de gent es vagi estirant i així arribem fins a l’inici del bucle on escollirem si pugem al Puigsacalm o seguim directament cap al Coll de Bracons. Tot i que alguns membres del grup dubten uns instants per un petit mareig, acabem pujant al Puigsacalm sense problemes. Allà les begudes, el sucre i els ànims dels voluntaris ens tornen a pujar la moral per baixar a la carena i seguir-la fins al Puig Tosell des d’on descendirem al Coll de Bracons per una paret de pedra i pols desgrimpant i ajudant-nos d’unes cordes instal·lades per la ocasió.

L’arribada al Puigsacalm. Foto: CET.

Arribem al gran avituallament i control del Prat de la Vola i cadascú valora el seu estat. Em veig fresc i sense molèsties i decideixo separar-me del grup i fer el bucle de Cabrera .
Molta gent diu que aquest bucle és crític, que surts molt fresc però tornes destrossat  i encara queden 20km amb els seus desnivells. Va ser exactament això el que em va passar, vaig arribar amb molèsties a músculs que mai m’havien fet mal (normal si tenim en compte que no havia fet una preparació específica per aquesta prova). Més tard he sabut que es tractava de sobrecàrregues als poplitis i a la part inferior dels tibials.

Per qui es pregunti d'on ve el nom de la prova, això són es matxos que antigament s'utilitzaven pel transport a través de boscos i muntanyes. La foto és del dia de la cursa dalt de Cabrera, feta pel CET.

Per qui es pregunti d’on ve el nom de la prova, això són els matxos que antigament s’utilitzaven pel transport a través de boscos i muntanyes.
La foto és del dia de la cursa dalt de Cabrera, feta pel CET.

Arribats novament al Prat de la Vola i amb un temps una mica just, em plantejo per primer cop si caldria abandonar tenint en compte que queda molt per davant, ja no puc córrer més pel tema dels tibials i poplitis i a més no duc el llum frontal. Com que estem en una prova popular amb diferents punts de control, avituallaments i una persona tancant els trams, decideixo continuar endavant. És quelcom que no faria si estigués fent una sortida particular on perdre’s o quedar-se tirat i sense abric podria tenir conseqüències molt serioses.

Un servidor a l’esquerra de tot, al control del Prat de la Vola. Foto: CET.

A partir d’aquest punt caminarem junts i fins al final amb un corredor fins ara desconegut, amb qui compartirem ruta, conversa i renecs dirigits a les nostres respectives extremitats inferiors, on tenim unes molèsties que aniran augmentant.

És a partir de Collsaplana on em començo a notar fatigat, i durant la baixada fins a Rabassola les molèsties als músculs abans esmentats es converteixen en dolor.
Travessem un Ges amb mig pam d’aigua, i jo que estava sorprès de no tenir els peus encetats encara, pensava que aquesta remullada seria el que m’estovaria i destrossaria els peus (el que em faltava). No és el cas, i m’enduc l’agradable sorpresa de que en refrescar-se els turmells baixa la inflamació del tibial, o al menys tinc aquesta sensació.
Tot seguit a l’avituallament ens informen de que tenim el temps molt just per arribar a meta dins les 15 hores que dura la prova, i de fet mirant el mapa que tenen penjat la moral em cau a terra: falten encara 10km. Així i tot seguim endavant, ara ja amb un tercer company que no veia des de la pujada a Cabrera. Durant els primers minuts em plantejo seriosament quedar-me a l’avituallament fins que vinguin a buscar-nos amb cotxe, però finalment no giro cua.
A mitja pujada cap a la carretera de Bellmunt, en un torrent de terra molt erosionat pel pas de trialers, trobem una parella un dels quals té una pàjara tal que no ens veu però no ens pot ni saludar. Més endavant, per sort, hauran pogut arribar a la Redorta on l’atendran.
En aquest últim control ens diuen que tenim temps de sobra per arribar a la meta abans de les 21:30. Jo no ho tinc tant clar, sabent  que el ritme que portem ara és lentíssim sobretot en baixades per part meva.

Seguim directes cap a la carena que ens porta al Castell dels Moros (àlies Castell dels Torelló) sense arribar-hi del tot, i acabem de baixar fins l’entrada de torelló mentre es fa fosc.
Entrem a la plaça de la sardana passant sota l’arc de meta tots tres junts, amb un temps total de 14h30min.

El nostre grup dels últims 15km, sota l’arc de meta. Foto: CET.

Resultat: 280 de 282 finishers de la ruta llarga.



I Cursa Camí dels Ibers (07/04/13)

El passat 7 d’abril, un membre de Creu Negra Duatlètica va correr la 1a Cursa Camí dels Ibers.
La va córrer “de pirata” ja que va fer tard per inscriure-s’hi.

Es tracta d’una cursa de muntanya organitzada per Elskekorrenmolt, amb un recorregut de 21Km amb 1100m de desnivell per la Serra Litoral, amb sortida i arribada a la Roca del Vallès.

El perfil del circuit. Extret de Elskekorrenmolt.

El perfil del circuit.
Extret de Elskekorrenmolt.

El nostre company va cobrir la distància en 2h 20min.



II Punk Trail de Sallent (24/03/13)

Un nou company s’ha estrenat representant Creu Negra Duatlètica a la cursa Punk Trail de Sallent.

Foto: Marc Padrós Gálvez.

Foto: Marc Padrós Gálvez.

Es tracta d’una cursa de trail de 23km amb 1050m de desnivell positiu.

Mapa i perfil extrets de Wikiloc.

Mapa i perfil extrets de Wikiloc.

Pel que sabem, la cursa no es cronometra ni es publica l’ordre d’arribada, o sigui que tot el que podem dir és que li va anar bé la cursa i que va cobrir la distància en 3 hores justes.

Foto: Nil Bacardit.

Foto: Nil Bacardit.

El company té rodatge en curses a peu i s’ha centrat en les curses de muntanya. Des d’aquí esperem que sigui el començament de moltes més proves representatnt CND.

”Ruta del Caracremada” Oriental (29, 30 i 31/03/13)

Feia temps que el grup CND-UGEL teníem moltes ganes de fer alguna de les rutes que reben el nom de Ruta del Caracremada, les quals han estat documentades per una empresa del mateix nom que a més fa les reserves als refugis i proporciona els tres àpats diaris.
Per temes de disponibilitat només ens vam poder permetre fer una ruta de tres dies, la qual passaria pel cim del Pedraforca i de la Gallina Pelada.

Pels qui no ho sàpiguen, “Caracremada” era un dels sobrenoms que rebia en Ramon Vila Capdevila, un membre del maquis català. Era un veí de Peguera (Berguedà), cenetista, que va combatre el franquisme fins a la mort. Aquí podeu veure un vídeo sobre la seva vida i lluita.

Així doncs, el divendres 29 de març al matí aparquem el cotxe més enllà del final de la BV-4025 i decidim deixar-hi els piolets per no disposar de grampons; per tant descartem l’ascensió al Pedraforca.
Ens endinsem pel camí de terra cap a la Font de la Bruixa, vorejant la cara SO de la serra d’Ensija per sota de la Roca d’en Ferrús i les ruïnes del mas. Pujem fins a un collet i baixem cap a les Baumes de l’Orenella havent de creuar primer diverses llengües de neu que ja glaçada on hem de ser prudents.
Un cop arribats al Coll del Portet descendim pel bosc fins arribar a una esplanada on seguirem un camí molt enfangat cap a Feners i l’Espà. Ens comença a ploure i hem d’accelerar la marxa fins al molí de Gósol, on es troba l’alberg on farem nit.

En aquest alberg hi trobem lectures molt interessants, no només de temàtica de muntanya  i senderisme sinó també revistes de divulgació de temes històrics i d’actualitat des del punt de vista àcrata, com són la madrilenya Contrahistoria i El Pèsol Negre. Dins de la primera podem trobar precisament tot un article on es parla del maquis i dels seus militants catalans més coneguts com podrien ser Facerías, “la Pastora” o el mateix Ramon Vila.
L’alberg del Molí de Gósol el porta en Roger, qui molt amablement ens deixa endur un número d’El Pèsol Negre on s’entrevista un futbolista retirat que va pertànyer a grups d’acció cenetistes durant el franquisme. Encara no hem pogut transcriure’l però hem pogut trobar l’entrevista a la xarxa.

El molí darrere l'alberg, amb l'antiga turbina exposada. Probablement aquí és on hi ha també el forn on fan la seva pròpia terrissa.

El molí darrere l’alberg, amb l’antiga turbina exposada. Probablement aquí és on hi ha també el forn on fan la seva pròpia terrissa.

Esmorzem l’endemà després d’haver plogut tota la nit i iniciem la marxa enfilant-nos per l’assolellat vessant oest del Serrat de la Muga fins al Coll de Font Terrers on la pujada es torna molt més intensa fins arribar dalt del Serrat de la portella, que resseguim per la cara nord creuant llengües de neu i glaç que ens faran perdre alguns minuts més del que teníem calculat.
Un cop arribats al Collell, baixem per l’ampla pista forestal resseguint molt d’a prop el Pedraforca; admirant l’imponent gegant de pedra nevat mentre per dins ens preguntem què hauriem pogut fer si haguéssim dut el material necessari, i haguéssim sabut que la meteorologia acompanyaria.
La pista baixa sense pèrdua fins a Saldes, on tenim temps per parar a fer una cervesa i seguim per la carretera asfaltada fins al càmping Repòs on farem nit.

Sortim el tercer dia a mig matí, potser massa confiats ja que només sortir tindrem problemes  per trobar el sender entre les nombroses carreteres asfaltades i camins particulars que hi ha a la zona.
Un cop ben encarrilats ascendim fins una zona amb bones vistes del pedraforca i l’àrea de Saldes que deixem entrere, fins arribar a les roques dels Graus, que vindria a ser com una tartera de roques enormes, molt curiosa de veure. Seguirem planejant fins la Riera Salada, on trobem una oficina turística i la carretera que ens porta a la Font Freda, d’on neix el camí que ataca la Serra d’Ensija pel nord.

Deixem el Pedraforca enrere.

La pujada a Ensija a l’estiu deu ser molt ràpida i còmoda però en aquestes dates i carregats com anem, es fa lenta i feixuga per la constant presència de gel. Per sort no és molt llarga i aviat ens trobem dalt d’un ample llom completament cobert de neu. Ja som les dues de la tarda i ens hem creuat molta gent que baixa en vistes dels núvols que s’acosten pel sud. Nosaltres valorem la situació i decidim seguir amunt perquè els núvols no amenacen tempesta. Així i tot no podem afluixar la marxa ja que probablement un cop dalt de la serra no torbarem absolutament ningú, la visibilitat serà escassa i totes les fites estaran cobertes per la neu.
Dit i fet, arribem a dalt i es compleix tot el que havíem pronosticat. Les últimes persones que hem vist han sigut els guardes del refugi, que ens han dit que l’havíen tancat i que no era recomanable baixar al coll de l’Estret i desfer la ruta del primer dia (un petit invent meu per fer drecera i no perdre’ns).
Abans sense passar pel refugi, enmig d’un Pla Gran d’Ensija totalment cobert de deu i amb núvols foscos envoltant-nos, pleguem els pals i agafem la brúixola amb una mà i l’entrepà amb l’altra per seguir avançant sense perdre ni un minut. Fa estona que no podem comptar amb les fites i ja només ens podem basar amb la brúixola i el mapa, i esperar que no hi hagi neu tova que ens podria alentir o fins i tot impossibilitar la marxa. Això significaria haver de donar mitja volta, baixar un altre cop fins la carretera de la Font Freda, fer autostop fins a Saldes i allà espavilar-nos perquè algú ens portés fins al Portell dels Terrers (22Km més).
Per sort ens hem sabut orientar bé i un cop resseguint la poc definida carena en sentit est, divisem el cim de la Creu de Ferro (2294m). Amb certa eufòria ens fotografiem al cim i seguim fins al coll del Pla d’Ensija on ens deixarem la carena per descendir ràpidament per la forta pendent de la vessant SE.

Qui ho havia de dir que aquest seria el cim més alt de tota la ruta. Aprofitem per fer-hi una foto representativa per CNT, CNA i UGEL.

Un cop a la carretera asfaltada i a pocs Km d’on tenim el cotxe, ens desviem breument pel trencant del despoblat de Peguera, on s’hi arriba per pista forestal. Allà podem veure, només arribar, la casa natal d’en Ramon Vila. Algú el va voler homenatjar l’any passat amb un ram de flors i una placa que diu:

Aquestes són les runes de Cal Peron, la casa on l’1 d’abril de 1908 va néixer Ramon Vila Capdevila, anarquista, revolucionari i el darrer maqui català.
Va participar en la proclamació del comunisme llibertari a Fígols el 1932, a la revolució i la guerra de 1936, al maquis francès contra els nazis i, finalment, va lluitar contra el franquisme amb armes a la mà fins a l’agost de 1963, mes en què va ser abatut per la Guardia Civil a Castellnou del Bages.
Per tal que no s’oblidi la seva lluita ni la de tantes persones anònimes.
Visca l’anarquia!

XV Marxa Homenatge als Maquis, 2012

El blog de la Unió de Grups Excursionistes Llibertaris (UGEL)

Aquesta setmana, la UGEL ha creat un blog on s’hi aniran penjant les cròniques de les diferents sortides i activitats que es realitzin.

De moment ens posen al dia de l’activitat passada i podem llegir la crònica de la Ruta del Caracremada, del passat estiu.

Membres de la UGEL a la Ruta del Caracremada (estiu 2012).

Creu Negra Duatlètica és un grup local de la UGEL i per tant col·labora estretament amb la mateixa.

Podeu contactar la UGEL, crear un grup local o unir-vos al més proper via el correu següent:
ugel.catalunya@gmail.com

“Aquesta associació de diferents grups de Catalunya pretén poder fer de l’excursionisme una escola on, amb el contacte amb la natura, ajudi a la persona a forjar el seu caràcter dins dels marcs de la solidaritat i el suport mutu.” UGEL.

Campionat Maqui 2012: L’Últim Maqui 25/11/12

L’Últim Maqui és el nom que rep la segona de les tres curses de muntanya que tenen lloc a les comarques del Berguedà i del Bages dins de l’anomenat Campionat Maqui.

La CND, i qui escriu aquesta crònica, s’estrenaven aquí en les curses de muntanya.
Personalment, hi ha unes particularitats de les curses de muntanya (o trail running) que no  m’acaben d’agradar. Així i tot, aquesta era una ocasió única per endinsar-nos al territori maqui en un petit homenatge a aquestes persones, moltes d’elles anarquistes, que mai es van doblegar davant la tirania.

A més,  aprofitant l’ocasió ens vam poder reunir membres de la CND amb membres dels Atletes Vegetarians Sense Límits (AVSL CE) i del Grup Atlètic Llibertari del Maresme (GALM), amb qui compartim la pràctica de l’atletisme i les idees àcrates.
Aquesta cursa va comptar amb l’assistència de 168 atletes, dels quals vam acabar 153.

Grups àcrates, vegetarians i de suport als presos, fent pinya a la línia de sortida. Foto: Out.Cat

Les meves impressions del trail running són les següents: ritme trencadíssim, elevat perill de patinades, torçades de turmell, inflamació de periostis, i formació de butllofes (per dur els peus sempre molls després de passar per rierols). Però no sé què us explico, si em penso que era l’únic que quedava sense haver fet cap cursa de muntanya.

Aquest és el perfil del recorregut, penjat a Wikiloc pels Mountain Runners del Berguedà.

Comencem la cursa tots molt apretats, al menys massa apretats per no fer-nos nosa corrent camp a través on has de mirar on trepitges. A la primera baixada ens informen que una noia ha caigut malament i s’ha tret el colze de lloc. Des d’aquí esperem que es recuperi aviat (ànims Marta que et queden menys de 3 setmanes!).
Fem una parell de pujades fortes, la primera per pista i la segona per corriols fresats per l’aigua (i per alguna moto de trial tampoc m’estranyaria) on s’ha de pujar caminant. A dalt la carena trobem el primer avituallament i tot seguit la primera baixada llarga entre arbres on hi ha trams de roca molla (estem a la cara nord) on és molt fàcil caure. La suor de la pujada pel solei ara a l’obac m’està glaçant.
Arribem a les restes del monestir de Sant Pere de la Portella, per mi el lloc més impressionant del recorregut, on hi ha el segon avituallament.
Girem cua cap a dalt de la carena després de passar per una segona riera, un altre cop pel mig dels arbres per un camí molt estret  i que tampoc es pot pujar corrent, però on tot i així comencem a recuperar posicions, i ens trobem amb els companys del GALM amb qui ens anem alternant fins a dalt de la carena. Els vegetarians són molt més endavant i els hem perdut la pista a la sortida mateix.
Un cop dalt de la carena ens hidratem a l’avituallament i intentem seguir amb en Pere Adrover i en Vander del GALM però un d’ells queda enrere per problemes amb el genoll que l’obliguen a baixar el ritme.
Baixada rapidíssima per camins on podem guanyar diverses posicions fins que arribem a la carretera asfaltada que ens porta a la meta, que passem junts en Pere Adrover GALM i un servidor.

El mapa del recorregut, penjat a Wikiloc pels Mountain Runners del Berguedà.

A la zona d’arribada ens esperen la gent de AVSL i GALM i ja només falten per arribar dos companys que han quedat enrere per temes de lesions. Un d’ells quedarà fora de cursa però arribarà pel seu propi peu i pels seus nassos igualment. Des d’aquí esperem que estigui ja recuperat i puguem disputar curses junts ben aviat.

Mentre esperem, veiem l’entrega de premis per part de l’actual campiona mundial de duatló i marató d’alta muntanya, la Núria Picas. Ni AVSL ni GALM ni molt menys CND van pujar al podi, però alguns van fer uns temps bastant bons.
Per últim volem felicitar a la gent del Campionat Maqui per l’organització i ja només ens queda esperar a l’any que ve per una nova edició.

84      Carles (Independent)        02:11:16
99      Sergio (AVSL CE)             02:15:13
112     Josep  (Independent)       02:20:45
119     Alfredo (GALM)                 02:24:16
128     Pere Adrover (GALM)       02:30:31
129     Eloi (CND)                        02:30:32
149     Vander (GALM)                 02:56:17
153     Albert  (GALM)                  03:55:04

Aigüestortes i Punta Alta de Comalesbienes

Heus aquí una sortida de muntanya molt especial per la companyia, per ser una sortida de tres dies i per incloure l’ascensió a un cim de més de 3.000m.

El passat 12 d’octubre gran part dels treballadors vam fer vaga contra la commemoració de la infame invasió del continent americà per part de saquejadors espanyols.Un  grup de gent, majoritàriament sindicalistes de CNT de Cornellà i també d’Olot, vam decidir passar aquest cap de setmana de tres dies al Refugi Ventosa i Calvell. Ens hauria agradat poder fer nit en un lloc que no portés el nom d’un botifler franquista, però com que és l’única edificació d’aquestes característiques en varis Km de radi, la majoria vam decidir dormir-hi igualment. No obstant, un parell de companys no es van rendir a les comoditats del sostre i van passar les dues nits acampats en tenda.

El dia 12 al migdia ens trobàvem tots a l’aparcament de la presa de Cavallers, des d’on sortiríem cap al refugi. El temps ens feia patir perquè hi havia previsió de pluja, però ens en vam salvar.

La muntanya que volem coronar, una mica ennuvolada.

El dia 13 al matí, cinc de nosaltres vam sortir cap a la Punta Alta de Comalesbienes. La boira havia marxat amb els primers rajos de sol però així i tot ens acolloníem una mica cada cop que veiem sortir més núvols darrere les muntanyes. No per la pluja sinó per la visibilitat. No n’hi havia per perdre’s perquè vas per corredors tota l’estona i a la part de baix està molt ben indicat, però igualment no fa gràcia i menys si t’has de perdre les vistes des del cim.

De moment, fa bon temps.

Els cinc valents, al cim (3014m)

Resumint, que primer travesses uns plans i voreges estanys fins que comences a pujar per tarteres i més tarteres. L’últim Km és el de més mal pujar, perquè a part de fer una pendent bastant forta, les pedres es desprenen i també hi ha trams de sorra.
Si ens haguéssim trobat pluja o neu ja s’hauria complicat més, perquè a l’hora de pujar, per la cara nord encara érem sota zero i tota aquesta tartera hauria relliscat bastant.

Dinant una mica dalt del cim, en un moment de clariana.

Tornant al refugi ens vam adonar que havíem sigut una mica massa optimistes calculant l’hora de sortida, ja que vam arribar que ja es feia fosc i qualsevol contratemps ens hauria pogut portar problemes. S’ha de tenir en compte que els dies ja s’han escurçat i nosaltres no dúiem frontals.

És veritat que tanta tartera es pot fer pesada, però a mi, personalment, aquests monstres rocosos tembé m’impressionen i m’agraden molt.

La rebuda al refugi va ser molt càlida, em penso que els companys ja es pensaven que ens havia passat alguna cosa.

L’endemà, baixada del refugi fins a la presa i (aquesta part m’agrada especialment) dinar al Pont de Suert. Un menú que es va posar molt bé després de dos dies d’entrepans i sopes de sobre. Llàstima que no quedava ternasco ni crema catalana per tots.

I això és tot. Esperem poder fer més sortides amb tota aquesta gent aviat perquè la bona companyia s’agraeix molt.

La CND a la Vall de l’Enns (I de II): Erzberglauf 2012

Tot i que no s’ha publicat cap cursa a peu en aquest blog, en aquest cas i com a primera part d’aquesta estada al nord d’Estíria, vull fer-ne crònica per la seva singularitat.
L’Erzberglauf (en català vindria a ser “la cursa de la muntanya de ferro”) és una cursa que té lloc anualment des de fa 10 anys en un petit poble miner anomenat Eisenerz.
Els seus camins de terra són en realitat les pistes d’una mina de ferro a cel obert, la qual està en explotació i per tant tancada a les persones alienes a l’empresa explotadora durant la resta de l’any.

L’Erzberg des de Ramsau.

Una altra particularitat d’aquesta cursa és el seu perfil, ja que en els seus 12,5Km horitzontals es remunten 745m amb un pendent més o menys costant fins als últims 2Km on augmenta considerablement.

El perfil de la cursa, tal com es presenta a la pàgina de l’esdeveniment. Com podeu veure, li falta un tros a la part final per fer els 12,5Km x 745m.

L’empresa explotadora cedeix les dutxes i vestidors dels treballadors als participants, que aquest any han sigut uns 1000 corredors, més uns 400 practicants de nordic-walking.
La meva primera impressió el dia abans de la cursa quan vaig anar a buscar el dorsal va ser per una banda molt bona degut al gran desplegament de mitjans humans. El poble d’Eisenerz (5000 habitants) es volca a participar en l’organització: a les barres on es recullen els dorsals, a les parades de merchandising, a la barra de cervesa i begudes, etc. Tot el poble es troba a l’esplanada  de l’aparcament de la mina, on es troben els stands dels patrocinadors així com la gran carpa on després de la cursa es farà el dinar de germanor, un petit concert i l’entrega de premis. Per altra banda, el temps no animava gaire: va caure un xàfec i feia força fred, una cosa que no havia tingut en compte a l’hora de triar la roba per fer la maleta.
Arribats doncs al dia de la cursa, el panorama era: cel molt ennuvolat i 14ºC a la zona dels llacs des d’on sortirem.

L’esplanada del llac amb els arcs de sortida. Allà dalt és on hem d’arribar tan ràpid com puguem.

Comença el compte enrere i dóna pas al tret de sortida, que en aquest cas es va substituir per una barrinada a la paret  posterior de la mina. Com que som vora 1000 corredors, els últims de la cua tardem gairebé 10 segons a passar el xip per la catifa.
Al principi de la pujada trobem un grup de miners que ens animen mentre riuen, segurament perquè saben el que ens espera.

Tots apretats sota els arcs de sortida. Foto: Erzbergsport.at

Seguim pujant per les amplíssimes pistes de la mina, recordem que per aquí hi pugen els enormes dumpers i excavadores de la mina. De moment puja força suau, i ens anem trobant cartells indicadors dels Km recorreguts i els metres remuntats, que espanten bastant quan ens n’adonem que els números no quadren si la pendent és més o menys constant, tal com apareixia a la gràfica de la web de la cursa.

Si us hi fixeu es veuen els arcs de sortida. Foto: Kleine Zeitung.

Durant l’únic tros relativament pla (uns centenars de metres on alguns ens donem el gust d’estirar les passes) intercanviem unes paraules amb un altre corredor, qui ens dóna l’avís dels duríssims últims Km. Mentrestant, avancem un corredor que corre descalç. Sempre havia pensat que aquesta gent estaven en una espècie d’estat mental superior, que per ells no hi havia dolor. La veritat és que aquest home “corria” com podia sobre un tram de pedres, amb una cara que parlava per ella sola. Segueixo admirant aquesta modalitat, però em penso que la deixo pels valents!

Una parella amb els seus esquellots. Foto: Kleine Zeitung.

En arribar als últims 3Km comencem a veure les primeres persones que havien pujat expressament a animar els corredors. A diferència dels espectadors de tantes altres curses populars, aquesta gent no venia a animar al seu familiar o amic, sinó que animaven a tothom per igual, com si no fóssim una colla de matats que córren sinó que estiguéssim fent alguna cosa important. Alguns eren realment entusiastes, uns hooligans de l’atletisme: dels centenars de persones que havien pujat, moltes feien sonar esquelles enormes, cridaven “BRAVO!”, “SUPER!”, “HOPP! HOPP! HOPP!” i altres coses que no vaig saber desxifrar. Era realment recomfortant i animava molt trobar aquest panorama en aquells últims Km tan durs.

Un dimoni se’n cuida de que ningú es relaxi.

Un servidor als últims metres, “treient el fetge per la boca”. Foto: Maxfun.at

 

Un cop arribats a dalt, el punt negatiu de la cursa: un cop recollides les bosses de roba que ens havia pujat l’organització, hi havia una cua de mitja hora per agafar els autobusos que ens tornaven a baixar fins a l’aparcament de la mina. No seria greu si estiguéssim a temperatures raonables, però si a la cota inferior estàvem a 14ºC, 745m més amunt no deuriem estar a més de 8ºC. L’organització va tardar molt en fer arribar els autobusos, però la gent també som una mica grandets i hauriem d’aprendre a mirar la previsió del temps el dia abans, i si a baix fa fred, fer-nos pujar roba d’abric a dalt!

El cim de l’Erzberg, amb l’arc de meta i aquest temps de merda que feia.

Un instant per la reivindicació. La medalla era per tots els qui arribàvem a meta, que ningú es pensi res!

 

Altres reivindicacions amb qui guardem simpatia: una parella de “nordic walkers” lluint una bandera com les de les protestes del 2003 contra la guerra d’Iraq.

Per sort, un cop dutxats i dins de la carpa, hi va haver un bon plat de pasta calenta per cadascun de nosaltres, acompanyat de mig litre de cervesa per entrar en calor. Mentrestant, un duet local tocant versions, de les quals només vaig reconèixer Ring of Fire de Johnny Cash.

Tothom es va quedar al dinar de germanor.

Resultat: 312 de 933 finishers (1h 18min 33s).