XXXIV Cursa de Pallejà (07/07/2013)

El passat 7 de juliol, la CND es presentava a la localitat de Pallejà per tal de participar a XXXIV edició de la seva cursa. Vam tenir que matinar de debó, ja que a les vuit del matí era l’entrega dels dorsals i a les nou començava la cursa, que era de 10 km amb dues voltes a un circuit de 5.

“Este partido lo vamos a ganar”

Hi havia ganes de córrer i també d’estrenar les noves i flamants equipacions. Amb el tret de sortida la carrera ja es trenca per la seva duresa i sobretot per la calor. Els dos primers kilòmetres vaig patir de debò i em costava una mica, a partir del kilòmetre cinc em trobava millor, tot i que les cames començaven a fer-me mal,  ja pensava en baixar de 49 minuts, però sempre té que passar alguna cosa i aquesta vegada vaig tenir que parar per lligar-me les sabatilles i vaig perdre uns quants segons, altra vegada serà.

Respecte al meu company, després de una lesió, va fer una bona carrera, espero que no hi hagi cap tipus de contratemps més.
Volia destacar la bona organització de la cursa, sobretot a nivell d’atenció al corredor. Avituallaments, regals, fisioterapeutes i sobretot, el que més em va agradar, es com ens refrescaven amb una mànega.

Agustí Montal

Temps: 49min 10s.
Posició: 293 (de 525 finishers).

Foto: Manuel Sánchez.

Foto: Manuel Sánchez.

——————————————————————————————————————–

Un dia de juliol amb un sol espaterrant i  moltíssima calor. Hauria pogut portar problemes d’hidratació si no fos per la impecable organització, que va instal·lar aspersors d’aigua fixes i va posar  voluntaris amb mànegues per refrescar els corredors, a més de diversos avituallaments líquids.

Els 10Km d’aquesta cursa tenen un perfil força pla, els desnivells no suposen canvis de ritme bruscos, de manera que un mateix pot apretar quan es trobi més còmode. Per altra banda, són dues voltes a un circuit de 5km i això permet tenir més perspectiva per repartir les forces.

Després d’una aturada de 3 mesos per lesió (curada amb estiraments!), i d’haver pogut entrenar en només 3 ocasions, estic més que content d’haver-me quedat a poc més d’un minut de la meva marca dels 10Km, i sense que hagi tornat a sortir cap molèstia.

Peter-Paul Pigmans.

Temps: 47min 31s.
Resultat: 249 (de 525 finishers)

Foto: Manuel Sánchez.



Actualització de curses dels companys de CND

Actualitzem ràpidament les dues últimes curses realitzades per un company de Creu Negra Duatlètica que ens n’ha fet arribar la informació.

Dolmen Trail Race, 12/05/2013

Recorregut i perfil de la cursa. Font: Wikiloc

Recorregut i perfil de la cursa. Font: Wikiloc

Foto: Xavier Caparrós

Foto: Xavier Caparrós

Temps: 05h 56min
26 (de 35 finishers)

 

ASICS-Trail Sant Esteve, 26/05/13

Recorregut i perfil de la cursa. Font: Wikiloc

Recorregut i perfil de la cursa. Font: Wikiloc

Foto: organitzador

Foto: organitzador

Foto: organitzador

Foto: Robert Baró

asics trail race
Temps: 3h 14min
219 (de 518 finishers)

 



XXXIV Cursa del Dimoni – Popular de Badalona (12/05/13)

Torno a la meva ciutat natal per participar a la Cursa del Dimoni, que son 10 km per a córrer i per què no, patir una mica. La cursa començava a les 09:30 amb molts i moltes participants, ja que és de les poques que és completament gratuïta.

Amb el tret de sortida, els primers minuts el meu company i jo, gairebé els hem fet caminant. Molta gent i carrers estrets es sinònim de caure a terra. Quan el recorregut  es torna una mica més ample, ens hem separat. Passats 2 kilometres, es converteix  com es diria en termes ciclistes en un trencacames: pujades i baixades, i això afegeix dificultat.

El recorregut de la cursa passa per uns quants barris de la ciutat: Lloreda, La Salut, Progrés, menys el meu barri, Sant Roc, territori comanche…Tots amb tradició obrera i ara donant suport a l’alcalde feixista.
L’últim quilòmetre ha estat interminable, només he sentit que s’acabava quan entrava a la rambla de Badalona.

Respecte al temps fet, no estic massa content, pensava que baixaria més i només he fet  50 segons menys que l’anterior edició. Ja que els primers 5 minuts els vaig fer caminant per la quantitat de gent, mentre uns sortien per l’arc encara nosaltres restaven parats.

Temps: 49’01”.

Classificació: 538 de 1303 finishers.
creu negra duatletica
Només recordar una cosa, García-Albiol fill de puta.

Mario Kempes.



XII Pels Camins dels Matxos (21/04/13)

“Pels Camins dels Matxos” és una marxa de resistència per muntanya, organitzada pel Centre Excursionista de Torelló i el circuit més llarg dels quatre existents recorre 62.8Km amb 6150m de desnivell acumulat. És probablement l’esdeveniment esportiu més important de Torelló i tots els vilatans aficionats al trail running preparen aquesta prova des de mesos abans per poder fer el seu millor paper.

Perfil de la marxa (cliqueu-hi per ampliar-lo).
Clicant aquí podeu consultar el mapa.
Dades del CET.

Pel que fa a mi, la incompatibilitat amb les duatlons em va fer prendre la decisió de finalitzar-ne la temporada a Vic i confiar en que la forma física assolida amb la bici i les curses a peu “normals” serien suficients per poder acabar la ruta llarga dels Matxos. Així i tot, seria el primer cop que hi participava i també el primer cop que cobria una distància tan gran. Els meus pronòstics eren de molèsties a les articulacions a partir del Km 40 aprox. i segurament butllofes pel fregament i la humitat als peus.

Sortim de la Plaça de la Sardana a les 6:30h en un grup de quatre persones caminant i passant fred fins que comença a sortir el sol i arribem a plans i baixades on podem trotar. Guanyem alçada suaument fins a Bellmunt per un camí que sobretot a la segona meitat es fa (deixeu-m’ho dir) pesat i avorrit, per l’estretor i per la densitat de corredors/caminadors que ens fa anar tota l’estona pendents d’on trepitgem i en silenci sabent que ens queda moltíssim per davant.

L’avituallament que hi ha a Bellmunt serveix perquè la columna de gent es vagi estirant i així arribem fins a l’inici del bucle on escollirem si pugem al Puigsacalm o seguim directament cap al Coll de Bracons. Tot i que alguns membres del grup dubten uns instants per un petit mareig, acabem pujant al Puigsacalm sense problemes. Allà les begudes, el sucre i els ànims dels voluntaris ens tornen a pujar la moral per baixar a la carena i seguir-la fins al Puig Tosell des d’on descendirem al Coll de Bracons per una paret de pedra i pols desgrimpant i ajudant-nos d’unes cordes instal·lades per la ocasió.

L’arribada al Puigsacalm. Foto: CET.

Arribem al gran avituallament i control del Prat de la Vola i cadascú valora el seu estat. Em veig fresc i sense molèsties i decideixo separar-me del grup i fer el bucle de Cabrera .
Molta gent diu que aquest bucle és crític, que surts molt fresc però tornes destrossat  i encara queden 20km amb els seus desnivells. Va ser exactament això el que em va passar, vaig arribar amb molèsties a músculs que mai m’havien fet mal (normal si tenim en compte que no havia fet una preparació específica per aquesta prova). Més tard he sabut que es tractava de sobrecàrregues als poplitis i a la part inferior dels tibials.

Per qui es pregunti d'on ve el nom de la prova, això són es matxos que antigament s'utilitzaven pel transport a través de boscos i muntanyes. La foto és del dia de la cursa dalt de Cabrera, feta pel CET.

Per qui es pregunti d’on ve el nom de la prova, això són els matxos que antigament s’utilitzaven pel transport a través de boscos i muntanyes.
La foto és del dia de la cursa dalt de Cabrera, feta pel CET.

Arribats novament al Prat de la Vola i amb un temps una mica just, em plantejo per primer cop si caldria abandonar tenint en compte que queda molt per davant, ja no puc córrer més pel tema dels tibials i poplitis i a més no duc el llum frontal. Com que estem en una prova popular amb diferents punts de control, avituallaments i una persona tancant els trams, decideixo continuar endavant. És quelcom que no faria si estigués fent una sortida particular on perdre’s o quedar-se tirat i sense abric podria tenir conseqüències molt serioses.

Un servidor a l’esquerra de tot, al control del Prat de la Vola. Foto: CET.

A partir d’aquest punt caminarem junts i fins al final amb un corredor fins ara desconegut, amb qui compartirem ruta, conversa i renecs dirigits a les nostres respectives extremitats inferiors, on tenim unes molèsties que aniran augmentant.

És a partir de Collsaplana on em començo a notar fatigat, i durant la baixada fins a Rabassola les molèsties als músculs abans esmentats es converteixen en dolor.
Travessem un Ges amb mig pam d’aigua, i jo que estava sorprès de no tenir els peus encetats encara, pensava que aquesta remullada seria el que m’estovaria i destrossaria els peus (el que em faltava). No és el cas, i m’enduc l’agradable sorpresa de que en refrescar-se els turmells baixa la inflamació del tibial, o al menys tinc aquesta sensació.
Tot seguit a l’avituallament ens informen de que tenim el temps molt just per arribar a meta dins les 15 hores que dura la prova, i de fet mirant el mapa que tenen penjat la moral em cau a terra: falten encara 10km. Així i tot seguim endavant, ara ja amb un tercer company que no veia des de la pujada a Cabrera. Durant els primers minuts em plantejo seriosament quedar-me a l’avituallament fins que vinguin a buscar-nos amb cotxe, però finalment no giro cua.
A mitja pujada cap a la carretera de Bellmunt, en un torrent de terra molt erosionat pel pas de trialers, trobem una parella un dels quals té una pàjara tal que no ens veu però no ens pot ni saludar. Més endavant, per sort, hauran pogut arribar a la Redorta on l’atendran.
En aquest últim control ens diuen que tenim temps de sobra per arribar a la meta abans de les 21:30. Jo no ho tinc tant clar, sabent  que el ritme que portem ara és lentíssim sobretot en baixades per part meva.

Seguim directes cap a la carena que ens porta al Castell dels Moros (àlies Castell dels Torelló) sense arribar-hi del tot, i acabem de baixar fins l’entrada de torelló mentre es fa fosc.
Entrem a la plaça de la sardana passant sota l’arc de meta tots tres junts, amb un temps total de 14h30min.

El nostre grup dels últims 15km, sota l’arc de meta. Foto: CET.

Resultat: 280 de 282 finishers de la ruta llarga.

I Cursa Camí dels Ibers (07/04/13)

El passat 7 d’abril, un membre de Creu Negra Duatlètica va correr la 1a Cursa Camí dels Ibers.
La va córrer “de pirata” ja que va fer tard per inscriure-s’hi.

Es tracta d’una cursa de muntanya organitzada per Elskekorrenmolt, amb un recorregut de 21Km amb 1100m de desnivell per la Serra Litoral, amb sortida i arribada a la Roca del Vallès.

El perfil del circuit. Extret de Elskekorrenmolt.

El perfil del circuit.
Extret de Elskekorrenmolt.

El nostre company va cobrir la distància en 2h 20min.

II Punk Trail de Sallent (24/03/13)

Un nou company s’ha estrenat representant Creu Negra Duatlètica a la cursa Punk Trail de Sallent.

Foto: Marc Padrós Gálvez.

Foto: Marc Padrós Gálvez.

Es tracta d’una cursa de trail de 23km amb 1050m de desnivell positiu.

Mapa i perfil extrets de Wikiloc.

Mapa i perfil extrets de Wikiloc.

Pel que sabem, la cursa no es cronometra ni es publica l’ordre d’arribada, o sigui que tot el que podem dir és que li va anar bé la cursa i que va cobrir la distància en 3 hores justes.

Foto: Nil Bacardit.

Foto: Nil Bacardit.

El company té rodatge en curses a peu i s’ha centrat en les curses de muntanya. Des d’aquí esperem que sigui el començament de moltes més proves representatnt CND.

Campionat Maqui 2012: L’Últim Maqui 25/11/12

L’Últim Maqui és el nom que rep la segona de les tres curses de muntanya que tenen lloc a les comarques del Berguedà i del Bages dins de l’anomenat Campionat Maqui.

La CND, i qui escriu aquesta crònica, s’estrenaven aquí en les curses de muntanya.
Personalment, hi ha unes particularitats de les curses de muntanya (o trail running) que no  m’acaben d’agradar. Així i tot, aquesta era una ocasió única per endinsar-nos al territori maqui en un petit homenatge a aquestes persones, moltes d’elles anarquistes, que mai es van doblegar davant la tirania.

A més,  aprofitant l’ocasió ens vam poder reunir membres de la CND amb membres dels Atletes Vegetarians Sense Límits (AVSL CE) i del Grup Atlètic Llibertari del Maresme (GALM), amb qui compartim la pràctica de l’atletisme i les idees àcrates.
Aquesta cursa va comptar amb l’assistència de 168 atletes, dels quals vam acabar 153.

Grups àcrates, vegetarians i de suport als presos, fent pinya a la línia de sortida. Foto: Out.Cat

Les meves impressions del trail running són les següents: ritme trencadíssim, elevat perill de patinades, torçades de turmell, inflamació de periostis, i formació de butllofes (per dur els peus sempre molls després de passar per rierols). Però no sé què us explico, si em penso que era l’únic que quedava sense haver fet cap cursa de muntanya.

Aquest és el perfil del recorregut, penjat a Wikiloc pels Mountain Runners del Berguedà.

Comencem la cursa tots molt apretats, al menys massa apretats per no fer-nos nosa corrent camp a través on has de mirar on trepitges. A la primera baixada ens informen que una noia ha caigut malament i s’ha tret el colze de lloc. Des d’aquí esperem que es recuperi aviat (ànims Marta que et queden menys de 3 setmanes!).
Fem una parell de pujades fortes, la primera per pista i la segona per corriols fresats per l’aigua (i per alguna moto de trial tampoc m’estranyaria) on s’ha de pujar caminant. A dalt la carena trobem el primer avituallament i tot seguit la primera baixada llarga entre arbres on hi ha trams de roca molla (estem a la cara nord) on és molt fàcil caure. La suor de la pujada pel solei ara a l’obac m’està glaçant.
Arribem a les restes del monestir de Sant Pere de la Portella, per mi el lloc més impressionant del recorregut, on hi ha el segon avituallament.
Girem cua cap a dalt de la carena després de passar per una segona riera, un altre cop pel mig dels arbres per un camí molt estret  i que tampoc es pot pujar corrent, però on tot i així comencem a recuperar posicions, i ens trobem amb els companys del GALM amb qui ens anem alternant fins a dalt de la carena. Els vegetarians són molt més endavant i els hem perdut la pista a la sortida mateix.
Un cop dalt de la carena ens hidratem a l’avituallament i intentem seguir amb en Pere Adrover i en Vander del GALM però un d’ells queda enrere per problemes amb el genoll que l’obliguen a baixar el ritme.
Baixada rapidíssima per camins on podem guanyar diverses posicions fins que arribem a la carretera asfaltada que ens porta a la meta, que passem junts en Pere Adrover GALM i un servidor.

El mapa del recorregut, penjat a Wikiloc pels Mountain Runners del Berguedà.

A la zona d’arribada ens esperen la gent de AVSL i GALM i ja només falten per arribar dos companys que han quedat enrere per temes de lesions. Un d’ells quedarà fora de cursa però arribarà pel seu propi peu i pels seus nassos igualment. Des d’aquí esperem que estigui ja recuperat i puguem disputar curses junts ben aviat.

Mentre esperem, veiem l’entrega de premis per part de l’actual campiona mundial de duatló i marató d’alta muntanya, la Núria Picas. Ni AVSL ni GALM ni molt menys CND van pujar al podi, però alguns van fer uns temps bastant bons.
Per últim volem felicitar a la gent del Campionat Maqui per l’organització i ja només ens queda esperar a l’any que ve per una nova edició.

84      Carles (Independent)        02:11:16
99      Sergio (AVSL CE)             02:15:13
112     Josep  (Independent)       02:20:45
119     Alfredo (GALM)                 02:24:16
128     Pere Adrover (GALM)       02:30:31
129     Eloi (CND)                        02:30:32
149     Vander (GALM)                 02:56:17
153     Albert  (GALM)                  03:55:04

2 anys de Creu Negra Duatlètica

Fa poc més de 2 anys, arran de la vaga general del 29-S, fonts del departament d’Interior comunicaven en un article al diari El Periódico que els antisistema catalans “formen una nebulosa molt heterodoxa amb un nucli dur d’anarquistes violents molt militants, molts d’ells membres de l’organització Creu Negra Anarquista”, demostrant així l’arbitrarietat de les seves investigacions i la voluntat de criminalitzar un col·lectiu de suport als presos.

42 dies més tard, el 14 de novembre, Creu Negra Duatlètica veia la llum, exigint la llibertat immediata i incondicional d’Alfonso Hermoso, detingut durant una protesta per l’habitatge digne el 2007 i empresonat per defensar-se d’un atac amb kubotan.
Ho feia en una cursa popular, vestint una samarreta especialment impresa amb aquest missatge i acabant en la posició 196 de 368 corredors.

La CND a la Vall de l’Enns (I de II): Erzberglauf 2012

Tot i que no s’ha publicat cap cursa a peu en aquest blog, en aquest cas i com a primera part d’aquesta estada al nord d’Estíria, vull fer-ne crònica per la seva singularitat.
L’Erzberglauf (en català vindria a ser “la cursa de la muntanya de ferro”) és una cursa que té lloc anualment des de fa 10 anys en un petit poble miner anomenat Eisenerz.
Els seus camins de terra són en realitat les pistes d’una mina de ferro a cel obert, la qual està en explotació i per tant tancada a les persones alienes a l’empresa explotadora durant la resta de l’any.

L’Erzberg des de Ramsau.

Una altra particularitat d’aquesta cursa és el seu perfil, ja que en els seus 12,5Km horitzontals es remunten 745m amb un pendent més o menys costant fins als últims 2Km on augmenta considerablement.

El perfil de la cursa, tal com es presenta a la pàgina de l’esdeveniment. Com podeu veure, li falta un tros a la part final per fer els 12,5Km x 745m.

L’empresa explotadora cedeix les dutxes i vestidors dels treballadors als participants, que aquest any han sigut uns 1000 corredors, més uns 400 practicants de nordic-walking.
La meva primera impressió el dia abans de la cursa quan vaig anar a buscar el dorsal va ser per una banda molt bona degut al gran desplegament de mitjans humans. El poble d’Eisenerz (5000 habitants) es volca a participar en l’organització: a les barres on es recullen els dorsals, a les parades de merchandising, a la barra de cervesa i begudes, etc. Tot el poble es troba a l’esplanada  de l’aparcament de la mina, on es troben els stands dels patrocinadors així com la gran carpa on després de la cursa es farà el dinar de germanor, un petit concert i l’entrega de premis. Per altra banda, el temps no animava gaire: va caure un xàfec i feia força fred, una cosa que no havia tingut en compte a l’hora de triar la roba per fer la maleta.
Arribats doncs al dia de la cursa, el panorama era: cel molt ennuvolat i 14ºC a la zona dels llacs des d’on sortirem.

L’esplanada del llac amb els arcs de sortida. Allà dalt és on hem d’arribar tan ràpid com puguem.

Comença el compte enrere i dóna pas al tret de sortida, que en aquest cas es va substituir per una barrinada a la paret  posterior de la mina. Com que som vora 1000 corredors, els últims de la cua tardem gairebé 10 segons a passar el xip per la catifa.
Al principi de la pujada trobem un grup de miners que ens animen mentre riuen, segurament perquè saben el que ens espera.

Tots apretats sota els arcs de sortida. Foto: Erzbergsport.at

Seguim pujant per les amplíssimes pistes de la mina, recordem que per aquí hi pugen els enormes dumpers i excavadores de la mina. De moment puja força suau, i ens anem trobant cartells indicadors dels Km recorreguts i els metres remuntats, que espanten bastant quan ens n’adonem que els números no quadren si la pendent és més o menys constant, tal com apareixia a la gràfica de la web de la cursa.

Si us hi fixeu es veuen els arcs de sortida. Foto: Kleine Zeitung.

Durant l’únic tros relativament pla (uns centenars de metres on alguns ens donem el gust d’estirar les passes) intercanviem unes paraules amb un altre corredor, qui ens dóna l’avís dels duríssims últims Km. Mentrestant, avancem un corredor que corre descalç. Sempre havia pensat que aquesta gent estaven en una espècie d’estat mental superior, que per ells no hi havia dolor. La veritat és que aquest home “corria” com podia sobre un tram de pedres, amb una cara que parlava per ella sola. Segueixo admirant aquesta modalitat, però em penso que la deixo pels valents!

Una parella amb els seus esquellots. Foto: Kleine Zeitung.

En arribar als últims 3Km comencem a veure les primeres persones que havien pujat expressament a animar els corredors. A diferència dels espectadors de tantes altres curses populars, aquesta gent no venia a animar al seu familiar o amic, sinó que animaven a tothom per igual, com si no fóssim una colla de matats que córren sinó que estiguéssim fent alguna cosa important. Alguns eren realment entusiastes, uns hooligans de l’atletisme: dels centenars de persones que havien pujat, moltes feien sonar esquelles enormes, cridaven “BRAVO!”, “SUPER!”, “HOPP! HOPP! HOPP!” i altres coses que no vaig saber desxifrar. Era realment recomfortant i animava molt trobar aquest panorama en aquells últims Km tan durs.

Un dimoni se’n cuida de que ningú es relaxi.

Un servidor als últims metres, “treient el fetge per la boca”. Foto: Maxfun.at

 

Un cop arribats a dalt, el punt negatiu de la cursa: un cop recollides les bosses de roba que ens havia pujat l’organització, hi havia una cua de mitja hora per agafar els autobusos que ens tornaven a baixar fins a l’aparcament de la mina. No seria greu si estiguéssim a temperatures raonables, però si a la cota inferior estàvem a 14ºC, 745m més amunt no deuriem estar a més de 8ºC. L’organització va tardar molt en fer arribar els autobusos, però la gent també som una mica grandets i hauriem d’aprendre a mirar la previsió del temps el dia abans, i si a baix fa fred, fer-nos pujar roba d’abric a dalt!

El cim de l’Erzberg, amb l’arc de meta i aquest temps de merda que feia.

Un instant per la reivindicació. La medalla era per tots els qui arribàvem a meta, que ningú es pensi res!

 

Altres reivindicacions amb qui guardem simpatia: una parella de “nordic walkers” lluint una bandera com les de les protestes del 2003 contra la guerra d’Iraq.

Per sort, un cop dutxats i dins de la carpa, hi va haver un bon plat de pasta calenta per cadascun de nosaltres, acompanyat de mig litre de cervesa per entrar en calor. Mentrestant, un duet local tocant versions, de les quals només vaig reconèixer Ring of Fire de Johnny Cash.

Tothom es va quedar al dinar de germanor.

Resultat: 312 de 933 finishers (1h 18min 33s).