Estem molt contents de que el periòdic Solidaridad Obrera s’hagi interessat per la Unió de Grups Excursionistes Llibertaris i la Creu Negra Duatlètica.
A l´últim número de la Soli, hi trobareu una entrevista a aquests dos grups. CND també hi ha col·laborat amb l’escrit que enganxem a continuació.
Contràriament a la imatge actual del món de l’esport que podria endur-se molta gent, el concepte d’esport del que del que parteixen grups com Creu Negra Duatlètica és el més bàsic, el dels seus orígens. Una activitat col·lectiva on cada individu exercita el seu cos en un entorn de companyonia i amb unes normes de mutu acord, sempre entre iguals, on no existeixen jerarquies.
En el passat, podem trobar diversos casos que unien la pràctica esportiva amb l’ideal
anarquista. Alguns d’aquests precedents podrien ser el naturisme llibertari que des del
segle XIX va portar a molts obrers a endinsar-se a boscos i muntanyes. També l’esport
olímpic popular va ser un cas claríssim d’expansió de la pràctica esportiva sense límits
sexuals, racials o econòmics.
Actualment encara podem gaudir de l’essència heretada d’aquell esclat (per què no dir-
ho) revolucionari. Cada setmana es celebren curses atlètiques populars arreu, de
diverses distàncies, on cadascú fa el seu millor temps i tothom rep la mateixa
recompensa. Acostumen a estar organitzades pel club d’atletisme local i són ells qui
s’encarreguen d’habilitar el traçat, facilitar els avituallaments, cedir les dutxes i
vestidors més propers i fins i tot cuinar un àpat popular per tots els corredors.
Un cas semblant seria el del ciclisme, on gràcies a un invent tan antic i extremadament
eficient com és la bicicleta podem cobrir distàncies de centenars de quilòmetres amb
cap més ajuda que les nostres pròpies cames. Són nombroses les marxes cicloturistes
que passen per indrets de la nostra geografia que probablement mai hauríem descobert
sols i per on l’organitzador, bon coneixedor de la zona, ens guiarà. Només un ciclista
sap el gran exemple de suport mutu que suposa el fet de pedalar a rebuf d’un company i,
fent torns, aconseguir travessar llarguíssimes esplanades cansant-nos molt menys.
Pel que fa a l’excursionisme, malgrat la massificació, el vuitmilisme i la recent creació
de disciplines competitives com són les curses de muntanya, segueix present l’ideal de
respecte a la naturalesa. Un excursionista aprèn a percebre i no traspassar els límits que
ens imposa la muntanya, el bosc, la meteorologia i el nostre propi cos. Lluny de la civilització és molt important la comunicació entre nosaltres i el sentiment de grup.
Caldrà que cada membre s’impliqui en la bona marxa de l’empresa i per això mai es pot
deixar enrere un company.
És per tot això que ben entrats al segle XXI podem dir que, potser sense saber-ho, tenim
al nostre abast el fruit de la llavor que van plantar aquells qui segles enrere van decidir
que l’esport ens pertany a tots.
Podeu llegir el número sencer de la
Soli clicant
aquí.
