Banyoles va celebrar el passat diumenge la 23ª edició de la seva duatló de carretera. Per mi era la primera vegada que la disputava, i només tenia informació de les rutes de cada segment fins que just abans de la sortida, l’Eric de FisioRutPujol em va avisar que a peu era tot pla però la bici era una mica ondulada.

Sabent això, vaig voler provar de fer la sortida des d’una mica més endavant en comptes de darrere de tot, a veure què passava, i el resultat va ser bo ja que vaig poder mantenir un bon ritme sense perdre ni guanyar gaires posicions.

Foto: Jes

Arribo a la primera transició pensant que hauria pogut apretar una mica més en aquest primer segment, total com diuen alguns “a la bici ja seuràs”, però millor així que passar-se d’optimista.

Sortint de la T1. Foto: Jes.

Començo la bici bastant sol i em fa por que em passi com a Castellfollit que em toca menjar-me tot el circuit en solitari, però després de la primera pujada una mica dura comencem a trobar-nos grupets, entre els quals un noi de Cerdanyola Triatló amb qui anirem coincidint durant tot el segment de bici.

És en aquesta primera baixada on se’m treu la cadena en pujar al plat gran. M’ho agafo amb cert humor i me n’alegro de relaxar i estirar les cames encara que siguin pocs segons. Torno a atrapar el grup on anem agafant el relleu segons les circumstàncies ja que cadascú fa el que pot: atrapar altres grups que tenim més endavant o despenjar-se.
En una baixada ens trobem una cua de cotxes d’aproximadament 0,5Km i ens la juguem una mica ja que el nostre espai de pas es redueix al corredor del voral, a vegades envait parcialment per algun cotxe. Només demano que ningú obri la porta! Arribant al principi de la cua, i encara amb una velocitat considerable, veiem que se’ns barra el pas però queda un espai entre dos cotxes. Passem pel mig d’una ziga-zaga amb la sort que al conductor no se li ha acudit avançar en aquest moment.

El següent moment delicat és en una baixada amb un revolt de dretes molt dolent i perillós (com tantes altres coses “de dretes”) amb l’asfalt boterut i on tinc la sensació que la bici em rellisca de darrere. Moments més tard torno a tenir la cadena treta per la part interior i em toca parar com puc ja que venen més corredors per darrere. Un cop solucionat això, cal atrapar el grup, cosa que em desgasta bastant.

Passem també per alguna recta en pla amb un vent de cara terrible. Un moment d’aquells que agraeixes de veritat rodar en grup.

Me n’adono que m’he acabat tot el líquid que duia i en aixecar-me del seient se m’enfila el bessó dret. Per sort el noi del Cerdanyola em diu que queden només 2Km fins a la segona transició. Em poso a cua del grup, que ha crescut considerablement, i aprofito alguns plans i baixades per estirar els bessons, que ja és l’únic que puc fer per intentar prevenir unes més que probables rampes al tercer segment.

Un cop a la cursa a peu, faig els primers 100m amb precaució i analitzant l’estat de les meves cames per saber el que els puc demanar i el que no. Arribo força bé a l’avituallament, on aconsegueixo fer un parell de glopades sense escanyussar-me ni agafar flat, i això em serveix també per agafar ànims i recordar temps passats on solia guanyar nombroses posicions en aquests últims Km. La cosa va bé però no és qüestió de relaxar-se ja que també m’han passat alguns corredors que es guardaven l’as a la màniga.

Intentant mantenir el ritme a les últimes rectes. Foto: Jes.

La meva impressió de la duatló de Banyoles és que és un bon circuit per prendre nota de l’estat d’un mateix tant pel que fa a la cursa a peu en un circuit totalment pla, com en la bici en un circuit ondulat però sense desnivells considerables.

Amb aquesta duatló, queden finalitzades les distàncies olímpiques d’aquesta temporada ja que Sant Joan de les Abadesses passa a ser sprint.

Passant sota l’arc de meta. Foto: Jes.

Resultat: 327 de 393 finishers.

Tweet

Repetim aquest any la Duatló de la Garrotxa, acompanyats igual que l’any passat.
Amb un circuit idèntic, sortint a peu per una pujada suau i posterior baixada fins a un polígon, per retornar després per on hem vingut. Una arrancada que un cop més lamento no haver-la fet més a fons. Ens separem només sortir amb el meu company i vaig avançant posicions sobretot a la tornada on hi ha una pujada raonable.

Últims metres del primer segment. Foto: Rut Pujol.

Un cop sobre la bici em trobo la baixada de la sortida del poble un pèl humida i no m’atreveixo a apurar gaire fins que ja som fora del poble i em trobo amb les llargues rectes ondulades resseguint la nacional. Rodant sempre sol guanyo alguna posició més i no és fins just abans de la pujada cap a Tortellà on em trobo un grup que m’atrapa des de darrere i que immediatament es dissol en afrontar la pujada, de manera que (també igual que l’any anterior) s’acaben les rectes sense poder fer un bon temps gràcies al drafting.
Un cop superada la pujada més forta, em trobo amb un i una atleta amb els quals no m’ajunto ja que la normativa no permet el drafting entre diferents sexes. Baixada un cop més fins al pont de Castellfollit i pujada al poble on avanço un parell de posicions més. Me n’alegro de que no hi haguéssin cotxes retinguts com l’any passat, que va ser un autèntic caos momentani.

Un cop passada la segona transició sortim en pujada com al primer segment i jo pateixo per les rampes als bessons després del que em va passar a la Dualtó de l’Ametlla, però aviat es posa tot a lloc i  agafo un ritme més bo, sobretot un cop superada la pujada. En els últims 50m abans de la meta, em trobo unes persones animant algú que duia darrere perquè m’avanci, de manera que, veient-me bé i en baixada, estiro les passes quan l’atleta en qüestió (del Club Natació Catalunya) m’atrapa. En aquell moment em preguntava per què no havia augmentat el ritme a l’inici de la baixada. Segurament  pel fet de no tenir cap corredor davant meu a la vista i per tant impossible escalar cap més posició. El fet és que la noia del CNC em proposa, a uns 30m d’entrar a meta de la mà i en aquell moment no acabo d’entendre-la ja que ella m’havia atrapat, jo havia accelerat el pas i ella diria que també, o sigui que amb l’embolic simplement vam entrar alhora. Entrar de la mà és quelcom molt bonic, sobretot si és en una cursa llarga i es porta una estona corrent plegats com fa uns mesos a la cursa de l’Últim Maqui. També trobo que va molt lligat a l’ideari de l’esport popular.

Uns 8 minuts després passa per meta el meu company acabant en posició 255 de 266 finishers, retallant gairebé 24min respecte l’any anterior i treient-se l’espina ja que també va arribar però en última posició.

En Toto entrant a meta frec a frec amb una atleta del Club Triatló Granollers.

Comparant els temps totals i per segments entre la present edició i la del 2012 no puc dir que hagi fet una gran evolució, un total d’un minut retallant 20 segons a cada segment.

Resultat: 242 de 266 finishers.

«Fiol readmissió!»

Tweet

Tornant a la competició després d’un parèntesi de tres setmanes, la primera Duatló de l’Ametlla del Vallès es presentava com una bona ocasió per posar-nos a to en tractar-se de distàncies sprint.
Aquest temps de repòs m’havia servit per recuperar-me d’un mal a les cames difícil de definir, que m’havia aparegut després de la Duatló de Rubí probablement com a conseqüència de l’impacte i de l’enduriment de les plantilles. Un cop estrenades les noves plantilles esperava poder fer un bon resultat a i treure’m l’espina de l’última cursa.

Primera volta del primer segment. Foto: Jes

El primer segment el faig a mig gas però hauria pogut apretar bastant més, vaig reservar-me massa.

El segment de bici va ser sorprenentment el que millor em va anar, tot al contrari que a les temporades anteriors. Transcorria per un entorn no especialment bonic, tres voltes en un circuit principalment per un polígon industrial amb quatre o cinc cavallons difícils d’esquivar anant en grup. També passava per davant de l’ajuntament (on hi havia els boxes), que es troba  més elevat. Aquestes tres pujades i baixades i les nombroses rotondes on es girava trencaven constantment el ritme del segment i dificultaven el drafting, de manera que les dues últimes voltes les vaig fer rodant sol. Sense adonar-me’n gaire vaig apretar més del que acostumo a fer, sobretot a la pujada cap al poble i d’aquesta manera vaig avançar moltes posicions.

El gir de 180º davant dels boxes. Foto: Jes

Arribant un altre cop als boxes noto com se m’enfila el bessó esquerre, i me n’adono de l’enorme error (de principiant, si voleu) de no haver-me hidratat més mentre era sobre la bici. Surto de la transició veient les estrelles i arrossegant els peus, i al capdavall de la primera baixada he d’aturar-me i posar a lloc la cama esquerre, que ja s’ha quedat rígida i “de punta”. La dreta també fa de les seves. Finalment aconsegueixo arrancar a ritme de tortuga i a mesura que tot va tornant al seu lloc i rebo ànims d’un altre corredor (no ens vam veure més, si llegeixes això espero que acabessis bé), vaig accelerant fins arribar a la meta molt disgustat per haver perdut tant temps en el que sempre havia sigut el meu millor segment, diria que uns 2 minuts o més.

Arribant a meta. Foto: Jes

Des de la meva perspectiva personal resumiré aquesta duatló com “el que hauria pogut ser i no va ser”, i afegiré que encara tinc molt adolorit el bessó esquerre 72 hores després.
Per últim vull donar l’enhorabona a Baliga Balaga Triatló Ametlla per l’organització de la seva primera duatló de carretera, esperant que en vinguin moltes més.

Resultat: 151 de 186 finishers.

Tweet

Una duatló olímpica per encetar la temporada. Així s’estrena la secció del Club Natació Rubí en l’organització de duatlons.

Tot i haver arribat amb temps a Rubí, entre aparcar, canviar-me i fer cua per deixar la bici als boxes (l’únic aspecte negatiu de l’organització) passa el temps volant i no tinc temps pràcticament d’escalfar ni estirar. Això em passarà factura en el primer segment, on tot i ser un circuit molt pla no aconseguiré allargar les passes.

Els boxes.

Si es va crear una cua per deixar les bicis, va ser en part perquè els comissaris es van mirar amb lupa que tot estigués conforme. Potser massa, perquè després de tota una temporada amb uns acoples AMB pont i que NO sobresurten del manillar, aquest cop vaig tenir problemes perquè me’ls deixéssin entrar ja que segons ells un pont d’alumini és perillós i hauria de ser de plàstic encara que no tingui cap prominència. Anem a veure el que diu el Reglamento sobre els acoples (5.2 Equipamiento):

b. Se permiten acoples siempre que no sobrepasen el plano vertical que determina la parte más adelantada de las manetas de freno.

c. Sobre el acople no pueden montarse manetas de freno.

d. Los acoples deben estar unidos en sus extremos por un material rígido, excepto aquellos cuyos extremos estén enfrentados.

Així i tot, em van informar que en aquesta ocasió podria córrer amb aquest acople però que ho canviés perquè un altre cop no m’ho permetrien. Tot això ho dic imaginant-me que hi ha algun punt del Reglamento que diu que el comissari és qui té l’última paraula sobre què entra i què no entra, però aquestes actituds arbitràries et poden portar a no poder participar tot i estar complint el que se’t demana.
Aquest és l’únic punt negatiu de l’esdeveniment.

Tal com comentava abans, el primer segment me’l passo tot fent passetes de “muñeca de famosa”, per entendre’ns. Una pena, la cursa a peu era l’únic que he mantingut més o menys al dia aquest hivern.
Arriba el tram de bici i no n’espero gran cosa, ja que és el meu punt més feble i porto des de novembre sense pedalar, però exceptuant un cop que se’m treu la cadena i un “tap” que trobo a la primera baixada, vaig molt còmode durant tot el segment, puc enganxar-me en un grup i també fer alguna escapada.
A la segona transició perdo uns segons més perquè algú ha deixat la seva bici al meu lloc (com si no fos prou difícil trobar el teu lloc, només falta que te’l prenguin els altres).
Ja som al tercer segment, el meu segment estrella, on acostumo a avançar posicions, però la veritat és que se’m fa molt difícil lluir-me i acabo mantenint el ritme del corredor tinc davant, sense atrevir-me a atacar.

Creuant la meta.

He de dir d’aquesta duatló que em va semblar impressionant la capacitat d’organització d’esdeveniments del CNR, i diria que tothom deu pensar el mateix perquè no sempre et trobes un circuit pel centre urbà, una sortida en plena avinguda, transicions simples o senzillament unes dutxes a prop de l’arribada.
Tot de punts positius que espero que ajudin per a poder seguir organitzant esdeveniments, cosa gens fàcil si mirem totes les duatlons que han deixat de fer-se en les seves primeres edicions.

També volem felicitar la Federació per l’apartat que apareix aquest any (de fet, des de finals del 2012) als resultats de les curses, on podem valorar la nostra actuació amb diferents gràfics.

Resultat: 227 de 281 finishers.

Tweet