Pic del Freser pel Portell (hivernal) (05/01/14)

La nit de cap d’any vam dir que fariem una sortida el cap de setmana següent, i com que som homes de paraula, el diumenge a les 6:30 ens plantem al bar Marina de Torelló a cardar-nos unes pilotilles i unes galtes de porc. Un cafè i sortim cap a l’estació d’esquí de Vallter 2000, des d’on surt el camí que porta al refugi d’Ulldeter, al Coll de la Marrana i al nostre objectiu d’avui: el Pic de l’Infern.

Normalment és una ruta molt concorreguda tant a l’estiu com a l’hivern. En aquesta època de l’any hi trobarem escoles d’alpinisme i també molts esquiadors de muntanya que aprofiten les pales d’aquest coll i del Bastiments per fer petites sortides. També trobem esquiadors que fan la travessa Núria-Vallter.
Avui en canvi, hi ha poquíssima gent. La veritat és que les muntanyes estan molt pelades tot i la neu caiguda la nit abans. De seguida ens adonem que tota la neu que el vent ha escombrat de les crestes, ha anat a parar als congostos. Per sort, hem aconseguit raquetes de neu; del contrari no hauriem avançat més de 100m. A més d’això i els pals, també portem grampons i piolet, preveient que haurem de travessar pendents fortes i glaçades.

Fins a dalt del coll de la Marrana, ens fa un dia esplèndid, tal com anunciava el Meteocat. Un cop allà podem veure petites bromes passant arran del cim del Bastiments, probablement  el mateix torb que ve de la cara nord o les primeres formacions que com a molt deixaran alguna volva, sense baixar de cota.

Seguim uns esquiadors, vorejant el riu i deixant el refugi a mà esquerra.

Polansky poc després de creuar la pista.

Baixant cap als Aigols des del Coll de la Marrana.

Baixant cap als Aigols Podrits per la vall del Freser, veiem uns esquiadors que venen de Coma de Vaca, mentre nosaltres davallem penosament amb unes raquetes que s’enfonsen a la neu i rellisquen al gel més del que voldriem. Parem a menjar restes de turrons i una mica de fruita prop del cartell indicatiu del GR que hi ha al costat del Freser. No ens entretenim gens perquè els núvols sembla que no marxen i s’estan enfosquint. Ja és migdia i acordem enfilar-nos cap al Portell, si a la una no ho veiem clar, girarem cua. En aquest moment, veiem algú que creua en solitari els Aigols en direcció Coma de Vaca. Serà l’última persona que veurem fins que arribem a l’aparcament.

El que veiem quan ens dirigim al Portell.

La pujada al portell es fa molt dura i penosa. Volem veure el cim de l’Infern però una llomada ens ho tapa. Al cap de mitja hora estem amb el dubte de què fer, perquè no hem arribat a dalt del Portell, però podem veure el cim del Freser a la nostra dreta. Reunim els ànims i ens enfilem directes cap amunt, encara amb les raquetes posades i buscant sempre clapes de gel. Els trams de neu tova són un suplici: per cada passa que fem, perdem mig metre enfonsant-nos. Ja fa molta estona que només parlem per prendre les decisions justes, en part pel fort vent que dificulta la comunicació a partir de pocs metres de separació.
Un cop assolim l’aresta, podem veure finalment el Pic de l’Infern: ens saluda entre tenebrosos núvols de neu i amb un vent huracanat que ens dóna la benvinguda a batzegades des de la vessant nord. En aquest moment sabem que l’hem encertat totalment deixant de banda el nostre objectiu inicial. Tot i així, els 20m de roca que ens queden fins a fer cim, pinten molt complicats. Canviem les raquetes pels grampons i els pals pel piolet: per la roca no podem avançar perquè el vent ens podria tirar dalt a baix fàcilment, només podem resseguir la cresta per l’àmplia llengua de gel fins arribar a les roques del cim que ja queden relativament arrasarades del vent.
Un cop dalt del cim, tenim el temps just per fer la foto de rigor i tornar enrere. És un lloc molt hostil. El sol fet de treure la càmara i posar el disparador automàtic ja comporta treure’s el guant exterior. Amb pocs segons ja em noto els dits glaçats. En aquests moments és quan menys ganes tinc que se m’acabi la bateria, però la llei de murphy va com va. Aconseguim fer un parell de fotos que ni ens molestem a comprovar que s’han guardat, i girem cua.

Pujant directes al Freser.

El Pic de l’Infern des de la cresta del Freser.

La millor foto que tenim del cim.

En blau, la ruta de la sortida. En verd, la ruta pensada inicialment per fer el Pic de l’Infern.

Recollim les raquetes que haviem deixat en un racó entre les roques, ens les pengem, i ja no parem fins que arribem a l’indicador del GR.
Son les 15h, tornem a canviar els grampons per les raquetes i comencem una pesadíssima pujada fins al coll de la Marrana. Ens guiem pel coll de la Coma de l’Orri, que és l’única cosa que s’endevina entre el gris del núvol que ja ens ha envait. El flanqueig del Bastiments es molt trafegós, sobretot pels turmells que pateixen molt amb la pendent lateral, però no podem entretenir-nos perquè ja són les 16h i ens anima pensar que un cop arribem al Coll de la Marrana ja serem en territori amic.
El que ens trobem quan hi arribem és un vent glaçat i amb ràfegues de (diria) uns 100km/h cada pocs segons, que fa que ens haguem d’ajupir si no volem perdre l’equilibri. Ens acostem a la cornisa i veiem clar que sense grampons no podem baixar amb aquestes condicions. Aquest últim canvi és dels més durs que recordo, amb els dits glaçats i les corretges voleiant. Tot, per davallar els primers 10m de canal sense fer-nos mal.

Arribant al Coll de la Marrana.

Ja som a l’aparcament i fem més bona cara.

Un cop superat aquest tram, ja podem començar a parlar amb normalitat, a comentar aquestes 7h que portem sense parar, i a riure de tot plegat fins que arribem a l’aparcament. Allà ens canviem tota la roba i finalment ens podem menjar els entrepans que hem carretejat tot el dia, aprofitant les últimes llums del dia.

El Quillo



Sant Silvestre de Canovelles (31/12/13)

Tancar l’any amb una cursa popular, per mi és acabar-lo bé. O al menys, acabar-lo de manera saludable preveient el que vindrà a partir de les 12 de la nit.
Potser hauria de matisar que un bon final d’any és acabar una cursa sense lesions ni molèsties i amb la sensació de que el pròxim cop, amb més entrenament i intentant apretar una mica més, ho podem fer millor.

Després de 3 anys des que vaig disputar la meva primera Sant Silvestre de Canovelles, torno a apuntar-m’hi entre altres coses perquè segueix sent l’única santsi de 10km que es fa de matí a la meva zona (al menys, que jo sàpiga). Bona organització excepte per un error garrafal: no han comprat prous imperdibles pels dorsals. Sí, senyors: encara hi ha desenes d’atletes fent cua pel dorsal i ja no queden imperdibles enlloc. La proposta des de l’organització és que el duguem a la butxaca, sense parar-se a pensar que la majoria de roba que duem ni tan sols en té, com és el meu cas. Per sort, un corredor que porta imperdibles d’altres curses a la bossa, me’n dóna un parell. Jo feia temps que anava deixant els imperdibles a casa per no tacar la bossa de rovell i perquè, confiat de mi, pensava que no passaria mai que en una cursa no donéssin res per aguantar el dorsal. En fi, ho havia de dir.

No sé de què ric, m’espera un bon cacau fins que surti del nucli.

Després d’això i d’estar comentant la jugada amb dos membres del Grup Atlètic Llibertari del Maresme, el tret de sortida m’agafa desprevingut i bastant enrere dals calaixos de sortida, o sigui que la feina llavors és meva per trobar passadissos i avançar entre els corredors més lents sense fer caure ningú, ni caure jo, ni traçar a lo guarro pels revolts del tram urbà.

La ruta passa pel centre del poble, per un polígon i pels camins de terra dels afores. Com alguns us deveu imaginar, el meu tros preferit és el del polígon: sense els girs bruscos de les cruïlles del poble, sense l’aglomeració de gent ni problemes d’avançament dels camins de carro, sense pujades i baixades sobtades. Al polígon és on corro a gust i puc mantenir o variar el ritme segons em sembli, sense haver-me d’adaptar a les particularitats del circuit. Això sí: les vistes que guanyen són les que tenim a dalt del turó on hi ha l’església de Sant Fèlix de Canovelles. Hi ha un cartell a la muralla adjacent que diu “Cuartel de Levante”, i fins que no m’he informat, he estat pensant que vaig vorejar un antic quarter de la Guardia Civil.

En una de les curtes però intenses pujades. Foto: Remei Sansón.

Amb en Fredy del GALM, després de la cursa. Foto: Loida (GALM)

Durant la tornada tornem a passar pel polígon i puc apretar una mica més, estranyat que cap de les meves antigues lesions hagi fet acte de presència a les baixades del tram de muntanya.

A l’arribada ens trobem amb els membres del GALM, que han fet temps de 40min 50s i 50min aprox. Jo no he fet gaire bon temps (48min) en comparació amb alguna cursa de temps enrere, però estic content d’haver-la acabat amb sensació d’estar físicament apte per entrenar i millorar.

El Quillo



Ruta ciclista Ripoll-Borredà-St Jaume de Frontanyà-Gombrèn-Ripoll (26/12/13)

Els que treballem hem d’aprofitar els pocs dies de festa per fer alguna sortida, i en aquest cas un dels dies més curts de l’any es presentava com una bona ocasió per una sortida amb bici de carretera.

Segons el Meteocat i el Meteofrance, hi haurien nevades a la vessant Nord del Pirineu, de manera que va quedar descartada una primera idea de pujar al Coll de Pimorent des de Puigcerdà. A la vessant sud però, no s’esperaven precipitacions.
Així doncs, planifico una ruta a prop de casa per no haver-me de llevar gaire d’hora, no molt llarga ni tampoc gaire dura, pensant en la baixa forma física en què em trobo.
La ruta elegida finalment no està gaire transitada fora de temporada de bolets, i no l’havia trepitjat des de la marxa Terra de Comtes de fa 2 anys.

Font: Wikiloc.

Font: Wikiloc.

No sé de quan és aquesta pintada, però va bé saber que no estem sols.

Les portes del Berguedà.

Ens desviem a Borredà.

Pas per St Jaume de Frontanyà. Fins aquí el dia ha aguantat.

El tram de Ripoll a Borredà es fa sense problemes, amb sol i sense vent, per una carretera poc concorreguda però en bon estat.
A Borredà em desvio per la BV-4656 en direcció de Sant Jaume de Frontanyà i aquí comença l’aventura. Se’ns avisa de la probable presència de glaç, però no diu res d’alguns forats al ferm. De totes maneres a la velocitat globera que vaig no costa gaire esquivar-los.
Em sorpren l’aspecte d’abandonament d’aquesta carretera i el trànsit pràcticament nul. L’arribada de núvols i dels primers flocs de neu fa que sigui un alleujament veure signes de civilització de tant en tant. Hi ha un parell de pujades molt fortes, una de les quals és la que acaba coronant el Coll de Batallola, que en comptes de tenir un cartell amb aquest nom, té el que indica que som als Rasos de Tubau.

El perfil del Coll de Batallola. Font: cicloturismecatala.mforos.com

Corono i a partir d’aquí ja no faig més fotos.

Ara ens trobem a la cara nord amb una baixada forta i això complica les coses: els dits agarrotats de tant frenar, els peus glaçats de no moure les cames, la carretera glaçada, cada cop més neu i ni un raig de sol.

Uns 5km més amunt, finalment anem a espetegar a la GI-402, la carretera que va de la Pobla de Lillet cap a Gombrèn. Impressiona veure una senyal que indica que el tram per on hem estat pedalant els últims 9km està “tallada excepte veïns sota la seva responsabilitat”; aquesta senyal no era a l’altre extrem de la carretera (o no l’he sabut veure).
Això explica la soledat que m’ha envoltat tota aquesta estona, i s’entén que les conseqüències de quedar-se tirat en algun punt d’aquest racó de món podien ser desastroses.
Són prop de les 15h i només penso en arribar el Refugi del Coll de Merolla on m’esperen amb algo per dinar. Ni parlar-ne de fer la gràcia d’anar a treure el cap a la Pobla de Lillet (que queda a només 2km en sentit oposat).

“CARRETERA TALLADA DEL 1/11 AL 30/4 EXCEPTE VEINS SOTA LA SEVA RESPONSABILITAT”.

Parada i fonda crucial.

Dit i fet. Un cop allà, em recupero del fred amb una sopa torrada i una truita mentre parlem amb en Roger i en Jordi, escoltem grindcore i veiem com a fora cada cop neva més.

Ja són les 16:30h i queda poc més d’una hora de llum per poder baixar fins a Campdevànol i d’allà agafar el tren fins a Ripoll on tinc el cotxe. No m’ho penso més i aprofito que ha minvat la neu per llençar-me avall. A partir de Gombrèn l’asfalt és sec i la baixada es fa molt més ràpida i divertida.
A l’estació de Campdevànol em trobo el “bar heavy” tancat i cap tren fins les 18h, però amb les últimes clarors encara puc arribar bé a Ripoll, on faig una visita a una companya de CND i arribo finalment al cotxe quan ja és fosc.

Cal fer un pensament ara que neva menys, o se’m farà fosc.

Finalment, deixo enrere aquest núvol de neu.

Concloent, una bona aventura que va bé per adonar-se que la sortida més “bàsica” es pot complicar. També una bona mostra del que és l’hivern al prepirineu quan les coses no rutllen: fred, soledat i desemparament.

Per la meva part, això és tot fins l’any vinent. Bon “novy god” a qui se’l mereixi!

El Quillo



Cursa ‘Córrer per Córrer’ de Manlleu (10/11/13)

Abans d’acabar l’any rescato de la memòria, per deixar constància d’una cursa que vaig fer amb uns companys de la comarca del Maresme. En laquesta ocasió ens va acompanyar de manera solidària i fent mostra de la seva companyonia, un company de Creu Negra Duatlètica que no va còrrer la cursa per molèsties vàries però que, tot i així, va venir a veure’ns i fer fotografies. El fet que aquest company, tot i no còrrer, vingués a la cursa a donar suport i, perquè no dir-ho, deixar-me els pantalons de l’equipació del nostre grup esportiu, crec que explica un mica el tarannà i els valors de l’esport que desde CND volem promoure.

Al gra. A Manlleu vaig anar a còrrer un fred matí de novembre. Una vegada allà, lo típic: retirem dorsals, fem un té (a algunes ens va bé) i fem alguns exercicis d’escalfament. En uns minuts apareix ‘El Quillo’ i em porta els pantalons de l’equipació de CND que em posaré sobre unes malles tèrmiques degut al fred que per mi feia. No estic acostumat a les baixes temperatures. La samarreta també és prestada d’un altre membre de CND.

Sortim amb bastanta lentitut pel tap que es crea amb el tret de sortida i de seguida m’adono que estic en baixa forma. És el que passa si no entrenes.
Fem una volta al recinte esportiu d’on surt la cursa i després de vorejar el pavelló i el camp annex, sortim del recinte esportiu anant a buscar el riu. Aquest ens acompanyarà en bona part del recorregut. Un recorregut bastant pla amb només alguna pujadeta que es farà més evident i que notarem en sortir del nucli de Manlleu per passar per sobre de l’autopista.

En tornar a retrobar-nos amb el Ter ja no l’abandonem i queda a la nostra dreta quasi tota l’estona. El ‘Córer per Córrer’ és una cursa bastant popular i es respira un ambient poc professionalitzat, cosa que m’agrada i em fa sentir a gust.

Quan m’adono, ja estic arribant als darrers quilòmetres. M’he pres la cursa com un entreno més ja que feia temps que no sortia amb freqüència i era evident que si feia el ximple em lesionaria. No era el dia per superar-se sino per rodar i passar un diumenge amb companys i companyes.

Mentres faig el darrer quilòmetre recordo el que em va comentar el membre fundador de Creu Negra Duatlètica. Aquesta cursa, la de Manlleu, va ser on va començar a nèixer la idea de CND o on es va còrrer una de les primeres curses (ara no n’estic segur). I just uns dies abans de la cursa que estic narrant, CND feia 3 anys. Així doncs, quan em trobo un càmera que feia fotos per a la organització, alço els tres dits d’una mà visibilitzant el tercer aniversari del nostre grup esportiu, que esperem compleixi molts més i del qual estic content de formar-ne part, per la seva intenció i valors.

En endinsar-me a la zona d’arribada, quan només queda una volta al camp annex al pavelló esportiu de Manlleu, em trobo al company de CND que ha vingut a donar-nos suport i a un altre company que fa estona que ha entrat a meta (entrena molt i va com una fletxa). Em donen la banderola de “Llibertat Anarquistes Presos” i amb ella entro a la línia d’arribada.
Arribo i recullo l’esmorzar, que per les persones veganes és pa amb tomàquet i per les omnívores pa amb tomàquet i butifarra. Una bona organització a un preu popular, no ens enganyem, gràcies a la subvenció de l’Ajuntament de Manlleu, cosa que no treu l’entrega i bon ambient creat per les persones que han muntat aquesta cita esportiva i que ens han fet possible un bon matí d’esport i nosaltres l’hem aprofitat per fer també, difussió llibertària i anticarcerària.

L’any vinent, més cròniques amb més esport i més difussió anarquista contra el sistema carcerari.

Fins que totes les presons siguin buides…
Preses al carrer, amunt les que lluiten!

Pere Adrover Font.

Alfredo, Grup Atlètic Llbertari del Maresme.
41′ 21” | posició  71 de 419.
Pere Adrover, Creu Negra Duatlètica.
45′ 19” | posició 153 de 419.
Loida, Grup Atlètic Llbertari del Maresme.
57′ 12” | posició 394 de 419.

 

XIX Pedalada Popular Barcelona-Sitges

Primera marcha cicloturista per dos components de la CND i ens hem estrenat amb la singular i ja popular marxa Barcelona-Sitges, la d’aquest any edició numero XIX. Marxa que és celebra anualment a finals de Novembre per tancar el calendari de marxes cicloturistes a Catalunya. Amb un caracter totalment popular la marxa és gratuita i tothom hi pot participar, l’única condició és fer’ho en bici. El passat diumenge varem recorre una distància de 38km entre Barcelona i Sitges recorrent el Barcelonès, el Baix Llobregat i el Garraf després de recorre 38km amb un desnivell acumulat d’uns 150 metres.

Normalment aquest cita començaba cada any al Camp Nou però aquest any en vers a l’éxit de les incripcions que van arribar fins a les 4000 persones van decidir cambiar el punt de sortida pel Passeig de la Zona Franca. Desde d’alla i després de llegir un manifest en favor de la distància de seguretat (1m50) que els cotxes han de respectar amb tot ciclista a la carretera es va guardar un minut i mig de silenci per tots els ciclistes que han sigut victimes aquest any a la carretera.

Degut a la quantitat de gent present el primer mig kilometre va esser un tap que no ens va permetre donar ni una pedalada, fins que vem arribar a l’entrada del Carrer A a la zona del port de la ciutat. A partir d’alla cadasq’un va buscar el seu propi ritme. Veies gent circulant amb bicicleta de carretera, altres amb MTB, bicicletes plegables, handbikes, alguna bici a pinyó fixe o pinyó lliure i fins i tot alguna BMX. A partir d’aqui via lliure que ens va portar per les poblacions del Prat del Llobregat fins arribar a Castelldefels per una via alternativa a la ja clàssica i coneguda autovia. Carreteres petites e interiors per les cuals serà més còmode i segur pedalejar qualsevol altre dia que volguem baixar cap al Garraf sense la necessitat de circular entre tots els cotxes.

perfil_costagarraf
Perfil de les costes del Garraf

Un cop varem abandonar Castelldefels a la primera pujada vem deixar a la nostre dreta el desviament per pujar al Rat-Penat (queda pendent!) i ja vem començar a tirar cap amunt per les costes seguint un recorregut trencacames per la carretera Barcelona-Calafell. Tot un luxe poder circular per aquesta zona sense cotxes, a més de poguer disfrutar del magnífic paissatge que ofereix aquesta carretera en un tram de 12km que conta amb una pujada principal i un parell de rampes més. De caracter totalment popular l’ambient que es respirava era de camaderia i podies anar tranquilament al teu ritme. Definitivament una marxa perfecte per inciarte i agafar contacte. Ara només queda rodar tot el possible durant els mesos d’hivern i ser llestos per la propera temporada de marxes cicloturistes que comença cap al mes de Març.

foto02
Al final, una instantania per la reivindicació

 

Tres anys de Creu Negra Duatlètica

Creu Negra Duatlètica ha complert tres anys d’activitat, i per això volem donar les gràcies a tothom que ens ha ajudat, ens ha fet costat i animat.

Estem molt contents de la evolució del nostre grup, que ja consta d’11 membres i no para de créixer.
Com ja sabeu, és un grup obert a pràcticament tothom i podeu contactar amb nosaltres per qualsevol dubte.

banner

El Tribunal Europeu de Drets Humans decideix contra l’aplicació de la Doctrina Parot a una presa condemnada abans del codi penal de 1995

És repugnant, un cop més, el circ mediàtic que s’ha muntat al voltant  de la dispositiva del TEDH contra l’aplicació de la Doctrina Parot contra la presa Inés del Río. Faltant a tota “ètica periodística”, tots els mitjans oficialistes s’han afanyat a la tasca de crear opinió esgrimint els arguments més sensacionalistes, parcials i manipulats, tancant files en defensa d’una de les pràctiques més autoritàries i brutals del govern espanyol: la legalització de la cadena perpètua i del judici i càstig “ad eternum”. La Doctrina Parot és paradigma d’aquesta suposada democràcia inspirada i fidel continuadora d’un feixisme que evoluciona, superant i intensificant les expectatives repressores del règim anterior.

¿Que potser no entren en contradicció manifesta,  en sostenir constitucionalment la privació de llibertat sota el pilar fonamental del que anomenen reinserció o resocialització, per després aplicar el codi penal més dur pel que fa al límit d’anys d’empresonament a Europa? …Sense parlar de les pràctiques de tortura esteses durant dècades i aplicades amb marc legal o sense, com és el cas del FIES 1 Control Directe. ¿On és aquesta suposada resocialització que necessita penes de fins a 40 anys de presó des de les reformes del codi penal del 2003 impulsades pel “PPSOE” i que vol compaginar amb la supressió de les redempcions de condemna?

Un dels “malabarismes” jurídico-polítics més descarats i punitius per saltar-se les seves pròpies lleis ha sigut la implantació de la Doctrina Parot des de 2006, aplicant les redempcions al total de les condemnes i no al topall de 30 anys que hi havia llavors, reitrant a la pràctica les redempcions a presos condemnats amb el codi penal de 1995 i fent així retroactiu l’enduriment de les successives reformes del codi penal.

També cal destacar la falta de rigor periodístic en sintonia amb el pensament únic desplegat pel govern i els seus mitjans , que alarmen amb imatges i arguments tendenciosos, obviant que aquesta doctrina no s’aplica només a “terroristes violadors i assassins múltiples” als que s’utilitza per justificar tot l’enduriment punitiu susceptible de ser aplicat indiscriminadament contra qualsevol persona “molesta” al règim com és el cas del company Pirla Oliván, per exemple.

Estem davant una colla de psicòpates que responen com gossos rabiosos a qualsevol consideració crítica que desemmascari el seu rerefons inhumà i prepotent, curiosament, encara que vingui dels seus propis medis jurídics, d’àmbit europeu en aquest cas.

Ens reafirmem amb que la resocialització/reinserció és una simple tapadora per justificar el manteniment d’un sistema penitenciari que castiga, extermina, accentua el delicte, produeix embrutiment social i que, en definitiva, és una arma de control que gestiona l’exclusió social inherent al sistema, i la oposició rebel allà on es digna a aixecar el cap.

 
CNA Península Ibèrica

Posicionament de CND davant l’operació repressiva contra Herrira

Des de Creu Negra Duatlètica, dins la Federació de Grups CNA Península Ibèrica i Illes, volem fer públic el nostre més absolut i determinat rebuig a l’operació repressiva policial que l’Estat espanyol, mitjançant la Guàrdia Civil, va dur a terme el darrer 30 de setembre de 2.013 contra el moviment de defensa dels drets de les persones preses polítiques basques Herrira, i que es va saldar amb 18 persones detingudes. De la mateixa manera ens solidaritzem amb les persones detingudes i el seu entorn familiar i afectiu. L’operació dirigida contra Herrira va desenvocar en la posada en llibertat de les 18 persones detingudes, 14 d’elles amb càrrecs d’integració, enaltiment i finançament de banda armada i la prohibició de sortir de l’Estat espanyol i participar en actes que suposin «control dels presos» o «enaltiment del terrorisme» i les 4 restants sota fiança de 20.000€.

A més, el Jutge del Tribunal d’Excepció Franquista -Audiència Nacional Espanyola-, Eloy Velasco, va ordenar el tancament de les seus i la fi de l’activitat de l’organització durant dos anys, que podrien ser prorrogables.

Interpretem aquesta operació com un atac frontal del poder estatal contra aquelles persones que s’atreveixen a posar en dubte el sistema carcerari i penal i que denuncien públicament les condicions de vida a les presons del País Basc i clamen, al seu torn, pels drets de les preses polítiques basques, d’una banda, i s’oposen al model d’estat colonial espanyol, de l’altra.

Tot i no compartir les finalitats i tàctiques del Moviment d’Alliberament Nacional Basc, ens situem del costat de les persones represaliades per què en una situació de conflicte i opressió com aquesta entre un sector de la societat organitzada i l’estat, creiem indispensable la determinació de tots els sector de totes les oprimides. En situacions d’aquesta mena considerem necessària una presa de posició clara, basada en la solidaritat i el suport mutu, que hauria de ser secundada per tots els sectors d’una societat en lluita contra els sistema capitalista i autoritari que necessita de les presons per excloure, castigar i venjar-se de les persones pobres, marginades i rebels amb l’únic objectiu de perpetuar l’estatus quo.

Amb aquest comunicat estenem els ponts de la solidaritat front la repressió a les persones afectades per aquesta operació i reclamem una presa de posició al respecte de totes aquelles persones i col·lectius que lluiten contra l’estat i el capitalisme.

Solidaritat amb les persones preses en lluita i les que lluiten al seu costat!
Contra l’Estat, les presons i la societat que les necessita!

 Creu Negra Duatlètica
dins la Federació de Grups CNA Península Ibèrica i Illes.

———————————————–

Federación de Grupos CNA Peninsula Ibérica e Islas barruan dagoen Creu Negra Duatlèticak, gure erabateko gaitzespena azaldu nahi dugu publikoki, Estatu Espainiarrak 2013ko irailaren 30ean, Guardia Zibilaren bitartez, Euskal preso politikoen eskubideen defentsaren aldeko Herrira mugimenduaren aurka egindako operazio polizial errepresiboaren aurka, zeinetan 18 lagun atxilotu zituzten. Era berean, gure elkartasuna adierazi nahi diegu atxilotuak izan ziren pertsonei nahiz hauen senide eta lagunei. Herriraren aurka burututako operazioan, atxilotuak izan ziren 18 lagunak aske utzi bazituzten ere, horietatik 14k karguak dituzte talde armatuko kide izateagatik, gorazarre egiteagatik eta finantziatzeagatik, baita espainiar estatutik ateratzeko eta “presoen kontrola” eta “terrorismoari goratzea” eman ahal diren ekitaldietan parte hartzeko debekua ere. Gainotzeko 4ei 20.000€ fidantza jarri diete.

Horrez gain, Salbuespenezko Auzitegi Frankistak- Entzutegi Nazionalak- mugimenduaren egoitzak isteko eta jarduna eteteko 2 urtetako agindua eman du, epe hau luzagarria izanik.

Operazio hau, alde batetik estatuko botereek, espetxe sistema eta sistema penala zalantzan jartzera ausartu eta Euskal Herriko espetxeetan dauden bizi-baldintzak publikoki salatu eta euskal preso politikoen eskubideak aldarrikatzen dituztenen eta bestetik, estatu eredu kolonial bati aurre egiten dioten pertsonen aurkako eraso zuzentzat jotzen dugu.

Nahiz eta Euskal Nazio Askapenerako Mugimenduaren helburuekin zein taktikekin bat egiten ez dugun, errepresaliatutako pertsonen alde egiten dugu, antolatuta dagoen gizartearen zati baten eta estatuaren arteko honelako gatazka eta zapalketa egoera batean, zapalduak diren sektore guztien determinazioa ezinbesteko iruditzen baitzaigu.

Honelako egoeretan beharrezkotzat jotzen dugu posizionamendu argi bat, elkartasunean eta elkarren arteko sostenguan oinarritutakoa, status quo-a betikotzeko helburu bakarrarekin txiro, marjinatu eta asaldatzaileak baztertu, zigortu eta hauen aurka mendekua hartzeko espetxeen beharra duen sistema kapitalista eta autoritarioaren aurka borrokan dauden gizarte bateko sektore guztiek bultzatu beharko luketena.

Komunikatu honekin errepresioaren aurkako elkartasun zubiak zabaldu nahi dizkiegu operazio hau jasan duten lagunei eta estatuaren eta kapitalismoaren aurka borrokan dabiltzan pertsona eta kolektibo orori gai honen inguruan posizionatzeko aldarria egiten diegu.

Elkartasuna borrokan diarduten presoekiko eta baita ere haien ondean borrokatzen direnekiko! Estatuaren, gartzelen eta hauen beharra duen gizartearen aurka! Federación de Grupos CNA Península Ibérica e Islas barruan dagoen Creu Negra Duatlètica.

———————————————-

Desde Creu Negra Duatlètica, dentro de la Federación de Grupos CNA Península Ibérica e Islas, queremos hacer público nuestro más absoluto y determinado rechazo a la operación represiva policial que el Estado español, mediante la Guardia Civil, llevó a cabo el último 30 de septiembre de 2.013 contra el movimiento de defensa de los derechos de las personas presas políticas vascas Herrira , y que se saldó con 18 personas detenidas. De la misma manera nos solidarizamos con las personas detenidas y su entorno familiar y afectivo. La operación dirigida contra Herrira desenbocó en la puesta en libertad de las 18 personas detenidas, 14 de ellas con cargos de integración, enaltecimiento y financiación de banda armada y la prohibición de salir de España y participar en actos que supongan « control de los presos » o « enaltecimiento del terrorismo » y las 4 restantes bajo fianza de 20.000 €.

Además, el Juez del Tribunal de Excepción Franquista – Audiencia Nacional Española- ordenó el cierre de las sedes y el fin de la actividad de la organización durante dos años, que podrían ser prorrogables.

Interpretamos esta operación como un ataque frontal del poder estatal contra aquellas personas que se atreven a poner en duda el sistema carcelario y penal y que denuncian públicamente las condiciones de vida en las cárceles del País Vasco y claman, a su vez, por los derechos de las presas políticas vascas, por una parte, y se oponen al modelo de estado colonial español, de la otra.

A pesar de no compartir las finalidades y tácticas del Movimiento de Liberación Nacional Vasco, nos situamos del lado de las personas represaliadas por qué en una situación de conflicto y opresión como esta entre un sector de la sociedad organizada y el estado, creemos indispensable la determinación de todos los sectores de todas las oprimidas. En situaciones de este tipo consideramos necesaria una toma de posición clara, basada en la solidaridad y el apoyo mutuo, que debería ser secundada por todos los sectores de una sociedad en lucha contra el sistema capitalista y autoritario que necesita de las prisiones para excluir, castigar y vengarse de las personas pobres, marginadas y rebeldes con el único objetivo de perpetuar el status quo.

Con este comunicado extendemos los puentes de la solidaridad frente la represión a las personas afectadas por esta operación y reclamamos una toma de posición al respecto de todas aquellas personas y colectivos que luchan contra el estado y el capitalismo.

Solidaridad con las personas presas en lucha y las que luchan a su lado! Contra el Estado , las cárceles y la sociedad que las necesita! Creu Negra Duatlètica dentro de la Federación de Grupos CNA Península Ibérica e Islas.

I Cursa de muntanya de Besalú (13/10/13)

El passat 13 d’octubre dos membres de CND vam participar a la primera edició de la cursa de muntanya de Besalú, organitzada per Besalú Cross. En aquesta ocasió vam tenir el gust de córrer amb un company del Grup Atlètic Llibertari del Maresme. La sortida de la prova atlètica, prevista d’un recorregut de 13km i amb un desnivell de 500 metres positius, estava programada per les 9h.

El Perfil de la cursa | Font: Besalú Cross

El Perfil de la cursa | Font: Besalú Cross

Prèviament, vam trobar-nos els tres companys anarquistes i després d’intercanviar salutacions i compartir la son que portàvem a sobre, vam dirigir-nos al pavelló municipal d’esport de Besalú per retirar els dorsals i trotar durant uns minuts abans de rebre les indicacions sobre el recorregut. Tot seguit vam prendre posicions a la rereguarda de la columna de 196 atletes inscrites.

Envoltats per un ambient acollidor i familiar (obviant les senyeres estelades que guarnien la zona de rebuda), vam sortir a un ritme conservador i comentant les sensacions i impressions amb les que afrontàvem el recorregut.

Cap de nosaltres assistia a la cursa amb pretensions de fer un gran esforç per aconseguir una millor marca personal i per això el primer quilòmetre, rodat sobre terreny pla i asfalt i discorregut per llocs emblemàtics com el Pont Romànic (S.XII), va transcórrer a un ritme còmode. A partir d’aquest moment vam pactar un silenci que duraria fins el final de la cursa i ens serviria per poder concentrar-nos en els 4,6km d’ascens que vindrien fins a arribar al punt més alt del traçat, l’ermita del Sagrat Cor, situada al capdamunt del Puig Cornador. Va ser en aquest tram, al voltant del tercer quilòmetre de cursa, quan ens vam separar i un dels companys va imprimir un ritme lleugerament superior que li passaria factura en arribar al darrer quilòmetre de pujada. Aquest fet l’impediria poder rodar a un ritme fort en terreny pla. Errors de càlcul, aquests, que serveixen com a aprenentatge de cara a altres ocasions i que si es prenen de forma positiva poden ajudar molt a aprofundir en el coneixement del propi cos. Cal saber escoltar-nos per poder aconseguir objectius, millores i prevenir lesions.

Al quilòmetre 5,6 del traçat, just al davant de l’ermita del Sagrat Cor, un grup de percussionistes proveïdes de tabals, ens van donar la benvinguda. Les percussions de la formació ressonant enmig del bosc i els rajos de llum que advertíem al final del frondós corriol amb, donaven un to emotiu als darrers metres d’ascens continuat i servien d’avantsala al primer i únic punt d’avituallament de la cursa on vam trobar tot el necessari per refer-nos. En aquell punt cada atleta decidiria parar o endur-se quelcom. L’avituallament, juntament amb la molt acurada senyalització del traçat i la constant presència de voluntàries als trencants més dubtosos, van ser el signes més inequívocs d’una organització entregada i detallista que ens va fer sentir molt ben acollits.

En endavant ens esperaria un descens de pista i corriols amb trams d’arrels de tamany considerable on vam poder recrear-nos al mateix temps que posàvem a prova les articulacions del tren inferior. Exposant els nostres turmells i genolls a continues rebrincades, vam entroncar el segon terç de cursa. Fou aquest un dels trams més fatigants ja que vam haver de superar baixades fortes amb algunes rampes considerables en les que havíem de caminar ràpid, i fins i tot, en algun cas, agafar-nos a alguna arrel per tal de poder avançar en el camí.

El tram final de cursa s’inicià a partir del novè quilòmetre amb un descens prou extrem que l’organització va senyalitzar molt encertadament amb símbols de precaució i situant algunes de les seves membres en punts claus per avisar del traçat que per endavant ens trobaríem. La sorpresa final seria el darrer descens abans de tornar a entrar al nucli de Besalú: una torrent que sota la línia d’unes torres elèctriques -que no van deixar de recordar-nos algun que altre Maqui- presentava una forta inclinació i ens faria entrar per abruptes reguerons on sovint hi passava només una cama. Un darrer darrer tram de descens divertit i perillós al mateix temps que ens va retornar a la pista del primer quilòmetre de cursa però en sentit contrari, per conduir-nos a un passant situat expressament per l’ocasió sobre el Fluvià.

Un company de CND a les escales que trobem a l’entrada del nucli urbà. | Foto: Besalú Cross

Un cop creuat el riu, només quedava el darrer quilòmetre. I allà, quan fatigades ens disposàvem a lliurar el nostre darrer alè per creuar l’arc d’arribada ens van sorprendre dues companyes llibertàries, que aprofitant la seva estada a la Garrotxa, van voler reviscolar els nostres ànims en el tram final d’aquesta bonica i dura cursa. Un gest de companyonia i suport mutu que vam agrair profundament i ens va abraçar empènyer fins la línia d’arribada.

Per últim, vam poder gaudir d’un bon esmorzar on l’atenció de l’organització va tornar a destacar. Només apuntar que vam trobar a faltar una mica més de varietat alimentària per les atletes veganes i vegetarianes, un aspecte que animem a millorar de cara a futures edicions de la cursa.
Després d’una sessió d’estiraments i de fer petar la xerrada durant una bona estona, vam acomiadar-nos amb la sensació que haver matinat un diumenge per fer esport divulgant les idees llibertàries, havia valgut la pena.

Pere Adrover Font.

Pere Adrover, Creu Negra Duatlètica.
1h 12′ 39” | posició 56 de 196.
Alfredo, Grup Atlètic Llibertari del Maresme.
1h 18′ 39” | posició 83 de 196.
Eloi Martinez, Creu Negra Duatlètica
1h 25′ 13” posició 107 de 196.